L'últim dia que vaig veure la Kesali...
Autor:
Xevi Sala i Puig
Obra:
Les causes perdudes
, 2011
Pàgines:
181-182
L'últim dia que vaig veure la Kesali viva jugava sota el balcó de casa. Havíem tornat de Girona amb la resta de la classe i ella s'havia perdut tot el que havíem fet durant l'excursió. No li devia venir de nou, estava acostumada a perdre's coses. Vaig dubtar una bona estona si havia de fer el que pensava fer. Dues vegades em vaig estirar al llit i vaig mirar de dormir per deixar-ho córrer. Dues vegades vaig tornar al balcó per mirar com jugava. Al final vaig fer la trucada i li vaig proposar a ella que vingués amb mi. La meva àvia s'enfadarà. A la teva àvia no l'hi direm pas. El taxista feia poc que tenia la llicència, amb prou feines coneixia el nom dels carrers. Vam anar a prendre xocolata desfeta i a contemplar les ombres xinesques del museu del cinema. Vam córrer enmig del bosc de plàtans on paraven el mercat i també vam menjar fruita fresca que ens va vendre una pagesa. Fins que va arribar el moment d'anar a on havíem d'anar. El taxista no sabia de què li parlava, vam tardar a trobar el lloc. Em penso que és allà, a l'altra banda del pont, va dir després de donar moltes voltes. Li vaig demanar que ens esperés i amb la Kesali vam travessar el pont. Els turistes oronejaven a les escales d'una església restaurada i es feien fotos a la vora del riu. A l'aigua, s'hi bellugaven carpes grosses i s'hi bellugaven també les ombres acolorides de les cases. Vam fer cua perquè davant nostre hi havia una excursió d'estrangers. Em va semblar que feien el ridícul i vaig pensar que jo també el faria quan arribés al capdamunt de la cua. Era molt més petita del que semblava a la foto. Vista de prop, s'assemblava més a un conill escorxat que no pas a una lleona. L'havien esculpit agafada a un pilar de pedra i, perquè la gent hi pogués pujar més bé, hi havien posat una escala metàl·lica. M'hi vaig enfilar i li vaig fer un petó ràpid al cul, em penso que els llavis ni tan sols la van tocar. Després vaig ajudar a pujar la Kesali tot recordant-li que havíem de fer via a tornar cap a casa abans no ho fes la seva àvia. Ella va fer a l'estàtua un petó sorollós, ben fet.
—Ara ja som gironins, senyor Torres?
—Es veu que sí.
—Per sempre?
—Per sempre.
