Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Amb aquest nom es coneix la zona costanera situada al vessant de migjorn de la Mola, entre es Ram i la punta Roja. El topònim estricte, documentat ja el 1712, fa referència a un racó al peu del penya-segat on hi ha un embarcador de pescadors, pròxim al desguàs del torrent de sa Talaia i a la punta de ses Pesqueretes. La tradició popular associa el nom de s'Estufador amb unes peculiars cavitats de la roca que, en rebre les onades els dies de mal temps, expulsaven l'aigua verticalment, estrafent un brollador. Aquestes formacions rocoses foren eliminades pels pescadors durant la primera meitat dels anys setanta, per evitar que afavorissin l'acumulació de posidònia. En la navegació que Josep Marí feu a l'entorn de l'illa descriu amb precisió aquest paisatge costaner en un dels capítols d'Els deixants de la llum. També, podem llegir el poema de Jean Serra dedicat a d'aquests paisatges tenint a la vista S'Estufador o d'altres topònims que s'hi esmenten.
Autor:
Josep Marí Marí
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgines: 134-135
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgines: 134-135
S'Estufador és davant nosaltres, obert al migjorn lluminós i transparent. La mar, que omple l'esguard, és extensíssima. Fa la impressió que ens trobem a l'última riba del món. No veiem sinó molt lluny, cap a l'oest, la franja grisa del cap de Barbaria. I sobre els nostres caps, esforçada i potent, la pineda posa el seu contrafort a un terreny fluix que s'esllavissa.
Deixant de banda les percepcions més íntimes que l'individu pot tenir d'aquest indret —silenci, pau, bellesa elemental de la terra— cal fixar l'atenció en un conglomerat tan divers de textures que determina, al meu entendre, l'impacte més consistent de s'Estufador. Els viaranys que duen a la mar són rierols sorrencs i encaixonats. D'aquí estant, contemplareu la notable barreja de materials que l'atzar, la mà de l'home i la natura han posat en conjunció admirable. Els embravits i estufats temporals de l'hivern erosionen amb el seu llarg assot el sòcol blanquinós d'aquest tros de Formentera. La pedra arenesta, com arreu de l'illa, té una aparença òssia, descarnada, plena de cocons i punxeguda. El codolar presenta enormes cossos calcaris, gairebé inamovibles vora l'estesa menuda i oscil·lant que la mar, adesiara, va cobrint. Mireu la dispersió multiforme de les fustes —vestigis d'algun moble, arrels o soques d'arbre—, formes belles de barca —un bocí d'orla—, notícia incerta d'un remot naufragi. Les fustes que la mar ens retorna, al solell de la platja, adopten un tacte vellutat; solcs sinuosos en remarquen les vetes. Per això criden tant l'atenció els coberts amb què els mariners de Formentera —i, en conseqüència, els de s'Estufador— protegeixen els seus bots i llaüts. Hom diria que arrepleguen les deixalles del temps i els temporals per ordenar-les en una tosca arquitectura marinera. No debades aqueixos pobres ombratges emergeixen tan propis, per la seva noblesa i plasticitat, en una naturalesa encegada i remisa.
Autor:
Jean Serra i Torres
Obra: Poemes , 1997
Pàgines: XXI-XXII
Obra: Poemes , 1997
Pàgines: XXI-XXII
Pujada a la Mola
Havíem transitat carreteres i camins de l'illa,
parant en indrets on homes d'èpoques antigues deixaren
l'empremta de la seva estada.
Ascendíem a la Mola, resseguint topònims que fiten
una parla íntima sobre una terra aspra: el Caló, les Clotades,
torrent dels Arbocers, vénda de l'Església, l'Estufador...
No podria definir aquest silenci vora el torrent d'en
Toni Puig, on tanmateix escolto el clapoteig de la
mar brogint sota les penyes, i el mateix oratge que
em refresca les galtes mou la porrassa i aixeca de
la ruda flaire amarga.
Altres indrets de Formentera:
Indrets