Monument a Cristòfol Colom

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poesies per a Barcelona (Poesia. Totes les obres IV) , 2006

Allà on Colon isqué del mar un dia,
com Atles amb un món en ses espatlles,
un monument aixeques, Barcelona?
Fes-lo digne de tu i digne de l'hèroe del geni
que fou dels hèroes i dels genis l'àliga.[...]

Aixeca-la ben alta eixa columna,
damunt lo front dels arbres,
damunt los parallamps i cresteries,
sobre els merlets que volten lo pinacle
sobre el pinacle que agullona els núvols.

Al veure-la, que diguin los navilis:
—Més alta és de bon tros que nostres màstils. —
Les fàbriques que diguen:
— És més alta que nostres xemeneies.
— I més que nostres torres
—repliquen los palaus. I el temple gòtic
responga: — I gairebé com mes agulles.

Corona la columna sobirana
amb lo globo del món, que amb mà divina
a arrodonir ell ajudà l'Altíssim.
Mes lo globo corona'l amb sa estàtua,
sa estàtua gegantina,
en actitud profètica i solemne
signant a l'occident, de quina porta,
feta de por i de misteri ombrívol,
ell tenia la clau dintre sa pensa.

Autor: Joan Sallarés i Castells
Obra: Antologia Lírica de Barcelona , 1950

Passeig per Barcelona l'any 1900

El port és ple de llot i de brutícia,
les barques fan ferum de pebre i all,
la tarda lluca l'última clarícia
i al Montjuïc la mar fa de mirall.

Arran de moll, tot és ple de barraques
clafertes de productes colonials:
el sucre i el cafè surt de les saques
i amunt fermenten fruites tropicals.

Dos rengles de palmeres com toscanos
emplomallats voregen el passeig;
allà espongen, nostàlgies els indianos,
i seuen els qui el mar dóna mareig.

Davant la Porta de Capitania
la sentinella marca un pas molt lent:
duu sabré i duu fusell i tot ho espia
i li fan vores, en passar, la gent.

Jo vaig del braç del pare i de la mare,
neulit de mena i feble de salut;
em sento foguerades a la cara
i no puc resistir tant de traüt.

L'estàtua de Colom sembla que es mogui,
— ai mare, mare, anem ben lluny d'aquí! —
i des d'un rippert groc, de nyigui-nyogui,
li dic adéu a un frèvol bergantí.

I Rambla amunt, del mar lliure de brides,
penso en corsaris i aventurers;
dels marxapeus les pedres són humides,
i els primers llums s'encenen dels carrers.

De casa meva l'ànima s'enyora
—la pau del llit i el finestró ben clos... —
Infant al fi, em pren i m'enamora
el descobrir la Rambla de les Flors.