Casa Masó

Autor: Miquel de Palol i Felip
Obra: Girona i jo , 1972
Pàgines: 61-62

L'avi, per ajudar una mica, fort i valent com era als seus anys, va trobar treball a la impremta Masó del carrer de les Ballesteries, per fer rodar la màquina d'imprimir i repartir el 'Diario de Gerona' que aquell bon senyor editava. A mi em calgué ajudar-lo.

De bella nit, quan encara no clarejava, si l'avi no havia enllestit i no m'havia vingut a buscar, jo anava a trobar-lo a la impremta. M'asseia a on podia, entre la munió de taules, paper i màquines de la sala; mig condormit, mig intoxicat per la fortor de tinta d'impremta, veia com l'avi, doblegat vora la màquina, feia rodar aquella mola de ferro tan complicada, mentre, en el taulell d'un dels extrems, el fadrí major anava donant els fulls de paper blanc, i les dues plegadores de fusta de l'altre cantó apilaven, llestos i plegats, els exemplars, que anava recollint l'aprenent sense a penes donar-hi abast.

Autor: Rafael Masó i Valentí
Obra: Aquests dies d'hivern en què a totes hores plou , 1936

Oh aquests dies d'hivern en què a totes hores plou! Se sap més que es tenen pares, se sap més que es tenen germans, se sap més que el menjador escalfa. La sopera, la bullenta sopera, és superbament portada per la minyona de roges galtes, que les aparta del fum que n'ix perfumat i que les hi humiteja. La sopera ha entrat triomfalment entre crits, i el menjador ha quedat ple d'una confortadora fumerola.» I els vidres, molt savis i molt previsors, fan un tupid entelar-se, perquè més quedi a dins i més íntima sigui aquella alegria i aquella tebior del dinar d'aquests dies d'hivern en què a totes hores plou!

Autor: Rafael Masó i Valentí
Obra: Antologia poètica , 2006
Pàgines: 58-60

De les èglogues del novell arquitecte (fragment)

 

Pugeu, pugeu sense por! Les escales són creientes

i ens gronxen molt dolçament per fer-nos els peus mes àgils;

les branes, molt sàviament, per més domini són fuites

i els trespols serens i forts, amb llur ressò ens fan coratge.

 

Oh amic meu!, no haveu esglai. Les bastides són sortides,

però s'aguanten per la fe, més segures com més altes!

 

Pugem, pugem més amunt, que és el gran goig l'enlairar-se

i fugir de la ciutat deixant-la baixa i molt trista!

Pels cims el sol hi és més franc i se us fa molt més alegre,

i us parlen els campanars com amics d'igual carnatge,

i us passen els blancs coloms amb una ingènua franquesa

fregant-vos el front suat, i el vent tot vos escabella.

 

Ai, amic!, aquest teulat em té l'ànima robada,

com aquell racó de llar, petit perquè els ulls s'hi trobin,

i aquell balcó molt sortit, perquè més l'ànima hi pengi,

i aquella eixida amb tant sol perquè els jocs vinguen més rojos.

 

Mireu pel celobert! Les llums hi baixen molt dolces

i es desmaien pel despatx, per fer-lo al recull propici.

L'escala és clara pels cims per alivi del cansanci!

Tot l'ofec dels esglaons, es fon amb el blanc dels marbres!

 

Jo no sé pas lo que té aquesta casa que em parla

i em du doblat el desig d'una llar i uns ulls que hi riguin,

i em fa sentir més fortment  l'amor i la set d'abraços,

i els fills que m'han de venir i l'esposa que he de prendre!

 

Tot, ella s'hi va semblant, a l'amor que duc a dintre

que he robat dels seus ulls clars els jocs de llum de què és plena,

i els carreus, tots, són polits recordant els seus somriures!

 

Ai, casa! Ves-te aixecant amb les pedres que jo et dongui

totes tocades d'amor i florides de desitjos.

Així iràs fent-te esplendent com la dona que jo estimo

i prendràs el seu posat i els seus deixos tan excelsos.

 

Ai, casa! Jo iré cercant tota llum i tota gràcia

en son si, l'única font, i en faré honor a tes pedres!

 

I tu per aquestos dons, floriràs molt ardorosa

tota blanca per la calç, tota roja en la teulada!

 

I a la fi, quan ple d'amor, el seu bes ardent m'arribi,

tot el ritme esplendorós d'aquesta excelsa cadència

t'inondarà dolçament. I serà allavors que plena

d'un tremolor divinal, esclataràs esplendenta

en vitralles i cristalls, i en or per les altes punxes

i en brodats pels capitells, i en jaspis per les columnes,

i en aigües pels brolladors, i en roses per les finestres.

Autor: Josep Maria López - Picó
Obra: Record de Girona , 1907

I quan nostres ulls se sentien fatigats de tanta meravella i la nostra ànima inundada de claror, llavors ens duia en Rafael Masó a casa seva i ens feia seure amb els seus en una ampla taula on tot reia, i damunt de la qual el sol era una benedicció... Allí florien totes les flors de l'amor; el pare i la mare venerables presidien la taula i ordenaven totes les coses; la germana gran llescava el pa i el repartia [...]; les germanes petites feien alegres comentaris de joia, i els germans i els cosins i els amics glossaven de banda a banda la pau serena d'aquell dinar saborosíssim.

Després quedaven sols els germans amb nosaltres, i en Rafael Masó, que és un exquisit poeta, llegia els seus versos, aquell versos admirables en els quals tota la vida familiar és enaltida amb la màgia d'una riquíssima inspiració filla d'amor. I hauríeu vist (oh gràcil timidesa!) com la mare i les germanes, de la porta estant escoltaven els versos d'en Rafael; i hauríeu vist com un cop finida la lectura entraven al menjador i abraçaven el poeta i el beneïen mil voltes mentre el sol, tot meravellat, s'encantava... Hores placèvoles desfullades a Girona en uns dies clars de novembre! Dolç record de perfums...!

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: A flor d'oblit , 1968
Pàgina: 41

26 març. [1921] Soc a Girona. Els arbres de la Devesa encara són nus; però als àlbers esvelts un borrissol, primerenc, s'insinua.

A mitja tarda he anat a casa d'en Rafael Massó, l'arquitecte, el poeta. És un home exquisit, un tipus pur d'artista. M'ha llegit poemes seus escrits ja fa alguns anys: una «Ègloga del novell arquitecte», on canta la comprensió poètica de l'ofici i desplega una imatgeria clara, abundant, gairebé florentina; després, unes glosses de cançons populars, riques de frescor i de graàcia. La llar d'en Massó, obra seva, és una mica germànica, però amb troballes decoratives d'una gran originalitat. I, Déu meu, aquella reixa amb glicines que s'enfilen galeria amunt! M'hi he atansat, gairebé trèmul. L'abril d'ara fa un any, un esquinç delicat de la meva vida, m'ha perfumat en el record. Aquella olor, aquells raïms de glicines! Ha estat com si la Primavera passés vora meu i em deixondís amb un batec de la seva vesta.

Autor: Narcís-Jordi Aragó i Masó
Obra: La casa de la memòria , 2004

La cuina del primer pis, blanca de rajoles i de plats, dóna a una galeria florida de geranis vermells atapeïda de roba estesa. [...] La minyona, que és vella com una àvia i ha tingut a la falda tots els fills de la casa, coneix les preferències gastronòmiques dels grans i dels menuts i guarda els secrets culinaris transmesos per la tradició; conserva els misteris ancestrals de les receptes no escrites, la gràcia de les fórmules sorgides de l'atzar, intuïdes per la saviesa i confirmades per la paciència. Des de la fosca cadira de balca, passa revista a les olles fumejants, controla el xup-xup de les cassoles i vigila l'oli roent de les paelles. No sap llegir, però recorda la proporció exacta de cada ingredient, la intensitat precisa de la flama, la mesura inequívoca de l'aigua i de la llet, de la sal i del sucre. Les cambreres han vingut de pagès, robustes de cos i vermelles de galtes. Abillades de negre, naveguen ingràvides pel passadís, entre la cuina i el menjador; el vent que bufa per la galeria infla les veles impol·lutes de llurs davantals blancs.

Autor: Josep Maria Fonalleras i Codony
Obra: Les rajoles de Masó , 2012

La casa és una joia a la vora de l'Onyar que es conserva gràcies a la devoció dels seus hereus i una reconstrucció museística que admet la lectura distreta del profà (com vivien els nostres besavis?) i la inquisició fèrtil de l'entès. I és, sobretot, un viatge delicat a una època en què regnaven la proporció, el gust, la intel·ligència i el rigor. No es perdin, per exemple, ell llum imponent del menjador, l'escala que mena al segon pis, un armari robust i discret, la claror difuminada del vitralls, les jardineres de la galeria que dóna al riu, i, sobretot, el lavabo. El paradís, si existeix, deu tenir un terra de rajoles geomètriques com les d'aquest lavabo.