Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça de les Olles segurament pren aquest nom del fet que en aquest indret, situat antigament a la banda dreta del Palau Reial, s'hi venien aquests atuells per cuinar. Als anys setanta, hi havia el Whisky Twist, que era, segons Quim Monzó (Barcelona, 1952), l'antre més viciós de la Barcelona de l'època. Precisament, Monzó hi situa una de les històries dels seus contes noctàmbuls.
Ara us explicaré l'última: dimecres, a quarts de dues de la nit, era al Whisky Twist. De colzes a la barra, fumava, observava el prestatge amb les ampolles i tractava de llegir-ne les etiquetes, anònimes a la llum blava i vermella del local. Al fons de la sala ballaven. A l'entrada n'hi havia dos que movien brega, i cada cop de puny n'engegava un contra la porta, fins que va sortir el goril·la i es va acabar el festival. Vaig demanar beguda, però no sé quina, ni a qui. Només recordo (i no puc recordar-ne gaire més perquè sembla com si tot el que em va passar més tard m'hagués esborrat la memòria precedent) que, quan em vaig girar cap a la dreta per mirar la pista de ball, vaig veure-la asseguda dos o tres tamborets mes enllà.
Bevia un suc taronjós. Duia els cabells llargs, foscos i deixats anar sobre les espatlles. De perfil, em recordava la Silvie Vartan, una Silvie Vartan morena. Vestia una jaqueta texana (curta: Levi's), d'aquelles que ja no se'n veuen: destenyida com els pantalons. Ara no sé si, quan li vaig veure la carona, que semblava un mapa d'innocència, vaig pensar que era una queixalada prou atractiva per afegir al memorial d'infàmies o si em vaig sentir sobtat (¿emocionat, jo?) de trobar, després de tants anys, una noia vestida com vestíem una dècada abans. Em recordava una nòvia que em vaig firar una nit al Jazz Colón, quan el Jazz Colón era el Jazz Colón i firar-se una nòvia era seduir-la, captivar-la, tirar-se-la i abandonar-la al cap de tres quarts. Aquella noia em recordava les festes de tarda de diumenge, el twist, el màdison, sempre amb els papàs a punt de tornar del cine. Em recordava els Shadows, em recordava Jerry Lee Lewis, em recordava Michel Polnareff; em recordava a mi mateix, bojament enamorat d'una nina pigada.
Vaig lligar-hi conversa d'una manera innecessàriament dissimulada. (Innecessàriament perquè, avui en dia, les coses van tan ràpides que ningú no fa marrada i el sí o el no són immediats i definits.) Vam xerrar de banalitats, vam fer tombs pel Born, vam pendre xocolata prop del Parc, vam caminar Rambla amunt. Vaig deixar-la a la porta de casa seva sense haver-li tocat ni un cabell però amb el seu número de telèfon a la butxaca. Més que no pas un depravat, semblava un àngel de la guarda amb ganes de millorar nota. Em va fer por pensar que podia arribar a sentir-m'hi bé, fent aquell paper de bon minyó. Per equilibrar la balança, quan vaig arribar a casa em vaig haver de masturbar mirant fotos de bèsties (porcs, gossos i ases) que penetraven bocabadades damisel·les de cabells rossos tenyits: bé havia de mantenir la integritat! Amb una xinxeta vaig clavar el número de telèfon al costat de l'aparell. Li trucaria l'endemà. Igual que, de petit, abans d'adormir-me resava una oració, ara em vaig adormir repetint-me un cop i un altre que jo era un cràpula i ella tan sols una fita més, i calculant com seria de dissipat i cruel unes hores més tard.
Altres indrets de Barcelona: