Carrer dels Canvis Nous

Autor: Francesc Rierola i Masferrer
Obra: Dietari , 1983

7 de juny de 1894. Diada parenta del 7 de novembre de 1893. A les sis sortia la processó del Corpus de San­ta Maria: no sé a quina hora tornava entrar. A tres quarts de set ben tocats, passava jo pel Pla del Palau. Tots el balcons eren endomassats, florits de cares jovenívoles i vestits clars: en el Passeig d'Isabel II, davant del cafè de les Set Portes, una cobla tocava sardanes, espignava la tenora, i minyons i minyones ballaven. La Plaça de Sant Sebastià era una torrentada d'anants i vinents; segueixo el carrer de la Fusteria i un tros de l'Ample, tot era brogit i festa, i a cada banda un bo de noies i jovent, la primavera hermosa de la vida. No m'entretinc, com solia fer els altres anys, a veure l'espectacle; passo de llarg, prenc cafè a l'Inglès i a dos quarts de vuit me tanco a casa. Al sortir-ne, la senyora del pis de davant me demana què sé de les desgràcies de la processó. De moment ni me'n recordo de que és dia de Corpus, després de la de la Catedral, se troba­ren dues bombes en el carrer de Fivaller.

—Què ha passat? —pregunto.

—Que han tirat una bomba.

—Una bomba! Hi tornem a ésser ja! Se torna remoure la fera.

—Res se sap: se parla de ferits, de morts, de bassals de sang. [...]

 

Al carrer entre la gent reunida, hi ha un municipal; nos conta que els morts són quatre, de sapiguts; que en una casa de socors han assistit 27 ferits; que a la Dagueria han combregat un senyor ferit, que a hores d'ara deu ésser mort; que al carrer de Sant Domingo hi han dut una noia, planxadora, ferida amb les cames trencades; que un dels morts és un noi de tres anys.

Entretant arriben els que busquen el noiet perdut; han corregut totes les cases de socors i ni entre els ferits ni els morts el troben: se diu Mario, i del Mario parlen tots els veïns.

Amb aqueixes impressions nos tancam a casa: ga­nes venen de plorar!

L'explosió ha estat al carrer dels Canvis en un moment després de passar la Custòdia: ningú dels qui anaven a la processó ha rebut: els espectadors hi han pres mal.

La por tornarà entrar a Barcelona, i tornarà a començar la caça de les feres.

Autor: Joaquim Maria de Nadal i Ferrer
Obra: Cromos de la vida vuitcentista (Memòries d’un barceloní) , 1946

Segons explicava el meu pare, la processó de Santa Maria s'havia celebrat amb la solemnitat i l'alegria popular acostumades, i sense entrebanc ni incident de cap mena havia començat a entrar a l'església titular. L'aglomeració de gent a la plaça, i a la porta de l'església, motivà, durant el recorregut del curs, una parada un xic més llarga de les que es produeixen ordinàriament en actes semblants. El penó principal es trobava, en aquells moments, a la cantonada dels carrers de Canvis i Arenes de Canvis, i en aquest instant precís s'inicià una pluja lleugera. En Despujol prengué el penó de mans del meu pare i digué als seus companys: «Allarguem el pas i entrem a l'església; altrament, ens mullarem com a peixos», i, passant entre els rengles de l'acompanyament, es dirigiren cap al Temple.

Pujaven les escales del presbiteri quan es sen­tí una gran detonació i, gairebé immediatament, una allau humana, una multitud esfereïda entrà a l'església i —entre ella— pocs moments després, la Custòdia, entorn de la qual s'havien aplegat els sacerdots i els portants del tàlem. El General ordenà que la banda toqués la «Marxa Reial» i aquella gran gentada es tranquil·litzà un xic i el Senyor va ésser reservat, enmig d'una emoció corprenedora.

Tan aviat com la cerimònia religiosa fou aca­bada, les autoritats es dirigiren vers el lloc de la catàstrofe. Amb la força de l'explosió s'havien apagat tots els fanals; el carrer era fosc, sinistre. Hom caminava damunt bassals de sang, vidres trencats, cadires trossejades; els peus, tremolosos, ensopegaven amb els cossos caiguts dels morts, i del ferits que gemegaven tràgicament. en aquella confusió paorosa.

Tot seguit foren donades les ordres urgents i començaren a arribar els primers auxilis de dispensaris, material d'assistència i els bombers amb atxes enceses, que il·luminaren aquell quadro de mort. Prop d'una cantonada, es veia una petita flama, com una mena de foc follet; eren els vestits d'un mort que començaven a cremar.