Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Per voluntat de l'escriptor, al seu enterrament només hi assistiren els familiars més pròxims. Tampoc volgué que la notícia de la seva mort es fes pública fins que ja fos soterrat. Les seves despulles ocupen el nínxol 2186 3r del col. B de l'agrupació Plaça del Carme 14. Situats al davant de la tomba podem llegir diverses anotacions dels seus diaris en què explica l'aparició de la malaltia i de com hi va fer front, un altre en què amb gran sorpresa i expectació, al tren, veu una jove que llegeix el Mecanoscrit del segon origen, la seva obra més popular i, finalment, un text de Maria Aurèlia Capmany en què valora la singular trajectòria del novel·lista.
Dia 13 [desembre de 1989]
BANG!
El doctor Borràs no m'amaga pas que, a part d'altres afeccions, comparativament menors, hi ha càncer. A casa, la meva dona se m'abraça, gemega: «Què faré sense tu?» L'Adelais, que volia ser avisada de seguida que tornés de la visita, es queda pràcticament muda quan hi parlo per telèfon i al cap de vint minuts ja la tenim al pis amb els ulls vermells, trasbalsada per la notícia. És així que ens troba el doctor Llauradó, el qual també volia ser advertit immediatament i acut molt de pressa a mirar-se les plagues i a llegir el diagnòstic. Li sembla, com al doctor Borràs, que una intervenció és absolutament necessària. Li parlo, com a possible cirurgià, del doctor Pié, un dels facultatius de la mútua, i resulta que el coneix força: anys enrere l'havia tingut d'ajudant i li mereix una bona opinió. Li sembla bé, per tant, i afegeix que ell mateix s'hi posarà en contacte. Abans d'anar-se'n, precisa que no tindrem la certesa que es tracta de debò d'un càncer fins que no s'hagi fet una biòpsia. [...]
I quin és, mentrestant, el meu estat d'ànim? De moment experimento un sentiment d'incredulitat, com si fos impossible que la dissort caigués precisament al meu damunt, i potser això m'ajuda a conservar una serenitat que ja no es desmenteix quan em vaig convencent que sí, que aquest cop sóc l'escollit. M'han dit que l'operació és complexa i arriscada, veig molt clar que tinc ben poques probabilitats de sortir-me'n, que fins i tot l'edat juga contra meu. D'alguna manera, m'adono que m'estic acomiadant de tot i, irònicament, penso i manifesto en veu alta que serà ben oportú anar-se'n el dia primer d'abril, en fer exactament setanta-un anys que vaig aparèixer en aquest món.
És una ironia que els altres no suporten tan bé, i s'explica.
Dia 21[desembre de 1989]
Deu tenir setze o disset anys. Al tren de Sarrià, seu al meu davant, a l'altra banda del passadís, i llegeix el Mecanoscrit. Absorta, no alça els ulls en cap parada, ni quan algú entra al seu compartiment, i es mossega els artells de la mà amb els llavis. ¿És un «vici» o bé es tracta que s'ha endinsat per un passatge particularment emocionant de la novel·la?
Dia 9 [gener de 1990]
Dispèpsies. Diarrees. Trajecte final? No sé si pot ser gaire llarga aquesta "recta" que em torna a l'origen. Animal privilegiat, sóc el més desposseït abans d'hora.
Dia 23 [gener de 1990]
Una tarda horrible de mal d'estómac, de mal de ventre, de vòmits, de diarrees i, en conjunt, d'un mareig que em situava als límits de la consciència sense fer-me-la perdre del tot, quan més m'hauria valgut, potser, desmaiar-me per tal d'evitar una veritable agonia. Tot i la meva repugnància, no m'ha quedat altre remei que anar-me'n al llit, on a poc a poc m'he anat assossegant una mica, però no prou per recobrar la normalitat. Feia mesos que no m'havia sentit tan malament i durant tantes hores.
Dia 24 [gener de 1990]
Les seqüeles d'ahir són aquesta lassitud que m'observo en sortir al carrer. Però no puc renunciar a aquest matí, tan assolellat, tan radiant i, d'una manera o altra, aconsegueixo «complir» amb el meu passeig fins a l'hora de dinar. No em deixa el mal d'estómac, però és suportable, i el ventre s'està quiet.
Aquell Pedrolo que no s'assemblava a ningú (fragment)
Pedrolo un dia, potser llunyà, serà per fi llegit, serà per fi comprès al llarg de tota la seva immensa obra. I quan dic immensa obra vull dir immensa no sols per la seva imposant extensió, sinó per tot el que ell ha buscat a través de les paraules, de tot el que ell ha aconseguit amb l'ús del llenguatge, de la llengua que aprenia escrivint, que exigia, diàfana, mordent, incisiva, perquè aquí hi havia tot el seu missatge.
Company d'anys i de minúscules lluites per subsistir, però també company en la certesa que escriure, que inventar escrivint, que la creació d'escriure res no tenia a veure amb el fet de seguir vius l'endemà, res no tenia a veure amb el servei al país.
No acudiré al tòpic de dir que el país, el nostre, ha estat injust amb Manuel de Pedrolo, perquè ell no va apel·lar mai a la justícia del seu país. Molts sabem com ens va costar que acceptés el Premi d'Honor, que més aviat li feia gràcia i prou, i en va acceptar l'Honor però no les pessetes, que va cedir a l'Associació d'Escriptors.
És fàcil, en canvi, dir que va sorprendre sempre a tots la noblesa de les seves reaccions, la fermesa de les seves decisions, que de tant en tant ens semblaven arbitràries. I ho podíem deduir de la noblesa del seu nom, de les generacions i generacions que el precedien, amb l'afegit de la casta noble, però tampoc ens seria permès, car només per atzar ell feia al·lusió a aquesta llarga història tancada en els lligalls plens de pols en la torre de defensa del castell de l'Aranyó. Reia en veure la meva cara sorpresa de barcelonina de tres generacions que no s'havia trobat mai cara a cara amb algú de família ennoblida allà cap al segle XIV.
I algú, algú d'una nova generació que encara ha d'entrar a la ciutat dels llibres, descobrirà l'obra de Pedrolo i descobrirà meravellat què pot fer un home tot sol, davant d'un paper en blanc, en l'abisme de la creació, com pot fer-ne sorgir tot el dolor, tot el plaer, tot l'horror d'una vida arriscada. No sols pels camps d'una guerra, sinó pels carrers de la nostra ciutat dia rere dia. No és fàcil emprendre seriosament, profundament, l'obra d'un gran escriptor, però val la pena.
Altres indrets de Barcelona: