Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Far situat a l'extrem sud del cap de Barbaria, format per un pla rocós i d'escassa vegetació, poc poblat. És una torre de formigó de 3 metres de diàmetre i 17'5 d'altura, situada a 78 metres sobre el nivell de la mar. Fa una llum visible a 18 milles, i produeix una aparença de grups de pampallugueigs blancs cada 15 segons. Va ser posat en servei el 1971, encara que el projecte era de 1924. Al cap de Barbaria es concentren un total de trenta-tres jaciments, representatius de les diverses etapes de la història de l'illa. Vint-i-un pertanyen a la prehistòria, un a l'època púnica, quatre a l'època romana, cinc a la medieval islàmica i quatre més són d'època indeterminada. Hi poden ser lectures pertinents un fragment de Camins i ombres, de Baltasar Porcel que documenta l'arribada dels hippies a l'illa, una valoració de Joan Colomines quan va visitar aquesta part de l'illa, un poema de Jean Serra i la plasmació escrita que aquest paisatge va provocar a Josep Marí.
Autor:
Joan Colomines i Puig
Obra: Formentera , 1992
Pàgina: 40
Obra: Formentera , 1992
Pàgina: 40
La venda del Cap de Barbaria, que es diu així pel seu afrontament a les costes africanes, es d'una extraordinària extensió. Hi trobarem la part més característica de l'illa. Abasta boscos, sembrats, figueres, zones quadriculades pels tancats plens de bestiar. Amb camins laberíntics que després de molt caminar, si t'erres, et tornen al lloc de sortida. És una zona d'un litoral marí ric en coves, racons i torrents. És una reserva de bestiar salvatge que pastura en un pedregar immens des de la Tanca d'Allà Dins fins al far del mateix Cap de Barbaria.
Autor:
Joan Colomines i Puig
Obra: Formentera , 1992
Pàgina: 39
Obra: Formentera , 1992
Pàgina: 39
Aquest és un litoral agrest, de roca solemnial, que s'enfonya dins l'aigua que sembla un viver de peixos acolorits.
A mesura que ens anem apropant al Cap, la punta del far s'insinua i ens enganya. Ens costa arribar-hi. Però en ser-hi, la majestat del Cap amb el far de Barbaria al damunt imposa.
La visió del far des de la mar és impressionant, imposa, sobretot per l'alçària, i els escalats i coves de la penya, on sovint treuen el cap les cabres salvatges de la reserva des pla del Rei.
Dinareu a bord. Fareu la migdiada, i quan el sol us ho permeti, iniciareu el retorn.
En el retorn tot us semblarà diferent. Resseguireu torrents i torrenteres, puntes, coves i racons, i fondejant als blancs de cala Saona, si encara fa sol, podreu fer raors a l'estiu. I besucs al negre, o aranyes a la fluixa.
I així anireu fent temps per tornar a veure, a sol post, allò que hem vist néixer al matí. Però ben diferent. Tot molt mes matisat, i afrontat a la llum suau de ponent.
No us ho perdéssiu pas. La pedra estratificada té tots els ocres del món, l'aigua d'aquesta vora tots els verds de la terra, les seques s'alcen il·luminades i brillants, i les coves s'encenen amb la posta.
Penetreu amb el vostre llagut a la cova des Temple, just abans des Picatxo. Veureu el seu absis rocós, el més pur que us sigui dat de veure, i un sòl, sota de l'aigua, fet de colors Van Gogh, i parets com vitralls de Florència. Fòssils i vegetals ho il·luminen amb tota mena de colors.
Un cop vist això, la resta del viatge, la fareu en silenci, mentre les llums de l'illa poc a poc s'il·luminen, l'horitzó s'enfosqueix, la brisa és molt més fresca, i la mar canvia de color.
Autor:
Jean Serra i Torres
Obra: Estroncar el soroll , 2010
Pàgina: 189
Obra: Estroncar el soroll , 2010
Pàgina: 189
Impossible crepuscle al cap de Barbaria
Era primavera, l'esclat ufanós a les figueres de
cent estalons.
Era un camí llarg i estret, vorejat pel tomaní.
Endarrere deixem les cases, les terres de conreus,
el ramat de cabres i la vella.
Acabava el bosc de savines, acabaven les mates de romaní,
acabava tot.
Allí acaba —o comença, qui ho sap?—, el nostre món, aquesta
vida que s'escampa damunt illes.
Quanta, quanta mar als ulls! Tant d'horitzó, tanta infinitud
concretada en límits mínims.
És allí l'encontre amb l'íntima veritat.
Davant la nuesa dels blaus i els celatges resplendents, cauen
les màscares, es rompen les proteccions civilitzades.
Allí un és el card i l'olivella; la pedra netejada per
la pluja i el vent elemental.
Autor:
Josep Marí Marí
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgina: 99
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgina: 99
El cap de Barbaria, o simplement es Cap, es un d'aquells paratges que rompen la general indiferència dels humans envers el seu món quotidià. L'impacte que produeix és tan fort que hom no té altra sortida que reaccionar-hi. La resposta pot anar des de l'admiració esbalaïda a un agut impuls de tocar el dos. Però és impensable que algú pugui estar-se al cap de Barbaria com qui sent tocar campanes. Aquest indret dissol tots els esquemes de paisatge, exerceix sobre nosaltres un poder mal d'explicar. Una llengua de terra àrida i pedregosa s'aboca lentament cap al blau de la mar. Al seu extrem, un petit far presideix, des de l'alt rocam, la solitud de la contrada. Entre la pedra estellosa i blanca destaquen, disperses, petites taques de verdor o el negre trau d'una cova. De dia, impertorbables, les gavines posen un cel ras onejant entre la mar profunda i el cel fora de límits, i, a la nit, oscil·lant, l'estelada ressuscita el misteri més enllà de la monòtona farola i del vent fred que passa. Al cap de Barbaria hi ha un silenci remot, i és tan gran, tan incommensurable l'espai, que la insignificança de l'home és força incontestable. El fet que ara i adés ho experimentem em sembla una bona teràpia contra la prepotència que solem exhibir. Sempre és bo tornar al cap de Barbaria i contemplar el món en la seva nuesa i en la seva immensitat.
Altres indrets de Formentera:
Indrets