Monument a Joan Salvat-Papasseit (Barceloneta)

Autor: Joan Salvat - Papasseit
Obra: Poesies , 1995

Diumenge

 

Avui volen tan altes

les gavines del Port,

que planegen només:

el pal més jove i prim

del "Maria-Angeleta",

sota la bola d'or,

ou el dring transparent de llurs ales quietes

 

De cara al sol

cent veles;

i el banderol vermell que rumbeja el seu frec.

 

El vaporet passeja els bells somnis atlàntics,

ran dels molls en la calma:

 

L'home de les taronges passa el carretó ple.

Autor: Manuel Bertran i Oriola
Obra: Obra poètica [Manuel Bertran i Oriola] , 2006

En el record sense fons

 

A Joan Salvat-Papasseit,

a qui no vaig conèixer però sí estimar.

 

Tot és

com és

i va

com va,

Joan

Salvat

Papasseit.

 

Tu has guardat

fusta al moll

i t'he estimat, no conegut.

Al moll he treballat

uns cinquanta-dos anys

—en pre-guerra, i en guerra i en postguerra.

 

Ara visc de la meva jubilança.

I miro, cada dia, des de casa, el moll

i veig l'ombra de la teva fusta.

 

I faig versos regulars

i versos irregulars.

 

Veig, com tu veies, les gavines,

i veig la Vida i la Mort,

i he escrit quatre versos que diuen:

 

«Com que som gent de marina

i vivim arran del port

sempre pensem en la mort

com un volar de gavina.»

 

I sento tot l'enyor

d'ahir, d'avui i de demà

—de sempre—

i em torna el teu nom

a la punta del bolígraf.

 

Adéu,

Joan

Salvat,

adéu.

Autor: Jordi Sarsanedas i Vives
Obra: Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989) , 1989

Petit monument a Joan Salvat-Papasseit

 

Planerament invoco el teu fantasma

amb mots planers dels versos que ens deixares

quan caigueres al clot de la teva esperança.

No per inflar els meus d'una noble bufera

et dic de tu, sinó com als companys.

Sóc vell com la teva mort,

sóc jove com la teva vida.

Un mestre, tu no ho ets. Els doctes (reverència!) t'assenyalen vergonyes

amb les busques d'acer,

i qui els contradiria?

Però vares donar una llum a la gent,

però vares tocar-la d'una llum a la cara

que s'ha fet veritat,

i la nostra ciutat

no fóra ben be la d'ara

si no haguessis parlat dels carrers, de l'esclat

del bon dia que fa,

de l'encant de les feines.

 

Fa anys que vas morir. I ara estic content

del teu fantasma jove.

Així puc anar amb tu sense cap compliment

pels camins i els treballs d'aquesta primavera

que és la vida i la mort eternament.

El rovell s'ha menjat l'esfera del cafè

que l'adroguer voltava, i el foc de Sant Joan

els grans cistells de vímet.

Passen cotxes enormes com vaixells de platxeri

i d'altres menudets com esclops d'alumini.

Al port hi ha noves llums, de nit, i dues torres

de ferro.

Ja són velles, les torres, ja cauen.

Fa tant que tu ets mort, i han passat tantes coses!

Però encara

que l'irradiador del port tingui ara radar,

són iguals les gavines,

i els vestits lluminosos de les noies d'estiu,

i els besos a la gorja,

i els colors de les hores que llisquen pels carrers,

i el groc de les taronges,

i tu que amb nosaltres veus

com és bo tot:

i la Vida

i la Mort.