La Mola

Autor: Joan Colomines i Puig
Obra: Formentera , 1992
Pàgina: 50

Els penya-segats de la Mola són gairebé inaccessibles. Accedir-hi ens obligarà a deixar el vehicle, saltar tanques i voreres, travessar camps amb lloses immenses tenyides pel groc dels fongs, passar per eres abandonades, per antics aljubs, per espessos murs de figueres de pic, de lliris de bosc, de floretes de tots colors, de tiges allargadíssimes de les cebes i camins de pagès harmoniosos. Si persistim hi arribarem. I veurem com aquests penya-segats constitueixen uns espadats considerables, on els virots volen a mitja altura, amb esglaonats plens de vegetació, amb la mar al fons d'aigua acolorida, transparent i cristal·lina.

Especialment són bells els de sa Cala, en la part nord-llevant de l'illa. Bells i sorprenents. No tenen res d'agrests, són uns espadats profunds, però que acaben tocant la mar suaument, constituint una platja vegetal amb molsa de tots colors, amb pedres de totes mides, amb tupides clapes de verds inten­sos dels arbustos marins. Amb una mar suaument acolorida de l'ocre a la maragda, del negre dels alguers als blancs de l'escuma.

Des de les coves dels penyals els gimnetes antics contemplaven les postes de sol i, despoblada l'illa, els moriscos hi vigilaven els eivissencs que volien accedir a l'illa per aconseguir esclaus navegant en les seves barcasses.

En aquest moment estareu situats entre el cingle des Cabrits i la punta de sa Palmera i el penyal de la Gavina. Des d'aquest lloc veureu tota la venda des Carnatge, amb s'Anfossol i es caló de Sant Agustí, la venda des Roques amb l'ombra dins les penyes de la cala en Baster, i la venda de sa Punta amb l'escullera de llevant, la torre de punta Prima i la punta de punta Prima, que veritablement és prima.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Viatge a les Balears menors , 1991
Pàgina: 110

Fineix la Mola en un superb penya-segat de prop de dos-cents metres, al capdavall del qual flueixen les onades que arriben de les llunyanes costes d'Àfrica. Vista del far estant, la perspectiva de la mar ampla, perdut l'horitzó, té una magnitud, un buit terribles.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Camins i ombres , 1977
Pàgines: 170-172

L'illa, sota la gran lluna rodona i roja, es lívida, màgicament deserta. Les senderes, entre el rostoll i contornejant el boscarró de savines, remuntant cúmuls rocallosos, es va poblant de figures silencioses i fantàstiques, talment un carnaval de muts: la noia escabellada i amb túnica de vellut vermell, l'home amb botes de cavallista i camisa militar i esparracada, el negre amb casaca repussada d'or i eslip, l'al·lota amb les mamelles nues i tremoloses i les faldetes hawaianes i una pallola masegada al cap... Tots van cap als penyals del sud de la Mola, el cim oriental de Formentera.

I el flabiol comença a sonar, subtil i llangorós, inquietant dins la nit. Després, el tambor, rítmic i sord. Neixen els sons d'un altre flabiol, d'un altre timbal. La mar romp, suau i pregona, a les roques del peu del penya-segat. Hi ha una foguera en una clariana del pinar i, a prop, resplendeix un munt de caliu titil·lant. Al seu voltant hi ha molta gent: fan rotllanes, s'ajeuen tots sols o per parelles sota el brancam d'una savina o devora una mata llentisclera. Les vestimentes fabuloses i irisades, els cabells i les barbes llargs, un pintoresquisme silent i exaltat fa de cada figura un espectacle. Rosteixen un porc a la brasa, i el greix, regalimant, espetarrega. Tots fumen, un perfum alhora intens i bla sura, augmenta. N'hi ha que es mengen una pastilla. La melodia creix. Apareixen botelles de vi negre. Una al·lota es comença a moure rítmicament i els gestos d'un noi van prenent un acusat encarcarament mecànic. La vasta lluminositat lunar és opalina i la mar, allà baix, sembla una nebulosa enigmàtica, gairebé amenaçadora.

Un cabellut, embolicat amb un barnús, fa alirets esbojarrats. Una partida han caigut, ensopits. Uns quants mengen bocins de porc recremat. Una dona s'exalta, barbollant incoherències. Arran d'una figuera borda, unes parelles comencen una dansa parsimoniosa que, de mica en mica, va prenent, en uns, un hieratisme transfigurat i, en uns altres, una crispació frenètica. Dins qualsevol espessor esclaten uns sanglots angoixats. Talment al·lucinat, fent riallades estentòries, un xicot tot nu, el tors poderós, davalla cap a mar. La major part pipen cigarretes, sense dir mot. Una parella s'acaronen, embadalits, tots dos rossos, ella vestida igual com una zíngara i ell amb guardapits de vellut canalat i calces de pell de xai. Una altra fa l'amor, còsmicament ansiosa. La melopea continua, somorta i insistent.

L'alba apunta. Els focs s'han acabat i només se sent el flabiol tocat per un jove capcot i suós, destacant-se contra el buit damunt la vora dels penyals. Vagaregen figures, somnambúliques. Unes altres jeuen, tirades, com titelles buits. N'hi ha que encara fumen, arrebatats als arbres. I alguns, sols, en grups petits, s'agiten convulsivament, componen actituds de terror, mormolegen anhelants, o somriuen com absorbits per una emoció intensa. A la mar calma, color de plom, se senten capbussades: cossos nus es llancen, passen tot nedant cap a la platja, corren per la sorra humida, esclaten crits, rialles, de vegades es veu un caramull de cossos els uns tirant-se per damunt els altres. Dins la lluminositat difusa i creixent hi ha una prostració i una alegria esparses. Pel fullam, se senten les primeres refilades...

La concentració cerimonial hippy del ple de la lluna s'ha acabat. La marihuana i l'amor, el LSD i la dansa, el paroxisme visionari i l'haixix, tot ha coincidit en aquest esprémer el present i el propi ésser que formen el centre de l'errabundesa hippy. S'ha acabat però, de vegades, una dosi excessiva de droga al·lucinògena provoca una fugida cap a l'absurd, cap a la tragèdia: aquella noia francesa, de divuit anys, posseïda de visions de tortures infernals, que vagà tres dies pel llogaret de Sant Ferran, esquerpa i embogida, adés repicant les campanes de l'església, adés asseient-se retuda a qualsevol paret seca; aquell home jove trobat per uns pescadors, cos esclatat, pudent i ja en descomposició, al sol, damunt una roca en els penya-segats de la Mola, que conservava el passaport i vint-i-cinc mil pessetes... El límit ha estat contrapassat.

Autor: Jordi Cussà i Balaguer
Obra: Formentera lady , 2015
Pàgines: 208-209

Vam dinar tard en un hostal casolà d'Es Pujols on tothom coneixia la Grace de tota la vida, i vam pujar a un autobús del segle XIX per arribar al far de La Mola. Vam caminar un parell de quilòmetres més aviat llargs (jo duia quinze quilos de motxilla a l'esquena i no hi estava acostumat), i finalment vam arribar al niu, més que d'ocells de ratolins. La sala principal, amb un foc aborigen al racó, era una barraca de pastor relativament àmplia. Aprofitant una paret ensorrada, hi havien afegit una recambra de lloses i totxanes amb sostre de branques i gleves, que tenia un gran queixal amb forma de llàgrima. No hi havia finestra de cap classe i per persiana hi tenien una manta gruixuda color diarrea. Però quan hi vam arribar, ho confesso, em va semblar un santuari ple de màgia.

Després d'unes ratlletes necessàries i merescudes (ella també començava a trobar-hi la gràcia), ens vam fer l'amor una bona estona sobre l'únic jaç del catau, i vam baixar a la platja a banyar-nos de capvespre. El cel devia començar allà, amb un parell de cerveses fredes i un parell de canyes de maria, tailandesa segons va dir ella. I va continuar tota aquella nit, gràcies a una sàvia provisió de fruita, vi blanc i sardines adobades. I el casset estèreo que la Grace administrava a dosis prudents per no gastar les piles abans de mitjanit.

Tal com havia predit, amb la resurrecció del déu sol vam arribar al zenit d'aquella bombolla preciosa, quasi diria perfecta si no fos perquè (per més que jo no ho volgués veure) tenia les hores comptades. Sense un desig carnal explícit, crec que vam tornar a copular, com qui s'arrauleix dins el propi cos, quan l'alba trencava aigües. I poc després del part, ens vam submergir una estona dins el si fresc de la mar i vam enfilar el camí costerut que pujava fins a la barraca.

Va ser un dels dies més feliços de la meva existència estrambòtica. Erràtica. Laberíntica. I sens dubte, un dels més hippies en el sentit conceptual del terme. Ens rentàvem nus com llimacs en un cóm ramader, procurant no embrutar l'aigua de sabó per no contaminar els animals. Cuinàvem al focarró de la xemeneia oberta, per torrar pa o rostir cebes i peixets, i no vam posar música fins que la posta ens va cridar altra volta a la platja. Aquell vespre, però, vam tenir visita i vam ampliar horitzons. Quan els taronges ja eren granes i els verds s'esgrunaven en liles, van aparèixer tres ombres rialleres dalt d'una barca en pena.

Autor: Xavier Moret i Ros
Obra: Formentera blues , 2019
Pàgines: 134-135

Pujar a la Mola és com emprendre un viatge a un altre món, a una illa dintre d'una altra illa, com si es tractés d'un joc de nines russes. Per arribar-hi des de qualsevol altre lloc de Formentera, s'hi ha d'anar per Sa Pujada, una carretera que s'enfila fins a uns cent cinquanta metres i reforça la sensació que la Mola és un espai al marge. De fet, vista des de l'aire, Formentera té l'aspecte d'un petrolier: al centre, hi hauria els grans dipòsits de petroli, mentre que el cap de Barbaria seria la proa i la Mola el lloc enlairat on se situa el pont de comandament.

Al final de la pujada, un cop passades les cases disseminades del Pilar de la Mola, s'avança entre terres fèrtils, plenes de parets seques, vinyes i fruiters, fins a arribar a un paisatge d'una dimensió mineral incontestable. I és allà, on les roques passen a dominar el paisatge, on s'alça el far de la Mola, voltat d'una solitud atàvica i amb una placa que ret homenatge a l'escriptor francès Jules Verne i apunta que aquest «novel·lista genial i profeta de la Ciència» va triar Formentera per ambientar-hi el 1877 la novel·la Hector Servadac, subtitulada «viatges i aventures a través del món solar».

Vaig recordar, mentre llegia la placa, que aquella desconcertant novel·la semblava sortida de la imaginació d'un hippy en ple viatge psicodèlic. Hector Servadac, el protagonista, és un oficial francés que es troba a l'illa de Formentera just quan la sacseja un terratrèmol. Perd el sentit i quan es desperta s'adona que estan passant coses molt estranyes: el dia dura tan sols sis hores, el sol surt per ponent, l'horitzó s'ha encongit i ell mateix sent que pesa menys. Acaba descobrint que la col·lisió amb un cometa ha arrencat del planeta Terra l'illa de Formentera i que ell i uns quants personatges més de diferents nacionalitats estan volant per l'espai infinit... Per acabar d'embolicar la troca, el nom al revés de Servadac és cadavres, en català "cadàvers".

Ves per on, vaig pensar, els hippies de Formentera tenen un gloriós precedent en Jules Verne. Encara que, ben mirat, Verne va ser un visionari que ho va predir gairebé tot.