Generalitat de Catalunya. Saló Torres Garcia

Ara bé, a part de que generalment...

Autor: Joaquim Torres Garcia
Obra: Escrits sobre art , 1980

Ara bé, a part de que generalment (i ja concretant-nos a lo d'aquí) els artistes no solen ocupar-se d'aqueixes qüestions de vital interès per a l'Art, en grupos aïllats, veiem de tant en tant aparèixer obres, que vénen d'aquest Classicisme, i d'aqueixa Tradició. Mes en eix començament podria haver-hi el punt de partida d'una desviació. Podria, cercant-se el Classicisme, caure's en la imitació de lo grec; i cercant la Tradició, purament catalana, en les formes més o menys modernitzades de l'art antic de Catalunya.

I no és això. Classicisme i Tradició deurien fondre's, doncs en el fons tindrien d'ésser una sola cosa: la nostra tradició deuria ésser Classicisme.

El mateix esperit, doncs, que creà el gran art clàssic del passat, pot ara donar nova vida a obres tan admirables com aquelles. Mes per a tornar a ell, hem de considerar a la Tradició nostra, com quelcom de molt extens, que comprengui a tots els pobles mediterranis, ja que en ells va néixer el Classicisme, i no limitar-la a lo purament regional, i per lo mateix, tampoc, cercar el Classicisme únicament en lo grec. [...]

A més, com hem dit, aqueixa reacció contra el realisme és la moderna tendència en tota Europa, i no ens hem de sostreure a ella, si no volem  altre cop quedar isolats i endarrerits. A nosaltres, més aptes per al conreu de l'art que els artistes de les nacions del Nord, ens toca de dret fer reviure amb tota joventut, en obres ben modernes, originals com tot lo que és verament viu, la gran cultura de Grècia i de Roma. Nosaltres, hereus d'aquell passat, som els que ens hem d'aplicar a l'estudi d'aquelles immortals obres (de l'únic art hagut al món, digui's lo que es vulgui en contra) i no aquests pobres barbres, plens de bona fe i de bona voluntat, pares d'un art trist i lleig.

En la veïna França, un meridional com nosaltres, el gran Puvis de Chavannes, va realitzar això mateix que deuríem realitzar nosaltres. Va empeltar en la cultura grecollatina el geni de la seva raça. Però menys meridional que nosaltres, el seu art admirable és menys càlid, menys pur també, menys intel·lectual, en una paraula, menys clàssic.

Per a acabar resumim dient: que el nostre art, abans que tot, deu situar-se dins la moderna tendència de l'art europeu, aquesta tendència ideal i decorativa que és la del nostre temps. Que la cultura grecollatina deu ésser la nostra tradició. I que al voler lligar l'art del nostre passat a la vida de lo actual per a crear el nostre art contemporani, devem escollir tot lo que consoni o harmonitzi amb aquella cultura. Finalment, que no són les formes lo que devem imitar i fer reviure, sinó l'esperit contingut en elles: la serenitat, l'alegria, la llum, el color, el sentit afinat de proporció, la seva plasticitat, la seva puresa deslliurada de tot realisme, o per dir-ho en un mot: el seu Classicisme.