Platja des Migjorn

Autor: Joan Colomines i Puig
Obra: Formentera , 1992
Pàgines: 44-45

És una immensa platja, que abasta el litoral de quatre ven­des: la des Pi des Català, la des Ca Marí, la de ses Clotades, i part de la de sa Talaiassa. És d'un llarg recorregut, que abasta des d'un dels sectors més primitius de l'illa, un dels llocs preferits pels pelegrins de la pau, els peluts, que iniciaren l'anacoretisme formenterer i el nudisme integral, fins el sector més sofisticat dels complex turístic de clubs, pubs, bungalows, surf, tennis, immersió, etc.

De tota manera, quan parlem de Migjorn, tothom es refereix al sector més primitiu.

Intentar un recorregut de tota la platja és una possibilitat, per a la qual cal preparar-se. El trajecte és llarg, però tan variat que ens permetrà penetrar a l'ànima d'una Formentera ascètica, soferta, resignada i natural. Tant si el recorregut el fem per l'arena com pels boscos i sembrats de la vora mar.

La seva gran extensió, la simplicitat dels seus escars, de les seves cabanes, la parquedat dels pins, de les savines, i de l'arena esmicolada de conquilles, amb el panical marí, el bàlsam, els cards, els lliris marins, el borró, les dunes movibles i, sovint, els cúmuls de posidònies, amb boles fetes de fibres i els monticles d'alguers, li donen el caràcter que té.

Autor: Josep Marí Marí
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgines: 92-93

Dimarts, 25 de juliol [1989]

 

A mitjan matí, salpem els dos ferros i resseguim els penyals del cap de Barbaria cap al sud i l'est. Molt prop de la farola, hi ha algunes balmes abocades al mar. Dalt de les penyes, sol inclement, soledat subs­tantiva del món. En girar el cap, comença el tràngol i apareix, al bell límit de la roca, la torre defensiva des Garroveret. L'illa dibuixa una extensa badia, inicialment rocosa tot al llarg del quartó des Cap, amb pinars que sorgeixen de fondes torrenteres. Després ve el territori baix, llargarut i arenós —el quartó des Carnatge—, amb la dilatada platja de Migjorn, no exempta de blancors hoteleres. I, a la fi, el coster boscós de la Mola, amb els seus àrids calonets —caló des Mort, caló des Ram, s'Estufador—, damunt dels quals Formentera pren força i corpulència, gairebé s'incorpora. La Mola constitueix un territori en forma de puny tancat, considerablement alt —200 metres mal comptats—, si hom el compara amb l'elevació prima i dunar d'on arranca. Aquesta condició orogènica deu explicar la sensació que un hi té de trobar-se en un món fora del món, potser i tot més enllà del bé i del mal.

La part sud de la Mola s'assembla a un gran terraplè. Poc compacta, desfeta, pinar escampat. El solell hi bat sense el do d'un oratge. Les cigales hi canten llargament, avorrides. Però, devers la punta Roja, la roca es consoli­da. És com si l'illa mostrés les dents al navegant. La proa del llaüt esclafa les onades. El llaüt dringa força. For­mentera aixeca penyalots verticals i massissos més amunt del vol de les gavines. El far planta allà dalt la seva alta figura de domini. Les seves llambregades, a la nit, foraden la foscor més absoluta. És un ull que importuna la distància.

Autor: August Bover i Font
Obra: En pèlag d'amor , 1999
Pàgina: 20

Es Migjorn

 

L'alba s'endurà les danses, la música,

i la nit. Però encara dormirem,

enllaçats, a l'empar de les savines,

fins que se t'obrin els ulls, fins que el sol

sigui prou alt per oferir-li els nostres

àvids cossos.

 

Ell ens posseirà

sense remor, ajaçats entre dunes

o jugant capbussats sota les ones.

Amb càlides moixaines pintarà

la nostra pell del color de l'estiu.

I a la posta, quan s'enfonsi en la mar

davant dels sorrals de la riba d'Àfrica,

anirem retrobant tots els companys

i reprendrem les cançons, un cop més...

 

Calladament torna a passar la lluna,

la mar acull el seu mirar d'argent,

i somiem sota un vel de savines.