Diputació de Girona - 2007 - Girona
La santa (fragment)
La plaça de la catedral de Girona no és pas gaire gran. De fet, els turistes que volen retratar-se amb el decorat de la façana barroca al seu darrera ho tenen difícil, si no és que disposen d'un gran angular important. Aquestes fotografies típiques i tòpiques s'escampen pel món amb els protagonistes del viatge dibuixats sobre un paisatge d'esglaons —n'hi ha noranta de comptats— que arriba fins a l'infinit. Si us he de ser franc, l'escala de la catedral de Girona imposa força més que la façana i molt més que el campanar, que es difumina arrodonit sobre el joc de terrasses i esglaons i boles de la pedra escrostonada pel temps.
Érem a sota, a la petita placeta estesa al peu dels graons, sobre els dibuixos geomètrics que un jardiner va saber construir amb còdols arrodonits dels rius de la ciutat, amb humilitat i saviesa, lluny de la grandiloqüència i la solemnitat de l'entorn. Algú va recordar —potser el mateix mossèn, però no n'estic segur— els jocs de tantes generacions d'estudiants del vell institut veí, a les hores del pati, a les campanes, al moment de la sortida, fent de l'escala un pati inigualable, únic, sorprenent. I encara vam poder rememorar, aprofitant la pau de la tarda festiva, els dos improvisats tobogans que, a banda i banda, tancaven els vorals més baixos de l'escalinata. Un parell de metres de pedra llisa, gastada, polida i lluent de tants pantalons refregats en descensos innocents i enjogassats.
Una tarda de Nadal, a la plaça de la catedral, amb la pau quieta de la solitud inesperada. La xerrada de tres amics que es veuen poc, que es repengen en els records i en les nostàlgies diverses de vides més paral·leles que coincidents.
Veig ara la plaça en el meu record. Intento reconstruir-ne els detalls, els angles, els carrers costeruts que hi desemboquen. Hi veig la via romana que encara és sota els meus peus, sota els dibuix dels rierencs enjardinats; el call jueu que s'arrauleix darrera les moles sobreposades dels convents; les processons que desfilen entre armats romans de tramoia a la mateixa escalinata; les personalitats que grimpen sota pal·li en totes les èpoques. I escenes personals, moments que no puc oblidar i que no valdria la pena d'escriure. Moments del passat, però també actuals, perquè els revisc com en un somni present i clar, nítid.
Un convent ocupava tota la cara esquerra de la plaça, però eslava encaixonat entre la vella muralla de la ciutat i l'amplia i gesticulant escala barroca de la catedral. De manera que era difícil de tenir-ne una visió completa. Era un edifici modest, sense pretensions, passat de moda. Tres fileres de finestres dibuixaven les tres plantes de la seva estructura que s'adaptava a la sinuosa i incomprensible línia del carrer fosc i costerut. Més amunt, guanyava altura i perdia història per arribar als cinc pisos amb balcons de poca volada fins al cul de sac que la pedra picada de la seu marcava, contundent, sota una arcada ínfima i cal·ligràfica que es dibuixava a una cinquantena de metres.
Uns anys abans, des d'aquella arcada, es va tirar al buit un noi de la ciutat, que tots coneixíem de vista, perquè era el que clavava a les parets tots els cartells de cinema o de toros que distribuïa una empresa publicitària local. Recordo ara, davant els noranta esglaons pretensiosos i la torturada façana de la catedral, el crit que ens va alertar quan estàvem xerrant despreocupadament davant la porta dels vells jutjats. Ja era de matinada i s'estava allargant massa una conversa banal que havíem encetat al cafè. Feia una fred que pelava, però ningú no es decidia a donar per tancada la nit.
Després vàrem pensar que el noi devia haver pujat força abans, perquè ens vàrem adonar que s'havia despullat al peu de la catedral, a pocs metres d'on nosaltres estàvem xerrant, que havia estripat tota la documentació que duia a sobre, que havia aplegat la roba al primer esglaó: un abric vell, uns pantalons foscos, un jersei de coll alt de color d'ala de mosca, la camisa i la roba interior. Tot era allà, i no ho havíem vist. Tot era allà per explicar-nos com aquell xicot desesperat, confús, enfonsat, incapaç de suportar el pes de la vida, havia tingut por de desdir-se en l'últim moment de la seva premeditada decisió d'acabar la vida contra les llambordes grises i humides del carreró de les monges. Vàrem saber que, minuts abans que nosaltres passéssim a pocs metres d'aquell punt, ell havia pujat completament nu els noranta esglaons, potser corrents, sense sentir el fred de la nostra nit, cec de desesperació.
Sí, abans de trucar a les autoritats, el vam veure, esclafat al cul de sac de pedra del carreró, viu encara però malferit. Sento l'angoixa d'aquell moment ara mateix, sota la solemne mirada de la catedral, entre les parets leproses del convent i la grisa duresa de la pedra de l'escalinata. El noi es va salvar, tot sigui dit. I ara voldria saber-ne la vida, després dels mesos d'hospital i de l'internament psiquiàtric que el diari ens va fer conèixer amb massa fredor, la fredor habitual d'un breu a peu de pàgina.
No, aquella nit no era pas la nit de Nadal.
Teulats estesos sota un cel de Tramuntana (fragment)
Aquell any, al barri gironí, a un centenar de metres de L'Arc, hi triomfava amb rotunditat una mossa morena i esvelta, simpàtica i suggerent, espectacular i elegant, que es deia Esperança. L'Esperança tenia molta requesta, com és natural, i podia triar-se els clients sense cap problema, que de feina no n'hi podia pas faltar. De manera que, al cap de pocs mesos de ser a Girona, ja s'havia creat una aurèola de selectiva i exigent. I més de quatre clients adinerats procuraven pagar-ne l'exclusiva, cosa que cap no va aconseguir, segons deien els coneguts que freqüentaven els locals del xino. Però sí que hi havia un rendista de La Bisbal, que remenava força diner, que un parell de vespres cada setmana l'agafava pel seu compte, la duia a sopar i solia acabar la nit a la barra de L'Arc, prenent un parell de whiskys de preu, que en Lluís sabia fer-se pagar.