Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça de Catalunya és la més cèntrica i gran de les places de Barcelona. Té una superfície d'aproximadament 5 hectàrees i constitueix el punt d'unió entre el nucli antic de la ciutat i l'Eixample. D'aquí parteixen importants vies de la ciutat com la Rambla, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, les rondes de la Universitat i de Sant Pere i el carrer Pelai, igual com l'avinguda del Portal de l'Àngel, la gran artèria comercial de la ciutat, i antiga porta de les muralles.
Fins que es van enderrocar les muralles, l'espai actualment ocupat per la plaça era una esplanada als afores de la ciutat situada just al davant d'una de les portes principals, des d'on sortien camins cap a les poblacions dels voltants. Això va convertir aquest lloc en l'emplaçament ideal per situar-hi mercats a l'aire lliure i va esdevenir un punt important de la vida de la ciutat. Posteriorment es van enderrocar les muralles i es va començar a construir l'eixample dissenyat per Ildefons Cerdà. El pla urbanístic de Cerdà no incloïa cap plaça on ara hi ha la plaça de Catalunya, ja que, segons el seu projecte, tant el barri Gòtic com els altres nuclis de les antigues poblacions del pla de Barcelona quedaven relegats a barris perifèrics, mentre que el nou centre havia de ser un lloc cèntric i ben comunicat, com per exemple la plaça de les Glòries Catalanes, que Cerdà va dissenyar amb la voluntat d'esdevenir el nou epicentre, just a l'encreuament de les principals vies de la ciutat: la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. A diferència del Pla Cerdà, el Pla Rovira de1859, el preferit per l'Ajuntament i la burgesia de la ciutat, sí que preveia una gran plaça en aquest punt.
La inèrcia de l'ús que es donava a aquest espai, combinada amb el fet que el que havia de convertir-se en la plaça de les Glòries Catalanes només era un descampat allunyat de tota construcció, van fer que la ciutat ocupés el solar de la plaça de Catalunya, que teòricament havia de ser edificable, amb cafès, teatres i barraques de firaires. El 1862 l'Ajuntament de Barcelona va demanar que es comencés a urbanitzar com a plaça, però el permís oficial no fou concedit fins el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, quan es va convocar un concurs que va guanyar Pere Falqués. Al 1892, foren expropiats els terrenys, les cases i altres construccions que s'havien anat aixecant al mig de l'espai que s'havia format per l'enderrocament de les muralles al 1858, que ja era conegut com a plaça de Catalunya.
Situats al centre de la plaça podem llegir diversos textos que ens ajudaren a reviure com ha estat l'espai en diverses etapes de la història. El primer, és una evocació memorialística de Joaquim Maria de Nadal (Barcelona, 1883-1972). El segon és una crònica de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919- Granada, 2012) en plena revolta dels Fets de maig. Els segueixen dos poemes dedicats a la plaça en dos moments històrics diferents, el primer és un epigrama de Jose Maria López-Picó (Barcelona, 1886-1959) i el segon una elegia de David Jou (Sitges, 1953) a la vida moderna de la plaça.
I envestíem la pujada, plens de delit. Cada casa, cada recó, tenia per a nosaltres un valor anecdòtic i això escurçava el camí. La casa rosada de la Tereseta Martorell ens recordava la seva propietària, que estava sempre tan afectuosa amb nosaltres; el Banc de Barcelona, on crèiem sempre que el nostre pare estava reunit en Junta, amb En Manuel Girona, l'Estruch, En Roger — els cotxes dels quals s'estacionaven sovint a la seva porta —; les Drassanes, d'on sortien «aquells generals» que passejaven el bestiar, el Cercle Eqüestre — on es passava el dia el senyor Prats, el marit de la meva àvia —, i el carrer de «Fernando», on vivia la Verdereau, que ens vestia, i Can Llibre, on es compraven dolços, i el Liceu, on, de tard en tard, ens portaven; i la Rambla de les Flors, on ens aturàvem sempre a la taula de «la Carolina», que ens subjectava al vestidet, amb un imperdible, uns clavells, un capoll de rosa o unes violetes, segons la temporada. I, després d'un breu descans, continuava l'ascensió.
La Rambla dels Ocells, amb els seus canaris, lloros, «periquitos» i tortugues — jo no sé per què, però és un fet; a la Rambla dels Ocells venien tortugues — i Can Comilles, que miràvem amb respecte perquè allí hi havia viscut aquell senyor de l'estàtua, i «El Siglo», el paradís dels nostres somnis d'infant, i «Ciències», amb el seu rellotge, regulador de la nostra diària excursió, i la Plaça de Catalunya, amb la casa d'En Gibert, i la d'Estruch, amb la seva Armeria i les barraques de fenòmens i el Circ Eqüestre, desideràtum de les nostres ambicions dominicals.
Jo no recordo res d'aquells espectacles de circ, de què érem tan llaminers, però, en canvi, tinc present a la memòria, com si ho estigués veient encara, «Amfitrite», una exhibició que feien en un barracot de la Plaça de Catalunya. Hi havia una gran peixera amb les parets de vidre i, submergida en ella, una dona — abillada amb un vestit que aleshores semblava sintètic, però que avui serviria poc menys que per a anar a batejar — que nedava i feia mil evolucions, sense sortir a la superfície per a respirar, i enraonava, i deia la «bonaventura» i endevinava el pensament...
La meva mare es disgustà molt que ens hi haguessin portat.
Indubtablement, ella tenia raó; era, si més no, una cosa inútil. I no obstant, jo hi he pensat moltes vegades, en aquella visita i en aquella dona, que — trampes a part — venia a ésser com una mena de símbol de moltes vides: viure, pensar, moure's, fruir i àdhuc patir, sense ni tan sols sostreure's a totes aquestes coses, un instant per a respirar una mica d'espiritualitat.
El dia 3 de maig de 1937, Ràdio Barcelona anunciava a la població: «Uns insensats s'han tirat al carrer». Els «insensats» digueren que ho feien per salvar la revolució enfront d'aquells que la sacrificaven amb l'excusa de guanyar la guerra. El dilema es plantejava d'una manera simplista: el PSUC i el Govern volien fer la guerra i sacrificaven la revolució aliades a la burgesia i a costelles del proletariat. Els anarcopoumistes volien fer la revolució, perquè només així es podia guanyar la guerra. Com podia lluitar la classe obrera si les conquestes assolides el 18 de juliol li eren discutides i escamotejades? L'argument tenia pes, però, en realitat, el POUM es llançava al carrer perquè l'estalinisme no el destruís. On era aquells dies una servidora? Al Colón, naturalment, seu del Comitè Executiu de les JSUC, del qual jo era membre. En una reunió que va durar moltes hores, quan els «incontrolats» o els «insensats» (com deia la ràdio) es disposaven a envoltar el Colón amb tanquetes d'aquelles que els anarquistes guardaven a la rereguarda, es va decidir d'organitzar mesures de defensa de l'edifici amb les armes més adients, que també tenia el PSUC a la rereguarda. La Telefònica havia estat ja «netejada» per forces de l'ordre encapçalades pel company Rodríguez Salas. S'acordà igualment distribuir els membres del CE: uns dirigirien la «defensa» del Casal de la Joventut (Colón), d'altres anirien al local del PSUC al passeig de Gràcia i dos (entre ells una servidora) tractarien de parlamentar amb les Joventuts Llibertàries que tenien les oficines a la Via Laietana (Via Durruti en aquells temps). No era encara el moment de demanar audiència als JJLL, entre altres raons perquè la part baixa de la ciutat, entre la Rambla i Laietana, era «presa» pels «insensats». Un company que treballava amb els «peoners» vivia entre Portaferrissa i plaça Sant Jaume, en un d'aquells carrerons foscos i encisadors. Teníem, doncs, ocasió per acostar-nos als JJLL i tractar d'establir «la pau» mitjançant una crida en comú als joves de Barcelona.
El dia 3 de maig de 1937, Ràdio Barcelona anunciava a la població: «Uns insensats s'han tirat al carrer». Els «insensats» digueren que ho feien per salvar la revolució enfront d'aquells que la sacrificaven amb l'excusa de guanyar la guerra. El dilema es plantejava d'una manera simplista: el PSUC i el Govern volien fer la guerra i sacrificaven la revolució aliades a la burgesia i a costelles del proletariat. Els anarcopoumistes volien fer la revolució, perquè només així es podia guanyar la guerra. Com podia lluitar la classe obrera si les conquestes assolides el 18 de juliol li eren discutides i escamotejades? L'argument tenia pes, però, en realitat, el POUM es llançava al carrer perquè l'estalinisme no el destruís. On era aquells dies una servidora? Al Colón, naturalment, seu del Comitè Executiu de les JSUC, del qual jo era membre. En una reunió que va durar moltes hores, quan els «incontrolats» o els «insensats» (com deia la ràdio) es disposaven a envoltar el Colón amb tanquetes d'aquelles que els anarquistes guardaven a la rereguarda, es va decidir d'organitzar mesures de defensa de l'edifici amb les armes més adients, que també tenia el PSUC a la rereguarda. La Telefònica havia estat ja «netejada» per forces de l'ordre encapçalades pel company Rodríguez Salas. S'acordà igualment distribuir els membres del CE: uns dirigirien la «defensa» del Casal de la Joventut (Colón), d'altres anirien al local del PSUC al passeig de Gràcia i dos (entre ells una servidora) tractarien de parlamentar amb les Joventuts Llibertàries que tenien les oficines a la Via Laietana (Via Durruti en aquells temps). No era encara el moment de demanar audiència als JJLL, entre altres raons perquè la part baixa de la ciutat, entre la Rambla i Laietana, era «presa» pels «insensats». Un company que treballava amb els «peoners» vivia entre Portaferrissa i plaça Sant Jaume, en un d'aquells carrerons foscos i encisadors. Teníem, doncs, ocasió per acostar-nos als JJLL i tractar d'establir «la pau» mitjançant una crida en comú als joves de Barcelona
Plaça de Catalunya
Regaven la ciutat. Era la plaça
espai unànime de llum, mirall
davant del qual obria el seu ventall
el doll de l'aigua, al goig florent inlassa,
amb l'ímpetu majestuós de l'iris,
arcada somniada de la pau
d'un desig de noblesa entre el suau
vol dels coloms i l'èxtasi del lliris.
PLAÇA CATALUNYA
Aquí la ciutat té gust d'exili i eufòria de trobada,
ganes de parlar, vides per dir,
infinites coses per comprar,
un torrent de gent que va aflorant de sota terra
i busca qui l'espera
i espera qui tarda encara a arribar.
Aquí senyoregen la ruleta del món i els daus de l'atzar,
la mecànica dels destins, els llaços de les trobades,
els nusos de les converses,
el joc de la vida sobre un fons de llengües diverses
i músiques improvisades.
Llocs com aquest
ens fan sentir que el món batega i que la vida canta,
potser sense sentit, potser farfallejant,
gloriosament lliure,
i que nosaltres som com sorra que el vent va arrossegant,
que de tant en tant s'arremolina,
puja, xoca, sona, cau,
enveja, estima
—com aquí, on la ciutat té gust de bes i d'oblit,
de cervesa, de compres, de somnis i de brises.
Altres indrets de Barcelona: