Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la font del Racó hi ha arbres grans i antics. La vegetació pròpia d'un bosc mediterrani es combina amb espècies més jardineres que hi són molt presents. Així, els lledoners hi són tan abundants com els pins. També hi ha garrofers i alzines, que comparteixen espai amb les acàcies, els pebrers bords, els xiprers, les palmeres de Canàries i les oliveres. Hi ha un roure exemplar majestuós de 18 metres d'alçària, més que centenari, que forma part del Catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona.
L'espai ocupat pel Parc de la Font del Racó és fruit de l'adquisició per part de l'Ajuntament de Barcelona de deu solars durant la primera dècada del segle XX. En un d'aquests solars hi havia una de les fonts on els barcelonins anaven a esbargir-se a l'estiu. Quan Nicolau M. Rubió i Tudurí va dissenyar-lo va fer dues coses decisives en el seu traçat: conservar el caire rústec i la vegetació del lloc i convertir la font en el seu centre neuràlgic. Una anotació de dietari de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) i un fragment de memòria d'Albert Manent (Premià de Dalt, 1930) ens serviran de lectura per constatar que la font era un dels destins dels barcelonins que volien fer una passejada a peu fora de la ciutat.
24 octubre [1941]. Aquesta tarda m'arribo al Parc Municipal —a la Font del Racó— amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d'olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferoides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes del craetegus, alegren els camins. Però el cel era magnífic. Retallant-se en el blau pur, grans núvols solemnes copiaven majestuosament la silueta dels roures: formaven com a copes d'arbres olímpics cel amunt. Els roures semblaven núvols verds; els núvols eren com arbres blancs, tenyits de posta, amb grans corbes sumptuoses i enceses.
Tornant enrere, cal remarcar com el fet de viure al barri de Sant Gervasi, llavors ple de torres, jardins, flotes de pins i eucaliptus, carrers solitaris i on gairebé tothom es coneixia, era un dolç alleujament per a Marià, tan sensible i amb un sistema neurovegetatiu fàcilment alterable. Sant Gervasi volia dir gairebé viure en un poble. I al dietari no es cansa de perfilar aquell encant del barri. El 12 de maig hi sentia el primer rossinyol i després la primera puput i hi descobria la primera oreneta. I hi exalçava lilàs i glicines, o hi veia merlots de bec groc. Anava molt amb els fills a la Font del Racó, Avinguda del doctor Andreu amunt, on, encara avui, hi trobem pins i roures centenaris, una font i una clotada, entre ombrívola i assolellada. Hom té, si no fossin els cotxes rabents, la sensació de viure en ple bosc. Aleshores, sense a penes circulació, tot era pau idíl·lica. I als costers de Vallcarca veia el bestiar de la Intendència Militar, i camps d'ordi i de blat on avui hi ha la urbanització Mas Falcó. I també «unes flames lleus de ginesta» i «lliris blancs es retallaven —fades de seda— contra el blat tendre».
Dos anys després, l'octubre de 1941, Manent reblava aquell goig: «Tornant de la ciutat brogidora, il·luminada, arribar a Sant Gervasi és submergir-se en una agradable tenebra, en una pau perfumada, en un repòs gairebé espiritualment camperol.»
Altres indrets de Barcelona: