Es Caló

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: L'hora violeta , 1980

La mar, brava, colpeja les roques. L'escuma s'enlaira i llepa amb fúria la sorra. La dona del pescador, que porta una bata de quadrets i xarxa al cap, mira amb insistència cap al far, cap a la Mola. El temps s'ha regirat de mala manera i l'home no torna. Sento com la dona del pescador explica a una estrangera que la barca era petita encara que forta. L'estrangera no sap què dir-li, la consola i veig que procura preparar-la per a la resignació. Uns altres estrangers, indiferents, suquen pa dins d'uns enormes bols de llet. El cel és de color burell i cap a ponent clapeja amb taques negres. Les onades insisteixen com si alguna força obscura les empenyés. L'una darrera de l'altra moren, furioses i fatigades, damunt de la rocalla. Hi ha una escala, tènue, matisada, de colors al mar: verd-ampolla-blau-cel-blau-cobalt.

M'agradaria fotografiar-ho, potser m'explicaria millor. Aquesta petita illa s'obre al mar tot formant platges solitàries. La gent de l'illa aguanta les figueres nanes amb pals perquè el vent, la tramuntana, hi bufa fort. Els bens i les ovelles pasturen vora les terres ermes. És una illa gairebé hel·lènica, menuda, que s'ha conservat quasi impertorbable des de la prehistòria.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: L'hora violeta , 1980

La Natàlia seia damunt d'una roca, apartada de la casa. Mirava el mar, un mar de matinada. El sol encara no escalfava, però ho prometia. Els raigs de sol feien una estela da­munt del mar en direcció a la Mola. Sentia les onades que gairebé en silenci besaven la sorra. La Natàlia seia vora un caminet de terra. Amb un pal, cada dia hi feia el mateix dibuix. Sempre esperava retrobar-lo, però cada dia les petjades l'esborraven. El dibuix era una rodona amb una creu i s'havia convertit en el seu amic. L'únic amic a l'illa. Quan li venia la pena, pensava que s'enfonsaria dins del mar. Començaria a caminar mirant cap el sol, a poc a poc. Quanta gent no ha mort així, tot penetrant lentament dins del mar, les butxaques plenes de pedres? A començaments de segle, més d'un poeta català, avui desconegut dins dels llibres de text, havia mort d'aquesta manera. Potser no entenien el seu se­gle, vés a saber.

(Ara la Natàlia sent el motor intermitent d'una barca que arriba a la cala. El soroll del motor li porta molts records: una de les vegades que es van estimar, fou en una casa mig abandonada a la vora del mar. I quan en Jordi la penetrava, passà una barca i amb la lluerna els il·luminà. El soroll s'extingí cap a mar i ells es prometeren que sempre ho recordarien.)

Autor: Joan Colomines i Puig
Obra: Formentera , 1992

Es caló de Sant Agustí és el que usualment es diu es Caló. Antigament es deia s'embarcador de Sant Agustí, on hi recalaren les primeres barcasses i vaixells de trànsit. És un port natural minúscul, és un refugi de pescadors, amb escars coberts i ben protegits, amb un mollet que separa la cala inte­rior de l'exterior que és més oberta, però resguardada per la punta de Llevant i la punta Grossa, amb el cavall de Ponent, i que s'obre als vents de llevant.

És un lloc atractiu, pel rocam, per les menudes platges de difícil arribar, per la seva vida marinera i esportiva. És el paradís dels bussejadors francesos.

És un lloc singular, de costa brava menuda i d'una mar immensa i blavíssima. També és el paradís dels pescadors de raors. Els raors demanen gram, sol i calor. I, de tot, n'hi ha prou i molt. Per això una pescada en barqueta, protegits a l'ombra d'un tendal o a l'ombra dels penya-segats de la Mola és tant d'agrair. Mentre pesquem contemplarem tota aquesta costa i la que segueix des Carnatge que té prop de sis quilòmetres, amb les puntes, els entrants, els resguards i la minúscula cale­ta arenosa de ses Platgetes. Costa en què el llevant hi fa forat, la mar s'hi abraona i en surt un brodat extensíssim de bromera blanca.

Aquest territori és poc poblat, però hi van creixent les edificacions de poca altura: els típics daus formenterers, amb porxos de mitja volta i teulades vermelles, o amb sobreàtics interiors que sobresurten en forma de torre de Babel. Generalment són d'estrangers, que hi arrelen i arriben a entendre i parlar el formenterer, que és la variant fonètica més apropada i oberta del català illenc.