Editorial Selecta - 1963 - Barcelona
Regina. — Si algun cop jo trobés un d'aqueixos homes que estimen força, capaç de satisfer un caprici meu, li demanaria que em portés allà dalt.
Fermí. — Solament això, Regina? (Li ho diu com si la modèstia d'aquesta aspiració li fes esperançar quelcom molt anhelat.)
xanguet. —(Planyent-la.) Mentre sigui fer coses escabellades...
Regina. — Què et diré! Tinc el convenciment que si pogués rebolcar-me en aquella neu, sorrejar-m'hi com fan les gallines en la pols, emplenant-me'n la boca, els ulls, el nas i les orelles, hauria purificat els meus sentits, tota jo.
Fermí. —Per anar-hi hauries de passar no gaire lluny de casa meva.
Regina. —Hi ha xiprers, a casa teva?
Fermí. — Uns pardals molt vistents. Després de casa trobaries el poble i més endalt l'ermita de la Verge dels Desemparats, i de seguida els rasos i la neu de tot l'any.
adela. — Apa, doncs, Regina; el camí, ja el saps, ja no et manca tot.
Regina. —No te'n burlis; encara no som allà on anem que un dia, farta de tot, no m'hi enfili per aquest camí. [...]
adela. —I hem viscut a l'ombra d'uns carrers on les rates que surten dels embornals són tan grosses que espanten els gats i van a rosegar els dits de les criatures.
xanguet. —I on la misèria agullona verges i casades i les alcavotes les compren i les revenen.
Regina. —I on ens arrenglerem a les voreres com eugues en un firal
adela. —I estem dretes hores i hores, i a l'estiu ens cobreix una suor llefiscosa i a l'hivern respirem un aire tan fred i una boira tan pudent que ens rovella els pulmons.
xanguet. —Per això totes estosseguem igual, com un lladruc de gos, i la nostra veu fa soroll de matraca.
Regina. —I els petons que ens fan són petons perfumats de tuf de caliquenyo, de bravada d'aiguardent, de dentadura corcada i de potingues de ca l'apotecari.
Coloma. — Prou, noies. Que em fareu vomitar. Feu-vos pageses i calleu d'un cop!