CCG/Fundació Valvi - 2005 - Girona
—Au, anem, home. Estarem millor que aquí fora, amb aquesta humitat. Tinc una habitació molt assolellada. —I, a cau d'orella: —Miqueló, la primera vegada, oi? Vine, t'asseguro que no te'n penediràs...
I l'empenyia cap a l'escala.
Aquesta paraula el remogué; pels seus ulls passà una lluïssor violenta. Sense amollar el braç d'ella:
—Que no me'n... Què t'has cregut de mi? Et deus pensar que he vingut aquí per ganes de tu, per a enfangar-me en la teva vergonya, en el podriment dels teus pecats. Qui et penses que sóc jo, doncs?
El menyspreu la féu botre: —I doncs, deixa'm anar. Que t'he cridat jo, mocós? T'haguessis quedat a caseta, a passar el rosari i emprovar-te sotanes, en comptes de venir aquí a armar gresca. Qui t'hi demana, aquí? Al capdavall, què: perquè faig aquest ofici? Jo m'ho cuino i jo m'ho menjo. I em prova d'allò més. A tu què t'hi va ni què t'hi ve del que jo faig?
—I si jo avisés el teu oncle?
—Avisa qui vulguis, però deixa'm. El meu oncle! Oh, sí, ell faria, desfaria. És de molt bon dir... Més li valdria vigilar dins de casa. A ella les coses li haguessin anat com a mi!
—Dins de casa..., què vols dir amb això?
—Que jo també en tenia, de promès, com la mosca morta de la cosina. Sí, de la Caterina parlo, encara que tu n'estiguessis enamorat com un ximple. Aquella també festejava...
—A què ve això ara? Deixa-la estar a ella; què pagaries per haver-t'hi assemblat mai en res!
—També s'hi hauria pogut trobar ella, en aquest ball. I qui sap encara...
—Calla, et dic, no te l'has de posar a la boca per res, el seu nom!
—Ara veges! El seu nom! Tant de fang és ella com jo. A soles amb el xicot la voldria veure jo, la santa!
Miquel ja no sentí res més. El despit de veure escarnit el seu afecte, l'insult a la noia que per a ell ho representava tot... Un núvol roig el cegà i el va rebotre damunt la mossa, amb el puny clos.
—Porca!
En apartar-se, ella relliscà i caigueren l'un damunt de l'altre, en l'empedrat llefiscós. Una rauxa rabiosa l'empenyia: en plena boca, als ulls, a les galtes, li etzibà el puny oradament, amb ferocitat.
—Porca, més que porca! Té, d'una vegada!
L'escena s'havia produït ràpidament. En la nit tot callava, llevat de les veus sordes dels contendents... Un moment, va semblar-li que al seu entorn tot naufragava en una maror de sang. Li pegava a tot arreu on abastava, al pit i a la cara, delirant; el seu puny s'alçava per recaure feixugament, amb un ritme frenètic, sense que ell pogués evitar-ho, com si una força incoercible li governés els braços i administrés el càstig a través d'ell. La noia jeia esmaperduda, el rostre de costat: ni intentava de descloure els llavis per a reclamar auxili contra aquella boja escomesa. Només un bleix ronc li somovia el bust. Tenia la cara crispada en una sorpresa dolorosa, de la boca li emergia un tènue filet de sang.
Llers, vila de bruixes i d'oliveres. Poc s'avé el símbol de pau amb aquelles que instauraren l'escombra entre els precursors de l'avió. Ni el paisatge és prou aspre per a justificar-ne el renom: a tot estirar, l'abundor d'esplugues al seu terme, on prospera l'atzavara i la figuera de moro n'insinua l'origen. La gent és liberal i afaitada de cara, i l'ambició dels caps de casa es limita a atrapar una herència per a passar la frontera amb una «cupletista» d'aquestes que van a Figueres els diumenges. En la impossibilitat d'atènyer aquest delicat ideal, el pagès es desentén, crea noves festa majors, pessiga un xic la vinya i es posa de panxa al sol. Mentrestant, l'ase volta la sínia, la dona va a ciutat a vendre els conills, i l'aviram s'apressa a engreixar per alimentar les freixures de l'amo.
Després d'això, ja està dit que el llersenc no bada. Gent republicanassa, és clar, perquè a l'Empordà la república té prestigi de bona vida, una mena d'aproximació a la repartidora. Igual que els llops, els carlins no hi han prosperat gaire en llurs incursions: encara us ensenyaran alguna pastera on fou rostit un carlinàs, ple de gana i de barbes, que s'havia esgarriat pel camí de França.
Ni caldria afegir que les relacions amb l'Església hi tenen poc gruix. La campana no hi desperta curiositat, llevat de quan repica a morts: al toc d'Àngelus, el pagès ja creu correspondre reposant el càvec i elevant al cel, simultanis, els ulls i la botella de cuiro. L'única pietat que entra al poble rellisca de les tartanades, que tot l'estiu baixen del santuari de la Salut, amb una brancada de cireres d'arboç al costat de l'auriga.
L'estudiant hi purgava també les pròpies decepcions. A través de la vida parroquial, s'havia fet una visió arcàdica del seminari: l'or de la casulla, la pompa del tàlem, la facultat de remissió de culpes... Però passats els primers temps, constatava només que platitud i rutina lla on imaginà sublimitat, i s'esfondrava el somni. Tot hi era de segona mà, mobles i paraules: mai una expressió inèdita, amb foc propi, sinó els símbols rebregats que el retornaven a la nyonya de les primeres lletres. Havia anat al seminari a fer-se home i hi trobava tan sols un tracte d'infant, uns llibres d'infant i unes sancions mes puerils encara... I això perduraria catorze anys, perquè àdhuc quan lluiria la tonsura, al llindar del diaconat, encara algú el castigaria «de genollons tot el rosari» i li diria de tu, amb aquell tu depriment que acusa servitud...
Cada dissabte anava amb els del seu curs a Sant Feliu, a sadollar-se de penitència. Capcots, el posat submís, la corrua d'estudiants vorejava la catedral, fregava el convent de les Clarisses i s'afuava pel pendent, que els duia al Palau de Justícia i d'allà al temple gòtic, amb trepig de caserna. És l'hora llòbrega de Girona; s'ha esvaït la gatzara del mercat i queda només la pedra nua, desdibuixada en la penombra. L'ambient és dens; d'algun finestral reixat degoten unes notes vagues. Passen els interns a través, balbs per la humitat i la melangia.
En alçar el cortinatge, emergia del temple una bravada de resclosit. A dins, la foscor era encara més completa: a les palpentes avançaven cap a la capella del sagrament, entrebancant-se amb alguna ombra arraulida sota la llàntia, adorant la imatge... I començava la tanda. Cadascú s'agenollava estratègicament, a cada angle i ran de portella; i s'escorcollaven una estona, per si els esdeveniments de la setmana requerien un additament a la rutina de la declaració. Tot sovint, després d'esperar un quart d'hora, algú descobria que el confessionari era buit, i en ramat s'empenyien cap a un altre.