Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El santuari dels Àngels és, per la seva situació i la proximitat a Girona, els santuari per antonomàsia de les gironines i gironins. El trajecte més usual és el que parteix de la vall de Sant Daniel on, després de la plaça de Sardana, s'agafa el camí que hi mena. Després d'uns 35 minuts de caminada, s'arriba a la font dels Lleons i es passa per sota del túnel de la variant de la N-II, a partir d'aquí la ruta es bifurca pel camí dels Àngels o el camí Vell dels Àngels, el que seguien Josep Pla i els seus companys cada dijous a la tarda que hi pujaven d'excursió. Tot just agafat el camí a Sant Daniel i tenint a la vista el monestir podem llegir dos textos, el primer de Josep Pla i l'altre de Narcís Comadira que valoren des d'èpoques diferents l'alt valor natural de la vall.
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgines: 118-119
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgines: 118-119
S'ha d'arribar al pla de camps de la vall de Sant Daniel per a trobar una mica d'ombra benigna. Aquesta és una vall fina, d'un dolç caient goticitzant, abrigada, elegant. Quan hi arribàvem sentíem una alenada d'arrels i de teixits vegetals, de terra molla i llaurada, suspesa en un silenci estàtic i afinat. Passàvem a fregar els murs, amb finestres enreixades, d'un convent emblanquinat, seguíem corriols herbosos i profunds, ombrejats, marges estufats per la ufanor botànica, sentíem repicar, en l'aire clar, les menudes fulles dels carolins i dels arbres blancs. La Vall de Sant Daniel ens semblava, amb la diversitat dels colors dels conreus, una d'aquelles rodes de la fortuna pintades de colors elementals que es veuen per les fires i els mercats.
Autor:
Narcís Comadira i Moragriega
Obra: Girona. Matèria i memòria , 1992
Pàgines: 30-31
Obra: Girona. Matèria i memòria , 1992
Pàgines: 30-31
Sortint de classe, a la tarda, amb els llibres sota el braç, anàvem a passeig a Sant Daniel o a les ribes del Ter, fins que es feia fosc del tot, i parlàvem de botànica o de minerals, de pel·lícules o del futur immediat, o, ja més grans, adolescents de quinze o setze anys, de llibres, de poesia i de l'amor, que ja, potser, tenia un nom concret. Però quan passava això, llavors, preferíem callar, jèiem hores i hores damunt d'un prat, sense dir res, esperant el crepuscle amb un bri d'herba a la boca. La vall de Sant Daniel era una meravella. Les fonts rajaven una aigua fresca i saborosa que començàvem a necessitar, els verns i els castanyers eren amagatall de rossinyols nostàlgics; els xuclamels, les vidalbes i els pèsols d'olor tapissaven els marges, i l'herba, la terra, tot exultava amb nosaltres, tot era nou i les expansions del nostre cor trobaven un model i una empara en la naturalesa. Tornàvem ja de fosc, quan, sobre l'amfiteatre perfectament retallat de les muntanyes que envolten el pla de Girona, hi surava només un fil de resplendor blau clar i ressonaven, desfent-se des de la torre de la catedral, les deu solemnes campanades del rellotge.
Altres indrets de Girona:
Indrets