Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'antic Cafè Monumental ocupava els baixos de l'esquerra
de la porta de la casa número 25 del carrer Gran de Gràcia, on ara hi ha
un supermercat "Consum". Era un centre neuràlgic de les trobades i
celebracions del barri, fins al punt que va quedar immortalitzat en La
plaça de Diamant, de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983),
quan l'escriptora i fa passar diversos moments crucials de la vida de la
Colometa, entre ells la festa del seu casament amb en Quimet. És
recomanable que la lectura que proposem la fem en l'inici del carrer de
Jesús que queda, aproximadament, davant per davant de l'edifici, per
evitar les múltiples interferències del tràfec urbà del carrer.
Quan vam arribar al Monumental van dir que ja estaven cansats d'esperar-nos i els vam dir que el fotògraf ens havia fet fotografies artístiques i que això demanava temps. El cas va ser que ja no quedaven olives ni anxoves i en Quimet va dir que tant se n'hi endonava i que ens poséssim a dinar, però els havia de dir que eren una colla de mal educats. I tota l'estona del dinar va discutir amb en Cintet... que si les olives que si no les olives i en Mateu no deia res, només, de tant en tant, em mirava i reia. I em va dir per darrera de la cadira del meu pare, sempre fan riure.
Vam dinar molt bé i en havent dinat van fer música amb discos i tots a ballar. El meu pare va ballar amb mi. Jo ballava amb el vel posat i a l'últim me'l vaig treure i el vaig donar a la senyora Enriqueta per poder ballar més bé. I quan ballava m'aguantava la faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb el Mateu vam ballar un vals i en Mateu ballava bé i em duia com una ploma, com si, a la vida, jo no hagués fet altra cosa que ballar, de tan bé que em portava. Les galtes em cremaven. Vaig ballar amb l'aprenent que no en sabia gaire i en Quimet se n'en reia per molestar-lo però l'aprenent feia la seva sense escoltar-se'l. I a mig ball van entrar quatre senyors que dinaven en un saló al costat del nostre i van demanar si els deixaríem ajuntar-se amb nosaltres. Tots eren vells, ja d'uns quaranta anys. I després d'aquells quatre en van venir dos més. Tot plegat mitja dotzena. I van dir que ells celebraven una operació d'apendicitis que havien fet al més jove, que duia un cordonet penjat a l'orella perquè era una mica sord, que l'operació havia anat molt bé, tal com podíem veure i que havien sabut que al costat del seu saló hi havia un ball de casament i a veure si els deixàvem ser de la colla perquè necessitaven alegria i joventut. I tots aquells senyors em van felicitar i em van preguntar qui era el nuvi i li van regalar puros i tots van ballar amb mi i tot eren rialles, i en veure que se'ns havien ajuntat aquells senyors que celebraven l'operació, el mosso que havia servit els licors va dir si li deixarien ballar un ball amb la núvia, que era un costum que tenia i que això li donava sort. Va dir que si no ens molestava s'apuntaria el meu nom en una llibreta on hi havia el nom de totes les núvies amb qui havia ballat i es va apuntar el meu nom i ens va ensenyar la llibreta i la llibreta tenia set pàgines plenes de noms. Era com un espàrrec, bastant begut de galtes i només amb una dent. Duia els cabells pentinats tots cap a una banda perquè li tapessin el tros que tenia sense cabells, i per ballar amb el mosso, que tenia ganes, va dir, de ballar un vals, en Quimet va engegar un pas doble esbojarrat i el mosso i jo semblàvem fletxes amunt i avall i tothom estava molt content i a la meitat en Quimet va dir que volia acabar el pas doble amb mi perquè m'havia conegut ballant un pas doble, i el mosso em va donar a en Quimet i després es va passar la mà pel cap per posar-se bé els cabells cortina i se'ls va acabar d'esbullar i tots li anaven per on volien. Els senyors de l'operació s'havien quedat drets al peu de la porta, tots de negre amb un clavell blanc al trau, i mentre ballava els veia d'esquitllentes i semblaven d'un altre món. Tot ballant en Quimet em deia que què s'havien pensat de fer-li fer el ridícul, que allà només hi faltava mossèn Joan amb el sermó i es va acabar el ball. Tothom aplaudia i jo no podia respirar i el cor m'anava de pressa i allà se m'hi feia l'alegria que em sortia pels ulls. I quan es va
acabar tot, jo hauria volgut ser el dia abans per poder tornar a començar, tan bonic...
Altres indrets de Barcelona: