Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Un gran hospital és sempre un lloc en què a diari es creuen centenars de persones que no es coneixen i, potser, no es coneixeran mai. Els ascensors són el punt d'aproximació més intens entre tots aquests estranys o coneguts ocasionals amb els quals, tanmateix, si sol lligar una amistat solidària i un comunicació, sobretot visual de comprensió restringida. El protagonista de Moon River, de Vicenç Villatoro, novel·la ambientada en el Clínic, és refractari a agafar-los, tal com exposa en un dels fragments que proposem llegir en l'exterior d'aquest espai. L'altre, tracta, precisament d'aquesta especial comunicació entre iguals.
Quan s'obren les portes de metall dels ascensors del Clínic, mai no saps què hi trobaràs a dins. Per això jo mai no els agafo. Són unes capses opaques i allargassades, per encabir els llits amb rodes que els zeladors, mastegant xiclets i de vegades insinuant tatuatges camioners sota la màniga curta, duen constantment amunt i avall. Pots trobar-hi una visita de vint-i-un botó o un agonitzant que porten camí del quiròfan. No són els ascensors d'un balneari. Les galeries ho poden semblar; els ascensors, no. Devia ser jo qui va optar per baixar per les escales, amb un pendent suau i sanitari, gairebé sempre solitàries. Ella em va seguir, tot i estar cansada, i de fet es va aturar al replà, com si haguéssim arribat a un espai protegit i discret on es podien dir els secrets sense que ho enregistressin uns micròfons inexistents que tot ho escolten.
A mi em feia l'efecte que en aquelles salutacions i en aquelles mirades es deien moltes més coses de les que jo entenia, a partir d'un codi només seu, d'una mena de morse subtil i ocult sorgit de les coses extremes compartides. Aquella comunitat de malalts i d'infermeres que m'observava, a la qual pertanyia la Maria i jo no, era un clan, una família en la qual és possible barallar-se i retreure's coses, però seria impensable que ho fes qui no es de la sang, el foraster. La malaltia no anestesia els sentiments, sinó que els excita i els fa sensibles, de vegades més tendres i ploraners, de vegades més àcids, com el nervi d'un queixal o un fil elèctric pelat, sempre a punt de fer contacte. Era el món d'ella i no el meu, i jo m'exhibia totalment indefens a la seva curiositat.
Altres indrets de Barcelona: