Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça és producte de la profunda remodelació urbanística que l'alcalde Joaquim Nadal va realitzar del Barri Vell i, específicament, en la zona de l'antic barri xino de Girona a inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat. El barri de prostíbuls està documentat el 1336, data en què el rei Pere el Cerimoniós ordena a les dones públiques que continuïn a la pujada de Santa Eulàlia, a tocar de sant Pere de Galligants. Tanmateix, la prostitució ja devia ocupar més o menys el mateix indret en època roma, a l'entrada de la ciutat per l'antiga Via Augusta que passava pel portal de Sobreportes.
El barri xino que van conèixer escriptors i artistes de primeries del segle XX estava format per l'entramat dels antics carrers Bellaire, Pujada del rei Martí, Portal de la Barca, Pou Rodó, Mosques i Barca i va arribar a tenir una vintena d'establiments en l'època de màxim esplendor, és a dir, entre els anys 60 i 70, centrada aleshores l'activitat especialment als carrers Portal de la Barca i Pou Rodó.
Textos de diversos autors i èpoques ens ajudaran a configurar una idea de com anaven les coses humanes per aquests vorals: primer, un fragment de Josafat, de Prudenci Bertrana que descriu el desig amb què fitava els bordells del campanar estant; segon, un fragment de la peça teatral Neu de tot l'any, del mateix autor, que explicita la voluntat d'una de les prostitutes que hi dialoguen de tornar a tocar la puresa de la neu; seguirem amb dos fragments de Josep Pla, el primer referint una anècdota viscuda per Santiago Rusiñol visitant un dia una de les cases de plaer i el segon documentant l'anada de Pla amb els companys en un prostíbul de retorn de l'excursió de dijous; seguirem les lectures amb dos fragments d'Esbarzer, de Josep Roig i Raventós i d'All i salobre, de Josep Maria de Sagarra que, respectivament descriuen el barri al capvespre i l'anada del protagonista, estudiant del seminari a un bordell aconsellat per un company. Entre els autors més contemporanis, tenim per una banda, Joan Mínguez que amb Dies verges aconsegueix una peça cabdal dels que havent estudiat al seminari en van novel·lar vivències i Pius Pujades que tracta de manera singularitzada una de les prostitutes famoses del barri i, per l'altra, Xavier Hereu escriu un poema en què descriu el tracte de les putes amb les senyores decents.
El plaer podia comprar-se no gaire lluny, allà sota, ran del campanar, en unes cases pobres, de teulades rònegues. I a l'estiu sobretot, quan, a les migdiades, la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajaçar-se a la finestra de la seva cambra, mena de tatxa que foradava el mur, des d'on sotjava hores i hores. Abocat sobre l'abís, de vegades aconseguia de veure en el fons, a gran distància, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixia un moment en algun terrat o traspassava una golfa. En ocasions, dins el marc d'una finestra, darrera unes cortines virolades, albirava uns braços nus, una cabellera deixada anar o un confós remolí de roba blanca que l'incitava i l'omplia de curiositat voluptuosa.
En certes nits també hi anava, al seu observatori; i les cambres sospitoses s'enllumenaven, i ombres incertes es movien darrera les cortines caigudes, i d'aquell mercat de lascívia muntaven fins a ell càntics i gatzara, notes rogalloses de piano de maneta, barrejades amb xiscles de bacant. I aleshores li pesava la seva virtut.
Regina. — Si algun cop jo trobés un d'aqueixos homes que estimen força, capaç de satisfer un caprici meu, li demanaria que em portés allà dalt.
Fermí. — Solament això, Regina? (Li ho diu com si la modèstia d'aquesta aspiració li fes esperançar quelcom molt anhelat.)
xanguet. —(Planyent-la.) Mentre sigui fer coses escabellades...
Regina. — Què et diré! Tinc el convenciment que si pogués rebolcar-me en aquella neu, sorrejar-m'hi com fan les gallines en la pols, emplenant-me'n la boca, els ulls, el nas i les orelles, hauria purificat els meus sentits, tota jo.
Fermí. —Per anar-hi hauries de passar no gaire lluny de casa meva.
Regina. —Hi ha xiprers, a casa teva?
Fermí. — Uns pardals molt vistents. Després de casa trobaries el poble i més endalt l'ermita de la Verge dels Desemparats, i de seguida els rasos i la neu de tot l'any.
adela. — Apa, doncs, Regina; el camí, ja el saps, ja no et manca tot.
Regina. —No te'n burlis; encara no som allà on anem que un dia, farta de tot, no m'hi enfili per aquest camí. [...]
adela. —I hem viscut a l'ombra d'uns carrers on les rates que surten dels embornals són tan grosses que espanten els gats i van a rosegar els dits de les criatures.
xanguet. —I on la misèria agullona verges i casades i les alcavotes les compren i les revenen.
Regina. —I on ens arrenglerem a les voreres com eugues en un firal
adela. —I estem dretes hores i hores, i a l'estiu ens cobreix una suor llefiscosa i a l'hivern respirem un aire tan fred i una boira tan pudent que ens rovella els pulmons.
xanguet. —Per això totes estosseguem igual, com un lladruc de gos, i la nostra veu fa soroll de matraca.
Regina. —I els petons que ens fan són petons perfumats de tuf de caliquenyo, de bravada d'aiguardent, de dentadura corcada i de potingues de ca l'apotecari.
Coloma. — Prou, noies. Que em fareu vomitar. Feu-vos pageses i calleu d'un cop!
Com sempre, la seva vida era travessada per ràfegues intermitents de frenesí dionisíac. Llavors anava amb els amics a córrer les tavernes equívoques i els locals espantosos de la débauche provincial. Un dia entrà amb el grup en un d'aquests establiments. Hi havia un piano de maneta i quatre o cinc senyoretes depriments: unes grasses, altres descalcificades. Féu molta broma: simulà un paper de maquereau francès i produí escenes inimitables. Begué, ballà, cantà — la peça principal del seu repertori, a part del «Pensil», fou tota la seva vida «El pobre terrissaire» — i es divertí com un infant. Aquella nit s'havia afegit al grup un senyor d'aspecte respectable, un tipus ensopidíssim, un d'aquests tipus que quan troben un personatge no el deixen ni en sol ni en ombra una temporada. En sortir del local, sens dubte pels efectes de l'aire fresc, aquell senyor es disposà a deliberar sobre les escenes de què havia estat testimoni passiu, col·locant-se en un punt de vista moral:
— Cregui, don Santiago, que veure'l a vostè i aquests senyors amb dones de tres pessetes...
— Fins aquí hem arribat! — digué Rossinyol aturant-lo en sec—. La meva era de quatre...! Les comptabilitats han d'ésser exactes.
El cert és, però, que la fatiga de la llarga caminada havia diluït molt el buf inicial, la temperatura havia baixat i jo, personalment, havia tingut de vegades la sensació com si el cos s'hagués contractat. Passàvem per la porta silenciosa i en fila índia i, encara que la persona que ens havia obert la porta — una dona grassa, amb dos o tres sotabarbes, de turmells elefantiàsics i un pentinat alterós i engomat — pronunciés algunes paraules grolleres, sens dubte per excitar-nos, arribàvem al saló principal que donava al carrer a través d'una persiana, més morts que vius, amb un aspecte de timidesa, mirant de cua d'ull, callats, com si se'ns hagués trencat una ala. En aquella hora el saló solia ser desert (llevat de trobar-hi algun home d'aspecte pagesívol, malforjat, fumant avorridament un caliquenyo amb la gorra al clatell davant d'una copeta de conyac, un d'aquells homes dels quals els qui els coneixen diuen que la processó va per dintre), i així ens podíem asseure a la taula de racó per considerar potser que era la més adient amb la nostra timidesa — la més marginal a l'esperit diabòlic que la imaginació havia format de la casa. Ens deixàvem caure als bancs i cadires que voltaven la taula, com sacs informes, allomats. Devíem tenir quinze anys... Al cap d'una estona de seure constatàvem un cert millorament corporal... però també constatàvem que la nostra arribada no havia produït el mes lleu efecte i que ni tan sols s'havia acostat algú a demanar-nos què volíem beure —la consumació indispensable. Per a aquella classe de negocis, l'hora, és clar, era intempestiva.
De tota manera, en tot aquell laberint de cambres, recambrons, habitacions i corredors que constituïen l'establiment—la casa era molt vella i les reformes que s'hi havien anat fent encara l'havien complicada—, algú hi devia haver que feia una cosa o altra. En la inanitat de la nostra arribada, tampoc no s'hauria pogut excloure l'aspecte de pobresa i de desordre que presentàvem: ens devien haver pres, és clar, per uns clients desproveïts de la més petita importància monetària. En aquesta classe de cases, aquests judicis són considerats decisius i s'escampen pel laberint de la institució d'una manera molt ràpida.
En entrar al carrer va notar una dona alta i grossa que estava al peu d'una porta baixa i estreta: semblava una figura desproporcionada, com es veuen als pessebres infantívols. Aquesta dona que anava escarida i curta, va donar-se un cop amb la mà plana a l'anca, que sonà com si fos d'una egua, i tot seguit, mirant amb desvergonyiment, va dir-li: —Vols venir amb mi, simpàtic? —En Gregori, empipat, no va respondre, i després de seguir aquells carrers infectes cercant la tavernera, va sentir que la Seu tocava hores i ho deixà per a la tarda.
Era un carrer estret, propici de la fosca, la humitat i el vici. Era un carrer que es veia que tenia la consciència fosca i que s'amagava les turpituds en la penombra i estretor de les cases altes. De cap a cap del carrer curt no es veien altres botigues que tres tavernes sòrdides, on la sentor de l'aiguardent, la fortor del fum de tabac i els perfums ordinaris que gastaven les dones es barrejaven en l'aire tèrbol. No hi havia altres veïns que les prostitutes de la ciutat antiga, acoblades en aquell barri trist, fosc, abandonat, vell i brut, on esclataven les rialles i les cançons de les dones marcides pel tedi de la vida reclosa i pel cansament del vici. Eren les set del vespre, el cel es daurava amb la posta, els núvols rutilants passaven per damunt de les belleses arquitectòniques que ostentaven els tres estils: la robustesa romànica de Sant Pere de Galligants, l'elegància gòtica del cloquer de Sant Feliu i la majestat renaixentista del campanar de la Seu augusta. Les batallades de les hores es sentien caure damunt de tota la ciutat com una veu del cel. Quina pena feien aquelles batallades sonores, castes i conselleres, que entraven amb passes de gegant dins del barri de les desventurades meretrius, presoneres de llurs vides incertes. Es veien pels balcons esperant els homes bo i llegint novel·lotes pornogràfiques, una cama damunt de l'altra i el cap jup, bevent la poca claror que els arribava d'aquell cel d'or que les tenia avorrides. Davant de les portes petites i estretes, hi havia dues dones posades per mostra i reclam. Eren dues dones grasses, gairebé deformades per una obesitat embafadora, que les feia més bestials. Parlaven amb una mà plana apuntalada a la paret vetusta i un peu descansant a terra per la punta. Pel carrer no hi passava ningú. Era un carrer que feia por, i de tant en tant un foraster sorprès s'hi esmunyia fent unes passes mudes, ofegades per la paüra, que tot seguit s'apagaven. Fins als vespres no es sentien les passes del disbauxador empedreït, que les feia sonar perquè tothom sabés que hi arribava fent remors, com un guerrer gloriós, cobert per la seva feixuga armadura.
Era aquell barri el que a la nit copsa tota la fúria sensual que arremolina la carn humana, atiada pels instints de bèstia que porten els homes dins de llur sang ardent. És de nit que les clarors de les tavernes esclaten intenses i no es cansen d'il·luminar tots els recons, de fer els ulls brillants de luxúria i de descobrir les boques escaldades per l'alcohol, els cossos lassos que fan fortor de fatiga, i el panteix de l'orgia esbojarrada. Després al cor de la nit, torna la calma, i s'apaga l'alegria fictícia de les pobres dones escopides per la societat, que després de cobejar-les en moments de desvari, les arracona en aquell barri pudent, oblidades del sol i abandonades de totes les mirades compassives. Llavors que tot sembla adormit, els pecats escampen la llavor malèfica que ha d'embrutar els camps de les gèneres futures.
En Puntí entra com si fos a casa seva, i en Quimet segueix completament d'esma.
La saleta està empaperada amb una decoració de florers de color de xocolata desfeta sobre un fons de crostó de pa. El paper cau a trossos i deixa veure la carn de la paret fumada, plena de teranyines. Al mig de la sala hi ha un braser, i al voltant dos homes d'uns cinquanta anys que xerren amb la mestressa; duen una bufanda al volt del coll, uns bigotis espectrals i el barret tou damunt els ulls.
Els dos homes es miren els xicots amb una gran tranquil·litat, amb una indiferència de calaixera. Ells no són a la casa pels motius pels quals hi acostumen anar la majoria de la gent. Es troben aquí perquè aquest és el seu lloc. Han vingut al món per encarar-se amb aquest braser, per parlar amb aquesta mestressa, per portar aquests bigotis i aquests barrets. La seva posició no pot ésser més desinteressada, fa molt temps que no han tocat la pell d'una dona ni han sentit cap desig de tocar-la.
De les dues portes mig badades que donen a la saleta, en ve un alè de catre en acció i una olor de saboneta i pólvors d'arròs massa carregats d'essència. A més a més se sospiten uns corredorets, i uns recambrons i unes escaletes que no s'acaben mai. L'arquitectura i la distribució d'aquesta casa, com la de moltes cases velles de Girona, dóna la sensació d'un pa de pedra tova on s'haguessin ficat els cucs i ells mateixos haguessin anat fent, deixant buits, galeries i espais sense cap mena de lògica.
La mestressa ha fet venir les nenes, que són tres. En Puntí es tira com una bala damunt el clatell d'una xicota de pèl roig, d'aires orientals, tota desfeta i sucosa com un bon guisat de peix. De les dues que en resten, la més baixa, que és moreneta i cenyideta, agafa pel braç el noi de la Belarda i amb una mirada li fa un massatge de mel per tot el cos. Després d'aquesta mirada en Quimet només ha tingut temps de tornar-se molt vermell i seguir com un perdiguer.
—Au, anem, home. Estarem millor que aquí fora, amb aquesta humitat. Tinc una habitació molt assolellada. —I, a cau d'orella: —Miqueló, la primera vegada, oi? Vine, t'asseguro que no te'n penediràs...
I l'empenyia cap a l'escala.
Aquesta paraula el remogué; pels seus ulls passà una lluïssor violenta. Sense amollar el braç d'ella:
—Que no me'n... Què t'has cregut de mi? Et deus pensar que he vingut aquí per ganes de tu, per a enfangar-me en la teva vergonya, en el podriment dels teus pecats. Qui et penses que sóc jo, doncs?
El menyspreu la féu botre: —I doncs, deixa'm anar. Que t'he cridat jo, mocós? T'haguessis quedat a caseta, a passar el rosari i emprovar-te sotanes, en comptes de venir aquí a armar gresca. Qui t'hi demana, aquí? Al capdavall, què: perquè faig aquest ofici? Jo m'ho cuino i jo m'ho menjo. I em prova d'allò més. A tu què t'hi va ni què t'hi ve del que jo faig?
—I si jo avisés el teu oncle?
—Avisa qui vulguis, però deixa'm. El meu oncle! Oh, sí, ell faria, desfaria. És de molt bon dir... Més li valdria vigilar dins de casa. A ella les coses li haguessin anat com a mi!
—Dins de casa..., què vols dir amb això?
—Que jo també en tenia, de promès, com la mosca morta de la cosina. Sí, de la Caterina parlo, encara que tu n'estiguessis enamorat com un ximple. Aquella també festejava...
—A què ve això ara? Deixa-la estar a ella; què pagaries per haver-t'hi assemblat mai en res!
—També s'hi hauria pogut trobar ella, en aquest ball. I qui sap encara...
—Calla, et dic, no te l'has de posar a la boca per res, el seu nom!
—Ara veges! El seu nom! Tant de fang és ella com jo. A soles amb el xicot la voldria veure jo, la santa!
Miquel ja no sentí res més. El despit de veure escarnit el seu afecte, l'insult a la noia que per a ell ho representava tot... Un núvol roig el cegà i el va rebotre damunt la mossa, amb el puny clos.
—Porca!
En apartar-se, ella relliscà i caigueren l'un damunt de l'altre, en l'empedrat llefiscós. Una rauxa rabiosa l'empenyia: en plena boca, als ulls, a les galtes, li etzibà el puny oradament, amb ferocitat.
—Porca, més que porca! Té, d'una vegada!
L'escena s'havia produït ràpidament. En la nit tot callava, llevat de les veus sordes dels contendents... Un moment, va semblar-li que al seu entorn tot naufragava en una maror de sang. Li pegava a tot arreu on abastava, al pit i a la cara, delirant; el seu puny s'alçava per recaure feixugament, amb un ritme frenètic, sense que ell pogués evitar-ho, com si una força incoercible li governés els braços i administrés el càstig a través d'ell. La noia jeia esmaperduda, el rostre de costat: ni intentava de descloure els llavis per a reclamar auxili contra aquella boja escomesa. Només un bleix ronc li somovia el bust. Tenia la cara crispada en una sorpresa dolorosa, de la boca li emergia un tènue filet de sang.
Teulats estesos sota un cel de Tramuntana (fragment)
Aquell any, al barri gironí, a un centenar de metres de L'Arc, hi triomfava amb rotunditat una mossa morena i esvelta, simpàtica i suggerent, espectacular i elegant, que es deia Esperança. L'Esperança tenia molta requesta, com és natural, i podia triar-se els clients sense cap problema, que de feina no n'hi podia pas faltar. De manera que, al cap de pocs mesos de ser a Girona, ja s'havia creat una aurèola de selectiva i exigent. I més de quatre clients adinerats procuraven pagar-ne l'exclusiva, cosa que cap no va aconseguir, segons deien els coneguts que freqüentaven els locals del xino. Però sí que hi havia un rendista de La Bisbal, que remenava força diner, que un parell de vespres cada setmana l'agafava pel seu compte, la duia a sopar i solia acabar la nit a la barra de L'Arc, prenent un parell de whiskys de preu, que en Lluís sabia fer-se pagar.
Tornant a la botiga, venia de vegades
una veïna rica, de l'alta societat.
Mentre triava fruita, entraven esverades
dues noies del "Rosa", que feien amistat.
Amb son a les parpelles, discretes, saludaven;
i la senyora rica no feia escarafalls.
Bon dia, els contestava, mentre elles agafaven
dues cebes rodones i una cabeça d'alls.
No totes les meuques eren esbojarrades.
N'hi havia de serioses, conscients que el seu dolor
nodria i educava un fill de ses entranyes
que lluny d'allà creixia, curat com una flor.
Els veïns ho sabien i mai no judicaven
a un altre pel seu físic, butxaca o fosc treball.
Simplement convivien i reien o ploraven
els impulsos de vida, des de Pedret al Call.
Altres indrets de Girona: