Editorial Selecta - 1949 - Barcelona
En entrar al carrer va notar una dona alta i grossa que estava al peu d'una porta baixa i estreta: semblava una figura desproporcionada, com es veuen als pessebres infantívols. Aquesta dona que anava escarida i curta, va donar-se un cop amb la mà plana a l'anca, que sonà com si fos d'una egua, i tot seguit, mirant amb desvergonyiment, va dir-li: —Vols venir amb mi, simpàtic? —En Gregori, empipat, no va respondre, i després de seguir aquells carrers infectes cercant la tavernera, va sentir que la Seu tocava hores i ho deixà per a la tarda.
Era un carrer estret, propici de la fosca, la humitat i el vici. Era un carrer que es veia que tenia la consciència fosca i que s'amagava les turpituds en la penombra i estretor de les cases altes. De cap a cap del carrer curt no es veien altres botigues que tres tavernes sòrdides, on la sentor de l'aiguardent, la fortor del fum de tabac i els perfums ordinaris que gastaven les dones es barrejaven en l'aire tèrbol. No hi havia altres veïns que les prostitutes de la ciutat antiga, acoblades en aquell barri trist, fosc, abandonat, vell i brut, on esclataven les rialles i les cançons de les dones marcides pel tedi de la vida reclosa i pel cansament del vici. Eren les set del vespre, el cel es daurava amb la posta, els núvols rutilants passaven per damunt de les belleses arquitectòniques que ostentaven els tres estils: la robustesa romànica de Sant Pere de Galligants, l'elegància gòtica del cloquer de Sant Feliu i la majestat renaixentista del campanar de la Seu augusta. Les batallades de les hores es sentien caure damunt de tota la ciutat com una veu del cel. Quina pena feien aquelles batallades sonores, castes i conselleres, que entraven amb passes de gegant dins del barri de les desventurades meretrius, presoneres de llurs vides incertes. Es veien pels balcons esperant els homes bo i llegint novel·lotes pornogràfiques, una cama damunt de l'altra i el cap jup, bevent la poca claror que els arribava d'aquell cel d'or que les tenia avorrides. Davant de les portes petites i estretes, hi havia dues dones posades per mostra i reclam. Eren dues dones grasses, gairebé deformades per una obesitat embafadora, que les feia més bestials. Parlaven amb una mà plana apuntalada a la paret vetusta i un peu descansant a terra per la punta. Pel carrer no hi passava ningú. Era un carrer que feia por, i de tant en tant un foraster sorprès s'hi esmunyia fent unes passes mudes, ofegades per la paüra, que tot seguit s'apagaven. Fins als vespres no es sentien les passes del disbauxador empedreït, que les feia sonar perquè tothom sabés que hi arribava fent remors, com un guerrer gloriós, cobert per la seva feixuga armadura.
Era aquell barri el que a la nit copsa tota la fúria sensual que arremolina la carn humana, atiada pels instints de bèstia que porten els homes dins de llur sang ardent. És de nit que les clarors de les tavernes esclaten intenses i no es cansen d'il·luminar tots els recons, de fer els ulls brillants de luxúria i de descobrir les boques escaldades per l'alcohol, els cossos lassos que fan fortor de fatiga, i el panteix de l'orgia esbojarrada. Després al cor de la nit, torna la calma, i s'apaga l'alegria fictícia de les pobres dones escopides per la societat, que després de cobejar-les en moments de desvari, les arracona en aquell barri pudent, oblidades del sol i abandonades de totes les mirades compassives. Llavors que tot sembla adormit, els pecats escampen la llavor malèfica que ha d'embrutar els camps de les gèneres futures.
XL (fragment)
Girona, dia de mercat; valga'm Déu quina gentada! La bonior passa pels carrers com si fos mestressa. Els crits dels mercaders esclataven dalerosos de vendre i d'entabanar els badocs i vagarosos que passen amb indiferència, displicents i desconfiats, per davant de les parades llampants d'eines de tall enlluernador; de parades de robes que fan olor de nou; dels munts de fruita policromada i flairosa; de les rastelleres de dones assegudes, que no canten la mercaderia i que esperen pacients que una mà els agafi la parella de pollastres per sospesar-los cap per avall i els bufi la ploma i els miri la cresta encesa que sembla una flamarada; que una mirada caigui dins del cistell, on a la manera d'ocells de niu, hi ha tres formatges blanquíssims de llet d'ovella; que de la corrua calmosa de les senyores que van a comprar a l'engròs, surti el desig, dissimulat, per no encarir les coses, de posseir aquell bé de Déu de verdura agafada aquella matinada de la terra roja de fecunditat; que passi aquell tafaner que volta tot el mercat cercant una ganga amb ulls somniosos i que no escolta els que li ofereixen els conills trèmuls que fan anar el morro com si flairessin àvidament una olor d'herba llunyana, les oques que resten serioses, transcendentals, amb el bec immòbil com una gàrgola i els ulls buits d'expressió.
D'una diligència que feia fortor d'animals i de cort i que entrava amb una remor gloriosa dels esquellerincs, va baixar en Gregori i tot seguit va demanar a un vianant on era el carrer de l'hostal on vivia la Vermella, i després d'escoltar una explicació exornada d'una mà que va nedar una bella estona per l'aire, assenyalant diverses direccions que havia de seguir, el batlle; per resumir tant luxe de detalls atabaladors, va aturar la vèrbola d'aquell home dient: —De primer seguiré per aquí, veritat? —i refiant-se que trobaria un altre ciutadà més explícit, va seguir per la plaça del Vi avall. Quan va haver caminat una estona, va tornar a preguntar a un home que aguantava els muntants de pedra d'un portal i allà va trobar una explicació clara i curta, i tot agraït i encisat va seguir la ruta i es trobà en un carreró estret dels voltants de la Seu.