Plaça de la Catedral

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgina: 123

La plaça de la Catedral és una caixa de pedra de la qual emergeix amb una arrencada majestuosa la cèlebre esglaonada de Santa Maria. L'esglaonada en pujar es va eixamplant en replans amb balustres coronats en els angles per pedres de granit esfèriques d'estil herrerià. Aquesta ascensió es produeix entre el casal de la Pia Almoina, a la dreta, el convent del Cor de Maria i la Domus Canonicarum a l'esquerra, i parteix de la perfecta catifa de petits palets de riera — organitzats en cercles i formes estrellades tancades en quadrats blancs — que hi ha davant de casa Pastors i del Palau de Justícia.

L'edifici del convent del Cor de Maria no té pas la noblesa de la Pia Almoina; està recobert d'una capa sinistra de calç, sobre la qual hom ha volgut imitar els carreus; aquest edifici té a sobre una torre coronada per un àngel de ferro laminat que toca la trompeta.

A sota l'ala d'aquest edifici hi ha un seguit de nius d'orenetes. La Casa dels Canonges és un casalot de color de crema d'un dels pisos superiors del qual surt un pont que porta a peu pla a l'entrada de la catedral. Aquest edifici fa amb la Basílica un angle molt agut, obscur petri cul de sac de la base del qual es veu en tota la seva meravellosa vigoria l'aresta d'angle de la catedral.

La plaça de la Basílica té dos braços: la Força i el portal de Sobreportes, que són els dos conjunts civils de pedra més impressionants que ha deixat a Catalunya la vida feudal.

Autor: Pius Pujades i Lladó
Obra: Pessebre amb figures (13 contes de Nadal) , 2007
Pàgines: 27-28

La santa (fragment)

 

La plaça de la catedral de Girona no és pas gaire gran. De fet, els turistes que volen retratar-se amb el decorat de la façana barroca al seu darrera ho tenen difícil, si no és que disposen d'un gran angular important. Aquestes fotografies típiques i tòpiques s'escampen pel món amb els protagonistes del viatge dibuixats sobre un paisatge d'esglaons —n'hi ha noranta de comptats— que arriba fins a l'infinit. Si us he de ser franc, l'escala de la catedral de Girona imposa força més que la façana i molt més que el campanar, que es difumina arrodonit sobre el joc de terrasses i esglaons i boles de la pedra escrostonada pel temps.

Érem a sota, a la petita placeta estesa al peu dels graons, sobre els dibuixos geomètrics que un jardiner va saber construir amb còdols arrodonits dels rius de la ciutat, amb humilitat i saviesa, lluny de la grandiloqüència i la solemnitat de l'entorn. Algú va recordar —potser el mateix mossèn, però no n'estic segur— els jocs de tantes generacions d'estudiants del vell institut veí, a les hores del pati, a les campanes, al moment de la sortida, fent de l'escala un pati inigualable, únic, sorprenent. I encara vam poder rememorar, aprofitant la pau de la tarda festiva, els dos improvisats tobogans que, a banda i banda, tancaven els vorals més baixos de l'escalinata. Un parell de metres de pedra llisa, gastada, polida i lluent de tants pantalons refregats en descensos innocents i enjogassats.

Una tarda de Nadal, a la plaça de la catedral, amb la pau quieta de la solitud inesperada. La xerrada de tres amics que es veuen poc, que es repengen en els records i en les nostàlgies diverses de vides més paral·leles que coincidents.

Veig ara la plaça en el meu record. Intento reconstruir-ne els detalls, els angles, els carrers costeruts que hi desemboquen. Hi veig la via romana que encara és sota els meus peus, sota els dibuix dels rierencs enjardinats; el call jueu que s'arrauleix darrera les moles sobreposades dels convents; les processons que desfilen entre armats romans de tramoia a la mateixa escalinata; les personalitats que grimpen sota pal·li en totes les èpoques. I escenes personals, moments que no puc oblidar i que no valdria la pena d'escriure. Moments del passat, però també actuals, perquè els revisc com en un somni present i clar, nítid.

Un convent ocupava tota la cara esquerra de la plaça, però eslava encaixonat entre la vella muralla de la ciutat i l'amplia i gesticulant escala barroca de la catedral. De manera que era difícil de tenir-ne una visió completa. Era un edifici modest, sense pretensions, passat de moda. Tres fileres de finestres dibuixaven les tres plantes de la seva estructura que s'adaptava a la sinuosa i incomprensible línia del carrer fosc i costerut. Més amunt, guanyava altura i perdia història per arribar als cinc pisos amb balcons de poca volada fins al cul de sac que la pedra picada de la seu marcava, contundent, sota una arcada ínfima i cal·ligràfica que es dibuixava a una cinquantena de metres.

Uns anys abans, des d'aquella arcada, es va tirar al buit un noi de la ciutat, que tots coneixíem de vista, perquè era el que clavava a les parets tots els cartells de cinema o de toros que distribuïa una empresa publicitària local. Recordo ara, davant els noranta esglaons pretensiosos i la torturada façana de la catedral, el crit que ens va alertar quan estàvem xerrant despreocupadament davant la porta dels vells jutjats. Ja era de matinada i s'estava allargant massa una conversa banal que havíem encetat al cafè. Feia una fred que pelava, però ningú no es decidia a donar per tancada la nit.

Després vàrem pensar que el noi devia haver pujat força abans, perquè ens vàrem adonar que s'havia despullat al peu de la catedral, a pocs metres d'on nosaltres estàvem xerrant, que havia estripat tota la documentació que duia a sobre, que havia aplegat la roba al primer esglaó: un abric vell, uns pantalons foscos, un jersei de coll alt de color d'ala de mosca, la camisa i la roba interior. Tot era allà, i no ho havíem vist. Tot era allà per explicar-nos com aquell xicot desesperat, confús, enfonsat, incapaç de suportar el pes de la vida, havia tingut por de desdir-se en l'últim moment de la seva premeditada decisió d'acabar la vida contra les llambordes grises i humides del carreró de les monges. Vàrem saber que, minuts abans que nosaltres passéssim a pocs metres d'aquell punt, ell havia pujat completament nu els noranta esglaons, potser corrents, sense sentir el fred de la nostra nit, cec de desesperació.

Sí, abans de trucar a les autoritats, el vam veure, esclafat al cul de sac de pedra del carreró, viu encara però malferit. Sento l'angoixa d'aquell moment ara mateix, sota la solemne mirada de la catedral, entre les parets leproses del convent i la grisa duresa de la pedra de l'escalinata. El noi es va salvar, tot sigui dit. I ara voldria saber-ne la vida, després dels mesos d'hospital i de l'internament psiquiàtric que el diari ens va fer conèixer amb massa fredor, la fredor habitual d'un breu a peu de pàgina.

No, aquella nit no era pas la nit de Nadal.

Autor: Narcís Comadira i Moragriega
Obra: Girona. Matèria i memòria , 1992
Pàgines: 29-30

Aquesta sensació de glòria era la sensació del dia de Corpus. Tota la ciutat banyada en aquesta llum d'or que venia doblada del perfum de la ginesta. La ciutat plena de ginesta. A les alfombres de flors dels carrers i, a dins de les cases, en cistells i paneres per tirar-la al pas de la custòdia. Si hi ha una imatge de solemnitat, de glòria i d'esplendor barroques és la de la processó de Corpus tal com es feia a Girona: aparat de vestuari i de pompa, el clergat i la milícia, els estaments i els gremis, els cors infantils i la banda militar, els paperets i les serpentines, els gegants i els nans, l'àliga municipal, els pendons de les confraries, els atributs basilicals, el cos de serenos, les capes pluvials de brocat, el tàlem riquíssim i, a sota, la custòdia gòtica d'or i pedres precioses balancejant-se al pas dels quatre diaques que la duien, en un baiard tapissat de vellut vermell carregat sobre els seus muscles. La processó de Corpus era exclusivament masculina: els mascles gironins hi exhibien la seva vanitat mentre, des de les finestres i els balcons, les dones i les noies i les nenes, que sota els vestits d'estiu mostraven dolces promeses carnals només, per nosaltres, tímidament intuïdes, llençaven confeti i flors al seu pas.

La comitiva baixava lentament l'escalinata de la catedral, al so prodigiós de les campanes, i el sol ponent ho feia vibrar tot amb una màgia incomparable: imatges, sons, perfums, tot es barreja en la memòria: olor fruitada de la ginesta, olor de mel dels til·lers de la Rambla, cera i encens, i la fortor calenta i fumejant de l'excrement dels cavalls sobre l'olor àcida i agra dels clavells i del boix que les botes marcials dels soldats esclafaven. Corpus! De fet, era la festa del nostre cos. Saludàvem l'estiu que ja venia: els camps granats, els blats madurs, els pèsols d'olor, el xuclamel i les roselles, les bambes, els meibes i els niquis, el mar i la sal que s'acostaven: el reialme del cos sobre el de l'esperit, la insurrecció de la carn, el paradís de l'aventura, l'oblit de la ciutat medieval, per anar a trobar l'esplendor pagana, greco-llatina, d'una Costa Brava encara verge.

Autor: Rafael Nadal i Farreras
Obra: Quan érem feliços , 2012
Pàgines: 353-354

Quan vaig començar a freqüentar L'Arc em vaig sentir un home. Va ser l'any de l'hepatitis, cap al tercer trimestre. Quan els pares i la baba Teresa començaven a passar el rosari, m'aixecava com un autòmat i anunciava:

—M'he quedat sense tabac. Surto a fer un cafè i a comprar un Ducados.

En Jordi també s'hi apuntava, el pare rondinava i la baba, que era llesta i sabia que potser no tornaríem plegats, ens recordava:

—Quan sortiu, deixeu la clau al test.

L'Arc era el millor bar de Girona. Estava situat al peu de l'escalinata de la catedral, en una cantonada de la plaça, i al voltant tot eren establiments i construccions nobilíssimes: la catedral, les escolàpies, els jutjats, el Cor de Maria, l'arc de Sobreportes. I la clientela també era sensacional, sobretot als vespres. En Lluís de L'Arc, l'amo, menyspreava els clients de la tarda, que eren mainada poc experimentada.

—Avui he fet fora una parella que s'havia passat tota la tarda petonejant-se i compartint una Coca-Cola.

Si els clients eren de Barcelona, en Lluís encara s'esforçava més a ser antipàtic. Però, si eren gent de la farándula que venien de representar una obra al Teatre Municipal o de fer alguna lectura literària a la llibreria Les Voltes, els artistes eren benvinguts, encara que fossin de la capital.