Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Des de la seva fundació l'any 1860, el creixementdel fons de la Biblioteca de l'Ateneu ha estat continu i en l'actualitat consta de prop de 300.000 volums, compendi tant de bona part de la història i la cultura catalana contemporània, com de la recepció de la cultura europea a Catalunya, i de gairebé 1.800 títols de revistes vuitcentistes i noucentistes, catalanes, espanyoles i europees. El 1891 es va fer públic per primera vegada el seu catàleg general, gràcies al qual sabem que comptava amb 18.000 volums. El 1906 l'Ateneu es va traslladar a la seu actual, el Palau Savassona, que data del darrer terç del segle XVIII i on hi ha importants pintures barroques de Francesc Pla, conegut comel Vigatà. Les obres de condicionament i reforma indispensables es van encarregar als arquitectes Josep Font i Gumà i Josep Maria Jujol. La intervenció, que evoca el Modernisme, es va realitzar a l'entorn del jardí romàntic i en els accessos i els espais de la nova biblioteca, ubicada a la planta noble de l'edificii amb capacitat per acollir a la vista uns 50.000 volums. Al final de la dècada del 1960, amb la construcció de la sala d'actes al pis superior, la biblioteca va ocupar tota la planta noble de l'edifici. El 1981, el conjunt arquitectònic i artístic fou declarat monument històric i artístic nacional. Si hi podem accedir en horari d'atenció al públic, situats davant el bust de Verdaguer i en una de les sales de lectura amb ambientació finisecular, hi escau la lectura de diferents retrats d'intel·lectuals que la freqüentaven pels volts de 1918, quan Josep Pla hi anava regularment.
La biblioteca de l'Ateneu del carrer de la Canuda és un aquàrium on naveguen una quantitat de petits monstres que m'agrada d'observar.
En primer lloc hi ha els adaptats: dos o tres concurrents de mitja edat, molt ben vestits, amb bastó i molts anells a les mans que es fan servir novel·les franceses que en el seu món tenen fama de presentar escenes de llibertinatge i que de fet no són res més que denses lates pesadíssimes. Fa l'efecte que la biblioteca els serveix per a donar temps a les seves senyores d'aprofitar les oportunitats. Són concurrents de tarda.
Hi ha després els bohemis paràsits de biblioteca, que, si podien, hi viurien i en farien la pròpia casa, Un d'ells és Xavier de Viura, poeta, un tipus nocturn, pàl·lid i desencaixat. Silenciós i solitari, Viura arriba a les onze de la nit amb l'aire de l'home que s'ha hagut de llevar per força. Té l'aspecte de fer moltes hores que no ha menjat. Demana un cafè amb llet i s'embranca en la lectura de llibres d'ocultisme i de màgia. Quan la casa es tanca, surt a la Rambla i s'instal·la en un cafè qualsevol —generalment al Lyon d'Or—, on el veieu de vegades evacuant la consulta d'una cocotte o llegint-li les ratlles de la mà.
Aguilar sempre fou un home de dones. Havia tingut moltes amigues, successives famílies, de vegades simultànies. Amb el barret d’ales amples, el bigoti altisonant i la seva fraseologia grandiloqüent, era un home que en aquest punt, i malgrat el seu mal gust intrínsec, feia el que volia. De vegades apareixia a la Biblioteca de la casa una o altra senyora d’una edat més aviat granada: era gairebé segur que era una per¬sona que aspirava a les gràcies de Màrius Aguilar. En algunes ocasions aquesta senyora s’havia encarat amb l’amiga anterior, cosa que havia originat la batussa corresponent. Encara em sembla que veig Xènius afectat per una d’aquestes batusses femenines, dient a la Biblioteca amb la seva veu sibil•lina, una veu de dents tancades: —Aquestes senyores pertorben la vida acadèmica… Són intolerables!
Havent dinat, una de les primeres persones que arriba a la biblioteca de l'Ateneu és mossèn Llorenç Riber. No arriba pas directament del carrer. Abans d'entrar a la biblioteca ha passat per la perruqueria. Apareix admirablement afaitat, delicadament pentinat, correctíssimament vestit. El pas de la navalla a contrapèl ha donat a la pell morena de la seva cara un to lleugerament morat-blavís. Aquest color blauet accentua la pal·lidesa del seu front admirablement dibuixat i la mòrbida dolçor de la seva mirada dominada i reflexiva. Amb el manteu una mica voleiant, de plec elegantíssim, es dirigeix a la taula individual que ocupa cada dia i amb la suavíssima fonètica mallorquina del seu català perfecte demana a en Costa una tassa de cafè i al bibliotecari els llibres que necessita.
Sempre vaig trobar en la mentalitat de Gual un punt d'equilibri. No crec que hagués estat mai un bohemi ni que l'haguessin satisfet, en cap moment, les posicions inexplicables i gratuïtes. Era possible de trobar-lo al matí a la biblioteca de l'Ateneu amb un aire més esportiu — esportiu d'una certa edat, perquè no era pas jove— que el que solen tenir els qui freqüenten els antres de Talia. No semblava ni un bohemi ni un cabotin, almenys externament, Més que d'alimentar-se de cafè amb llet, cosa que no era rara en aquest ofici, semblava tenir accés a objectes positius i tangibles. No semblava pas un home de teatre... Quan caminava per la biblioteca ho feia de puntetes per no fer soroll, per no molestar ningú, perquè ningú no constatés la seva presència, Aparentava tenir un gran respecte pels llibres —cosa que no era pas habitual en molts concurrents— i, a més a més, pretenia respectar els lectors de la biblioteca. Tot això — direu potser — és insignificant, No ho sé... El teatre ha segregat sempre el cabotinage i la fatxenderia a raig fet. Gual era un cas a part; era un home senzill (almenys externament), més aviat apagat, que parlava en veu baixa, que escoltava la gent. Escoltar la gent! Gran problema!
Cristòfor de Domènech és un bohemi de tarda. És el tipus de l'intel·lectual de la generació anterior, que ha anat a mal borràs i ha acabat en la bohèmia més delirant. És un home difús, oratori, caòtic i desordenat. Sempre està al punt de dalt. Té la mania de vestir bé, d'anar ben arreglat i de presentar-se com un refinat. Sota el plastró que porta, la camisa és una incògnita vaguíssima.
En arribar, havent dinat, es col·loca en un lloc estratègic de la biblioteca — és a dir, en un lloc de pas— i demana cafè. De seguida que passa algú susceptible d'enganxar-se-li, li salta a sobre a grans gambades. Comença llavors una conversa — vull dir que Domènech inicia el seu monòleg xarbotant. Al cap de poca estona, algú els fa pregar que tinguin silenci, que parlin baix. Llavors Domènech s'emporta el seu interlocutor cap al vestíbul i, a peu dret, sota el bust de Verdaguer, el monòleg continua interminable. A quarts de sis de la tarda, l'interlocutor té un aspecte absolutament aplanat i Domènech continua en l'ús de la paraula. Però, a la fi, ni l'un ni l'altre no poden més i se separen. Domènech arriba a la seva taula dient una frase a l'orella de l'un, entaulant un tall de diàleg amb un altre, estrenyent la mà al de més avall. Finalment s'asseu, fatigat, a la seva taula i pren el cafè que li han servit tres hores abans.
Altres indrets de Barcelona: