Far de la Mola

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: L'hora violeta , 1980

Deixà en Jordi Soteres amb la mirada perduda. Va acostar-se a la vora del far. Ja era el capvespre, el sol se n'anava pel ponent i feia que els cossos nus semblessin peces d'aram. L'aigua onejava, somnolent. Lluny, se sentia el so d'una gui­tarra. L'aigua verdejava i les roques tenien clapes daurades. Un cos nu s'aixecà part damunt d'una roca. Guitarra i rialles. Més enllà, una parella menjava pegellides. Una boia vermella, com un coàgul de sang, indecent, surava i es movia com si fos en un bressol.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Èxtasi , 2005

Quan va fer-se de nit i en Joan Pou decidí que havia arribat l'hora d'encendre el far, com cada dia, ella acudí als penya-segats, es va asseure en una pedra i esperà. Només passat un temps, no gaire, es posà dreta, avançà unes passes i es llançà cap avall pels cingles. En Joan va sentir un crit horrible, com si resplendís des del fons del silenci. Hauria pogut imaginar que aquell crit venia d'una gavina o d'un virot amagats en les cavitats de les roques. Però va pressentir la desgràcia i va córrer escapat al mateix lloc on ella s'asseia, cada nit. Ja no la hi va trobar. Va guaitar per la fondària de la fosca i va veure, més enllà de les roques abruptes, sobre una platja de còdols, el cos de n'Aina. Portava un vestit blanc i, per moments, es confonia amb l'escuma. No era fàcil arribar a ras de mar. Va saltar d'una penya a l'altra, rodolà per les rossegueres, s'arrapava al pedreny, a l'escassa vegetació que malvivia en les fissures de les parets: un rebroll d'ullastre, algunes estopes, uns pocs savinons que creixien aferrats a la pedra. Va córrer per les tenasses plenes d'aritges, fins que arribà al fil de l'aigua. Llavors es llançà al mar perquè no hi havia altra manera d'arribar a la petita cala. N'Aina tenia el cervell fora del crani i el cos destrossat, els cabells embullats, la cara colpejada i coberta de sang. Les ones l'arrossegaven entre les pedres. L'acollí dins els braços i reinicià la pujada, costa amunt. Però havien passat trenta anys des que l'havia salvada per primer cop quan encara era al ventre de sa mare, aquella nit. Ara, tornava a treure-la del mar; però era morta. I ell ja no tenia l'energia d'aquell temps ni els seus braços posseïen la força necessària per escalar els cingles carregat amb un cos sense vida. Per què ho havia fet? Perquè s'havia cansat d'esperar que vingués aquell pare sepultat sota l'aigua, encadenat en una roca. En Joan hi esmerçà tota la nit, a remuntar el coster. El far continuava els seus girs ordenats i immutables. Voltava sobre el mar i il·luminava aquella fosca que n'Aina havia furetejat durant tant de temps: nits i albes, els ulls fixats en el confí remot. Plorava, en Joan Pou, i era un plor de derrota. Era com si no sabés el camí de retorn, ni que hagués perdut la memòria d'aquell espai. Voltava entre les pedres, tornava a aferrar-se als matolls, a les aritges, als grops de les roques i percebia que havia entrat en un laberint fosc. A estones arrossegava el cos de n'Aina, se la carregava a l'esquena, la portava com es porta una núvia entre els braços. Llavors la besava. Quan arribà al far, el sol il·luminava les penyes i tot el paisatge —les roques, les terres de conreu i les garrigues— tenia el color vermell de la sang jove. La portà a la seva cambra, la va estendre al llit on havia dormit tota la vida, un llit de quan la mare d'en Joan era fadrina que ell havia restaurat com si fos un tresor, posà aigua calenta en una ribella i amb un tros de drap li netejà les ferides i la sang presa. Llavors la pentinà amb tot el mirament de què fou capaç: a fi que els cabells cobrissin les ferides. Per què ho has fet, Aina? Justament avui, ho has fet. Per què?, no cessava de preguntar-li.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Èxtasi , 2005

—N'Aina, la nostra amiga, l'habitant trista del far de la Mola, havia perdut el pare en un naufragi, pocs mesos abans de venir al món, ara fa trenta anys. En Joan Pou, que li ha fet de pare tota la vida, havia rescatat del mar una dona a punt de morir. Perquè aquella nit tràgica el fareller s'adonà que una nau havia afonat, baixà a la cala, just al peu dels penya-segats, llançà la barca al mar tempestuós, navegà sobre les crestes de les ones, capejà la fúria del vent i n'arrencà una collita humana. N'Aina va néixer a l'empar de la llum del far. Mentrestant, girava aquella llum. I les velles de l'illa asseguren que el far és un dels múltiples i irresistibles ulls de Déu. D'ençà d'aquell dia, la seva ment confusa començà a voltar, totes les nits, com ho feia el far a entrada de fosca, fins que trencaven les primeres albes. Si mai heu vist de prop l'òptica enrevessada, el joc de lents i de miralls que s'organitza a l'interior de la llanterna, podreu imaginar de manera aproximada com funcionava el seu pobre cervell: perfectament ajustat a la mecànica, impecable en la seva precisió; però il·luminat. Quan era un infant, la mare li havia explicat que una força tràgica retenia el pare més enllà dels cingles, sota les ones. Li ho contava com si fos una història antiga plena de misteri. Li deia que era presoner d'un geni malvat a l'extrem del mar, que el mantenia captiu; però que era forçut, i ardit, i jove; que potser algun dia trencaria la cadena que el subjectava a una roca del fons submarí i se'n vindria victoriós. Li deia, però li ho contava amb els ulls plens de plor, que el pare vindria del mar, inesperadament. Després que la mare, boja d'insatisfacció i rebel, abandonàs l'illa, i la deixàs sota la custòdia d'en Joan, n'Aina acudia totes les nits al capcimal de les roques i s'asseia a esperar que el pare tornàs. La llum del far voltava d'un extrem a l'altre i ella la seguia amb la mirada per si de cas podia descobrir-hi el rastre d'una ombra, l'indici d'un home que, malgrat tant de temps com havia passat, finalment tornava. Fa dues nits es cansà d'esperar. És difícil saber quines ales estranyes, hi ha virots, i gavines, i mussols, i òlibes als forats de los roques, vingueren a volar a l'interior del seu cap, ni si hi establí una conversa secreta. Què els podia dir que ja no sabessin? Si de cas el veiéssiu arribar qualsevol nit, digau-li que l'he esperat trenta anys... Preguem per ella, que aquest és l'únic sentit del nostre encontre. I que Déu pare misericordiós li hagi sortit a camí per abrigar-la.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Èxtasi , 2005

Pujàrem al cotxe i partírem pel camí que travessa l'altiplà de la Mola i mena al far. Allí ens esperava la vella amb les claus. Les va donar al jutge, aquest obrí la porta i la claror del dia penetrà els passadissos foscos i les cambres ocultes de l'edifici. Tot era estrany entre aquells murs: l'austeritat dels mobles, els estris de la cuina, un mapa antic de l'illa sobre una paret, un armari amb documents vells i els llibres que conformen l'arxiu del far. El silenci es percebia com una agressió, només suspès pel crit d'una gavina solitària, per la remor del mar perduda més enllà de les roques. Vaig entrar a la cambra que havia estat de n'Aina. El jutge féu que els nostres acompanyants —en Toni de can Rita i la vella que guardava les claus— es quedassin fora i em deixassin sol entre aquelles parets que havien donat cobri a la intimitat de la meva filla. També havia estat l'habitació de Lucette, que compartí amb n'Aina, durant els anys que visqué a aquella casa. Quan se'n va anar per sempre, en Joan Pou va destruir —en realitat fou una demolició— les coses que havien estat seves: la roba que no es va endur, un quadern on havia escrit el seu diari secret, els llibres que llegia, la llitera on havia dormit. Va tractar d'esborrar el que quedava del seu rastre, convençut que en podria doblegar el record. Tanmateix, no ho aconseguí. El sentiment d'aquella presència persistí com una obsessió. I potser fou aquesta inquietud que els va portar a la mort: a ella al suïcidi, a en Joan, a un final trist i a la depressió. Després, no va poder resistir l'enyorament i acaba morint-se. No em vaig atrevir a tocar res, perquè tot el que hi havia en aquella cambra em despertava una devoció misteriosa: el llit parat com n'Aina el va deixar abans de matar-se, unes sandàlies i alguns vestits d'estiu. En un racó, vora una paret, un aparell de música i un cert nombre de discos, entre els quals hi havia l'elepé de Bob Marley que contenia la cançó que cantava sovint, mentre brodava flors a l'ull del sol: No woman, No cry... Em vaig asseure a l'única cadira que hi havia, al costat d'una taula amb un pitxer que contenia un pom de flors músties i vaig mirar les parets, la finestra enreixada, l'armari... Però les mans em tremolaven i els ulls se m'omplien de plor. M'hi hauria quedat tot el temps del món, en aquell habitació, només per afigurar-me la seva vida, el seu caràcter, les emocions perdudes. Quants de somnis se li havien extingit a dins les mans? Quants d'amors ficticis hauria viscut des d'aquell indret? Sobre la calç grisa n'he pogut veure el rastre de les ombres en moviment. Potser fou un ésser innocent i bo per naturalesa; però hi ha qui diu que la bondat natural és una desviació genètica. I és possible que només fos un animal malalt tancat entre reixes. Solitària, perduda en una cambra com un ocell trist.