Pont de Miquel Gómez

Autor: Miquel de Palol i Felip
Obra: Girona i jo , 1972
Pàgines: 196-197

Com tot pintor a l'aire lliure, Rusiñol, pintés on pintés, tenia el seu públic, un públic contemplatiu i silenciós, distint i igual a la vegada, ja fos en el camí de Sant Daniel, enfront dels esborrancs sagnosos de les pedreres del costat de Montjuïc, o a la baixada del castell, davant els tres campanars, tan diferents, de Sant Pere, Sant Feliu i la catedral, agrisats per la boirina del capvespre. Però allí on el seu públic esdevingué quasi una colònia fou a les ribes de l'Onyar, pintant les darreres cases de la ciutat. Aquell conglomerat de cases velles desiguals, de mil tonalitats de cendres i grocs, amb balconades de fusta plenes de roba rentada que el ventijol movia com petites banderoles, i finestres desiguals amb plantes florides que queien fins als regalims de molsa dels desguassos i es reflectien en les aigües mortes d'un riu que copsava de ple la llum del sol, agemolides sota l'àguila escairada del campanar de Sant Feliu, ha estat sempre la temptació de tots els artistes que han passat entre nosaltres.

Des de l'altra riba, que declinava dels fortins derruïts de Sant Agustí, encara no del tot urbanitzats, on començava a desviar-se el riu cap al Ter per les darreres arbredes de la devesa, la petita platja, entre sorra i herba prima, era un lloc acollidor i frescal, més propi per a somiar que per treballar. Hi anàvem de bona hora; a poc d'haver pres el cafè sota les voltes. El gitano ja s'havia adelantat a portar-hi els estris de pintar i ens hi esperava. Val a dir que la companyia començava a ésser més nombrosa que de consuetud; a poc a poc, a tall de passeig, com el desvagat de L'alegria que passa, cansats de jaure al cafè, anàvem a «jaure a l'era». En Bertrana hi duia també la seva petita tela i la capsa de colors; en Xavier, el llibre i les quartilles a la butxaca; i qui més que menys la seva fantasia o la seva mandra.

Autor: Alexandre Plana i Santaló
Obra: La Girona dels poetes , 2004
Pàgina: 188

Evocació

 

Érem ahir a la ciutat forana

quan la tarda rogenca s'esvania.

En la nova verdor de l'arbreria

hi queia l'ombra sospirosa i blana.

 

Si ara clogués els ulls la reveuria;

closa de rius i d'arbres en la plana,

amb l'enyorança d'una fe llunyana,

vella d'anys i de sol, daurada i pia.

 

La Seu crescuda en els roquers espera,

cega del blau, la calma de la posta,

com el tronc envellit d'una olivera.

 

Desfent-se com un tel la llum declina.

Una ombra lenta a la ciutat s'acosta

i amb un respir profund el riu rondina.

Autor: Pius Pujades i Lladó
Obra: Guia literària de Girona , 1995
Pàgina: 15

Gràcil com una fulla de palmera; segur com la mà d'un pare. La fina línia del pont "de la Creu Blanca" salta, amb elegància femenina, d'una banda a l'altra del riu, s'esborra en dolça difuminació entre la boira. A sota, les gavines planegen entre aquell anar i venir de finestres i terrats. Una mica d'aire ondula molt lleugerament la superfície tèrbola de l'aigua, pràcticament immòbil, com un mirall antic i brut. Les gavines, els ponts, la línia tan humana de les cases abocades a l'aigua. Les tribunes, els balcons, les terrasses, tots tan vius i tant d'avui, i amb tots els anys a sobre, ben a la vista. El temps s'ha deturat o passa molt lentament, com l'aigua fosca de l'Onyar. La mateixa roba estesa sobre el buit, les flors que esperen com sempre el solet de la tarda, la gàbia del canari... Les teulades fosques, les torres feixugues, la pedra invariable i digna. Les antenes esgarrapant l'aire familiar. L'àmplia balconada de l'Institut vell, de moltes hores grises. El verd de les persianes, com un "mostrari" de verds que lluiten contra el sol. I els campanars de sempre, com pals d'un gran circ, o arbres d'una nau immensa. Tot això dues vegades: en la realitat del cel i en la realitat de l'aigua. Amb una cara plantada a tots els vents i l'altra banyant-se per sempre en el darrer curs de l'Onyar.

Autor: Just Manuel Casero i Madrid
Obra: Guia literària de Girona , 1995
Pàgina: 15

Travessar el riu. Mirar el reflex dels ponts. És possible enamorar-se de la bellesa abstracta d'un paisatge. De nit, tots els rius són d'aigua. Fins i tot aquest Onyar podria passar per un petit Danubi blau, romàntic i amorós. Gent del revés traspassa el mirall per un pont estret girat de panxa enlaire. Un home i el seu reflex caminen paral·lels fins que s'acaba el pont, i no es diuen adéu, quan el reflex queda entre les herbes o la foscor de la paret del riu.