Edicions 62 - 1979 - Barcelona
El plaer podia comprar-se no gaire lluny, allà sota, ran del campanar, en unes cases pobres, de teulades rònegues. I a l'estiu sobretot, quan, a les migdiades, la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajaçar-se a la finestra de la seva cambra, mena de tatxa que foradava el mur, des d'on sotjava hores i hores. Abocat sobre l'abís, de vegades aconseguia de veure en el fons, a gran distància, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixia un moment en algun terrat o traspassava una golfa. En ocasions, dins el marc d'una finestra, darrera unes cortines virolades, albirava uns braços nus, una cabellera deixada anar o un confós remolí de roba blanca que l'incitava i l'omplia de curiositat voluptuosa.
En certes nits també hi anava, al seu observatori; i les cambres sospitoses s'enllumenaven, i ombres incertes es movien darrera les cortines caigudes, i d'aquell mercat de lascívia muntaven fins a ell càntics i gatzara, notes rogalloses de piano de maneta, barrejades amb xiscles de bacant. I aleshores li pesava la seva virtut.
Últimament, rendit i demacrat per vetlles i dejunis, amb un esforç titànic muntà a les golfes de la gran volta, i a la runa que emplenava els espais de les arcades començà a cavar una fossa. La ponentada seguia llepant amb la seva llengua folla la grandiosa església; regolfades vertiginoses aixecaven pols i vilorda que cegaven el campaner; els esperons dels contraforts, tallant la massa fluida, la desviaven, la dividien, bo i arrencant-li xiulets i udols de monstre prehistòric.
El refrec metàl·lic de l'ampla fulla del càvec amb la runa de la volta restava ofegat pel traüt eixordador de l'ardida lluita.
I el campaner enfondia el clot amb tota la pressa que li permetien els seus muscles lassats i fluixos. [...]
Sortí de les golfes, i per la teulada de l'absis, sempre amb el sac a coll, començà a passejar-se sense vera intenció de res. Sols una vaga idea que l'aigua ho purifica tot, que el sac es rentava, que potser la ferum empudegant se n'aniria, que els ruixats refrescarien el seu front cremós i emboirat, li daven conhort
Josafat rigué al mig de la nit plorosa.
Per la pendent de les teules molles feia de mal caminar; els peus li relliscaven i el sac, que, xopat, pesava més, l'empenyia avall, com si en el cadàver es despertés una voluntat misteriosa.
El campaner seguí aquell impuls fins al caire del precipici. Sota seu s'endinsava en la foscor l'esperó de l'adjuva. Encara era albiradora la taca negra de molsa i líquens arrelats en el junt de la coronisa, on finia la corba i començava la plomada altíssima i perfecta. Josafat i el seu bagatge reposaven en el gruix de l'ample mur i anaven amarant-se.[...]
El sac, esllanguit per tanta brega, fluixos els lligams i retingut per un espasme dels dits de Josafat, va buidar-se. Les robes de la bagassa voleiaren com ocells de nit, bategant contra els carreus, i el cos fou engolit pel negre espai.
Un sotrac mat, de cosa tova, que no rebot ni vibra, marcà el terme d'aquella furient davallada.
Amagat entre escardots i ortigues, deforme, contorsionat, infecte, restà el cadàver de Fineta. I l'aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre la seva nuesa.
El campanar octagonal era del mateix ordre arquitectònic que la façana: una ampla coronisa que corria al seu entorn assenyalava el segon dels tres estatges en què fou dividit, i més amunt s'obrien vuit finestres, que aixoplugaven altres tantes campanes. La cúpula en sostenia una altra de minúscula, que servia de base al penell: un àngel de bronze simbolitzant la Fe, amb les ales mig esteses i la vestidura voleiant. Al costat del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves, amb llurs gàrgoles, embalumaven el grandiós edifici.
L'església de Santa Maria era una massa enorme, sense esveltesa, edificada a la part més alta de la ciutat. La seva construcció havia durat segles. Gòtica en el seu interior, tenia la façana barroca, la qual, amb les seves capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra nummulítica desgastades pel temps i la intempèrie, oferia cert aspecte trist i desolat.
En ésser a la plaça de l'església enlairà la vista. Un esparver planava a l'entorn de la cúpula. Contemplà la massa enorme de carreus, i en pensar que no tardaria a sentir, dins aquelles tremebundes parets, l'abraçada violenta del gegant fanàtic, una sotragada libidinosa resseguí la seva pell, de blancor cloròtica.
Panteixava d'emoció com el primer dia que rebé la primera carícia.
Una ratxa d'aire primaveral esbandí el seu front transparent, on es marcava un senyal moradenc, record de Josafat.
Restà un instant fruint la dolça besada d'aquell horitzó serè, contemplant-lo amb ensonyament de recança.
Ni un dubte ni una indecisió la contorbaren en entrar a la severa nau. Josafat es consumia de luxúria; era fàcil de realitzar-hi el seu anhel inextingible, el seu afany d'amor excèntric que l'enternia a ella mateixa com el conte de la dona robada per un orangutan. Sempre l'havia trasbalsada aquell maridatge horrible; sempre havia sentit insans desitjos de viure la vida d'aquella desgraciada, reclosa en el tronc d'un arbre, alimentada per les mans del simi, sentint sobre la seva nuesa el pelut contacte de l'animal feréstec, rebent de continu abraçades immensament lascives acompanyades dels crits estridents d'un plaer ferotge que no es cansa ni se sacia.
Avisades les autoritats, un manyà va espanyar la gran porta. Com ressonaven, en el misteri interior de l'església, les martellades del manyà! Que difícil, llarga i penosa fou la tasca! I quina mena de paüra sobtà la gent quan la porta cedí, i la imposant nau aparegué deserta i fosca!
Amatents, l'escamot de curiosos empenyeren el rector i el jutge, però en el mateix llindar tots restaren fixos, sense bleixar, empedreïts per la sorpresa, sobtats per l'impensat.
Un flabiol sonava dins la penombra santa. Un seguit de notes clares sortien del trifori, i amb infantívola inquietud, bo i travessant les amplàries solemnials, rebotien pel frontis, aletejaven pels rosons, com ocellets frisosos de llibertat. Aprés, la incorrecta melodia semblava resignar-se, esdevenia alegrement enyorívola, saltironava per les coronises, resseguia les motllures, joguinejava pels capitells, s'entortolligava en els pilans, giravoltava per l'absis, s'abatia fins al sòl i muntava fins a les claus de les arxivoltes; sempre incerta, inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga...