Centre de la plaça de Catalunya (Dreta de l'Eixample)

Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès
Coordenades: 41.387080, 2.169977

La plaça de Catalunya és la més cèntrica i gran de les places de Barcelona. Té una superfície d'aproximadament 5 hectàrees i constitueix el punt d'unió entre el nucli antic de la ciutat i l'Eixample. D'aquí parteixen importants vies de la ciutat com la Rambla, el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, les rondes de la Universitat i de Sant Pere i el carrer Pelai, igual com l'avinguda del Portal de l'Àngel, la gran artèria comercial de la ciutat, i antiga porta de les muralles.

Fins que es van enderrocar les muralles, l'espai actualment ocupat per la plaça era una esplanada als afores de la ciutat situada just al davant d'una de les portes principals, des d'on sortien camins cap a les poblacions dels voltants. Això va convertir aquest lloc en l'emplaçament ideal per situar-hi mercats a l'aire lliure i va esdevenir un punt important de la vida de la ciutat. Posteriorment es van enderrocar les muralles i es va començar a construir l'eixample dissenyat per Ildefons Cerdà. El pla urbanístic de Cerdà no incloïa cap plaça on ara hi ha la plaça de Catalunya, ja que, segons el seu projecte, tant el barri Gòtic com els altres nuclis de les antigues poblacions del pla de Barcelona quedaven relegats a barris perifèrics, mentre que el nou centre havia de ser un lloc cèntric i ben comunicat, com per exemple la plaça de les Glòries Catalanes, que Cerdà va dissenyar amb la voluntat d'esdevenir el nou epicentre, just a l'encreuament de les principals vies de la ciutat: la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. A diferència del Pla Cerdà, el Pla Rovira de1859, el preferit per l'Ajuntament i la burgesia de la ciutat, sí que preveia una gran plaça en aquest punt.

La inèrcia de l'ús que es donava a aquest espai, combinada amb el fet que el que havia de convertir-se en la plaça de les Glòries Catalanes només era un descampat allunyat de tota construcció, van fer que la ciutat ocupés el solar de la plaça de Catalunya, que teòricament havia de ser edificable, amb cafès, teatres i barraques de firaires. El 1862 l'Ajuntament de Barcelona va demanar que es comencés a urbanitzar com a plaça, però el permís oficial no fou concedit fins el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, quan es va convocar un concurs que va guanyar Pere Falqués. Al 1892, foren expropiats els terrenys, les cases i altres construccions que s'havien anat aixecant al mig de l'espai que s'havia format per l'enderrocament de les muralles al 1858, que ja era conegut com a plaça de Catalunya.

Situats al centre de la plaça podem llegir diversos textos que ens ajudaren a reviure com ha estat l'espai en diverses etapes de la història. El primer, és una evocació memorialística de Joaquim Maria de Nadal (Barcelona, 1883-1972). El segon és una crònica de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919- Granada, 2012) en plena revolta dels Fets de maig. Els segueixen dos poemes dedicats a la plaça en dos moments històrics diferents, el primer és un epigrama de Jose Maria López-Picó (Barcelona, 1886-1959) i el segon una elegia de David Jou (Sitges, 1953) a la vida moderna de la plaça.