Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Casa avui desapareguda on va viure Pau Riba durant els anys formenterencs (1971-1975) a tocar del Molí vell de la Mola. Hi va produir les lletres de diversos discos: Jo, la dona i el gripau (1971), Electròccid àccid alquimístic xoc (1975) i Licors (1977). El primer, dedicat al naixement del seu primer fill, el Pauet, que hi va néixer, va ser enregistrat en plena natura a sota la figuera, a tocar del pou. Prop del molí podem llegir o escoltar tres cançons de Jo la dona i el gripau i d'una d' Electròccid àccid alquimístic xoc. Segons Riba les cançons d'un i altre disc són els dos extrems: la vida familiar, propera i sentimental, i el poema mitològic, d'arrels pretesament arcaiques i d'àmbit universalista. També hi escau la lectura d'un fragment de Zanzíbar pot esperar, de Xavier Moret que fa referències explicites a Pau Riba i a la seva estada en aquesta contrada.
Autor:
Pau Riba i Romeva
Obra: Lletrarada , 1997
Obra: Lletrarada , 1997
La vella del fons del pou
La vella del fons del pou
és morta de panxa enlaire:
La vella del fons del pou
és morta mirant amunt;
la vella del fons del pou
és morta sense esperança;
la vella del fons del pou
és morta mirant la llum
a través de l'aigua.
Però els seus ossos són ben vius
sota el fang que hi ha sota l'aigua
entre closques de cargols,
d'escarabats i de sargantanes.
Autor:
Pau Riba i Romeva
Obra: Lletrarada , 1997
Obra: Lletrarada , 1997
La marramua
la mar es remuga i remuga l'oratge
i el vent fa que bufa i ens toca la flauta i
la barca es belluga pujant i baixant
punxegudes muntanyes d'aigua nevada.
i jo penso però que si fa sol
no és cap mal de morir dins de l'aigua
però, així mateix, timoner,
feu que arribem a la platja!
Autor:
Pau Riba i Romeva
Obra: Lletrarada , 1997
Obra: Lletrarada , 1997
Mel
si passeu mai per davant de casa
no deixeu mai d'entrar una estona:
ens ajaurem al sol sota les branques
de la més gran de les figueres.
Ens asseurem al sol sota les parres
o sota un pi o d'una olivera
i deixarem que les abelles
se'ns enduguin els pensaments al rusc
per fer-ne mel.
Autor:
Pau Riba i Romeva
Obra: Lletrarada , 1997
Obra: Lletrarada , 1997
Astarot Universdherba
I
Astarot Universdherba
fou l'amant més important
de la petita història
de la nostra mare terra
fill legítim de l'amor i de la guerra
germà bastard de Dom Joan i dels ingenus
fou temut entre els malalts
i entre els addictes a la carn i la mantega
posseïa el foc dels folls
i l'electricitat dels sants
entre els cabells, dintre les mans
i en els seus ulls magnífics i magnètics
i fou gelós del seu secret d'amant
que mantenia inaccessible
el sagrari dels seus ulls
al fons de tot del calze d'or de les pupil·les
que s'obrien en les nits d'amor
fins que eclipsaven l'iris blau dels ulls
II
Astarot Universdherba
sortia sempre en el silenci astral
de les primeres hores fosques del fer-se nit
i se'l veia passejar
entre les estrelles floriformes
dels prats nocturn
fins que partia acompanyat cap al seu llit secret
de núvols de perfums d'Aràbia
i diuen que llavors feia l'amor
com quan un sol es pon
en una vall de neus perpètues
que els seus amors eren blaus i ataronjats
com els ulls d'un profeta
apassionats i breus
despentinats com les tempestes
quan el llamp s'alça crispat
i encén les branques
entre els núvols espantats pels trons
i diuen que durant les nits d'amor
queien i queien per un pou de llum
entre coixins de cúmuls de vapors de plata
i eternitat
III
però es veu que foren tants i foren tants
els amors d'Universdherba
foren tants i tants els seus pecats mortals
(fixeu-vos que fou amant de la seva mare Terra
de la seva germana Lluna
de les filles de Mart, Fobos i Deimos
de la seva càlida i llunyana tia Venus
i tantes altres)
que la gent li deia sempre
Astarot Universdherva
tem la maledicció de déu
IV
però Astarot Universdherba
duia el signe del lleó en el front
i no tenia por de déu ni del dimoni
fou un home d'aire i foc
i no parà de calcinar i sublimar amors
en el seu matràs anímic en etern repòs
damunt les brases
dels seus dits incandescents
dins el seu cor bramulava l'oratge
de la perpètua lluita
entre el cel i l'infern
com el mar i les roques
com els arbres i el vent
i la gent li deia sempre
Astarot Universdherba
tem la maledicció de déu
V
i tan lluny va arribar
en la seva follia amorosa
tan enllà en el seu desig d'amor
que sota la llum nova
del primer dia d'un any
Astarot Universdherba
esdevingué amant de la mort
i la mort fou el seu primer amor
veritable i perdurable
fou el primer gran amor amor
perquè va ser el darrer
i conten que explicava, com en somnis
que la mort era una companya agradable
bella i perfecta
suau i dolça com la carícia del primer sol
damunt de l'herba
càlida i olorosa
com les nits d'estiu sota les parres
fina com el quars
i elegant com el cristall de roca
d'una bellesa boirosa
com els matins d'alta muntanya
de mirada pura i transparent
com la llum de l'alba
damunt la calma mediterrània
i diu que feia pentinar les bruixes
perquè el seu somriure de pluja
no eclipsava el sol
i anava vestida de blau nocturn
estampat d'estrelles
i duia un collaret al pit
amb unes tisoretes d'or.
VI
Astarot Universdherba
va ser l'home més feliç
que ha existit mai
i existirà damunt la Terra
passejava amb la mort
i observava els dies
de punta a punta
presidint i presenciant
la lenta transmutació
dels boscos en jardins
dels rius en elixir de vida
del món en paradís
la seva ment arrossegava els núvols
i girava en espirals
com un orgue d'església
fins que un bon dia
va sentir-se posseït per déu:
les seves mans no podien abarcar
la grandiosa simfonia de formes nítides
que es transformava vertiginosament
dins els seus ulls
i aquella nit una nova força
va fer-li germinar la idea
de tenir un fill amb la mort
una estranya potència orgàstica
el feu unir-se amb ella
i, en sentir-se concebuda
la mort l'anomenà amb el nom d'amor
li tallà el cordó de plata
amb les tisoretes d'or
i se l'endugué de la Terra
VII
i quan l'endemà
trobaren el seu cos glaçat
damunt la tèbia jaça de l'herba verda
la gent va dir, ja per sempre:
Astarot Universdherba
fou la maledicció de déu!
Autor:
Xavier Moret i Ros
Obra: Zanzíbar pot esperar , 2002
Obra: Zanzíbar pot esperar , 2002
—¿Tu ets dels que van viure a Formentera? —em va preguntar rient.
—Un parell d'anys —vaig dir, com qui exhibeix velles cicatrius de guerra.
Els anys de Formentera quedaven lluny. La comuna de La Mola, les oliveres de branques llarguíssimes, les cases de pedra, els pins, la Fonda Pepe, les cales d'aigua transparent, el Blue Bar, la llum daurada de la posta, l'aire calent, els amics de sempre, les dones, els porros, els àcids, la música, les festes a la llum de la lluna... Tot quedava molt enrere, però encara recordava perfectament aquella barreja única de l'illa, aquell ambient mig africà i mig mediterrani... I també aquella cançó del Pau Riba: «Si passeu mai per davant de casa / no deixeu mai d'entrar una estona: / Ens ajaurem al sol sota les branques / de la més gran de les figueres. / Ens asseurem al sol sota les parres, / o sota un pi o una olivera, / i deixarem que les abelles / se'ns enduguin els pensaments / al rusc per fer-ne mel.» Els pensaments convertits en mel... Eren sens dubte uns altres temps.
—Devia ser massa, ¿no? —la Laia va posar ulls de somiadora—. Sempre que sento parlar d'aquells anys em fa ràbia no haver nascut abans.
—Formentera encara és allà —li vaig dir.
—Algun dia hi aniré, però segur que ja no és el mateix... —la Laia es va mossegar el llavi i va accentuar els ulls de somiadora—. Uns amics meus van anar l'any passat a La Mola i es van trobar que el molí on havien viscut Pau Riba, Bob Dylan i companyia pertany ara a una fundació oficial. L'han restaurat a fons, han netejat els voltants, però està tancat a pany i clau... Van tenir ganes d'esbotzar la porta i ocupar-lo, però hi havia un vigilant i van haver de desistir.
De sobte vaig ser conscient que Formentera representava per a la Laia el que per a mi Zanzíbar: un paradís mitificat on res no desentonava.
Altres indrets de Formentera:
Indrets