Platja de Llevant

El nudisme, «anar conill», segons la terminologia formentere

Autor: Joan Colomines i Puig
Obra: Formentera , 1992
Pàgines: 57-58

El nudisme, «anar conill», segons la terminologia formenterera, s'introduí a inici dels anys seixanta. El formenterer, que ni per dormir es descotxava, quedà sorprès. De trapella, ja n'era, i molt, però guardava el decòrum i les formes. Observà el nu­disme femení amb respecte i curiositat. A vegades darrera d'una savina. Sense cap mala intenció. Era com una ornamentació més en la bellesa del seu habitual paisatge. Només, en tot cas, era objecte de comentaris de cafè, entre somriures i rialletes dissimulades, veure, ja parracada, la persona que hores abans els havia obsequiat amb els seus encants.

En aquells moments la societat era severa, encara, amb el món femení. Però en passar el temps tot s'anà transformant. I aparegué el nudisme masculí que no tingué gens de bon acolliment, almenys entre els formenterers. I segurament per això algú decidí regular la possible tendència a l'exhibicionisme i a una possible contemplació malsana. Les platges de Migjorn, el tros des Trucadors i, sobretot, la platja de Llevant, la més moguda i extensa, pertanyent a la venda de ses Salines, prote­gida pels boscos, ja feia temps que era lloc de concentració d'aquesta pràctica natural. Per les dunes des Muntanyàs, sobre­tot, trobarem el nudisme integral. Vigilat però. Diuen que l'autoritat per exercir aquesta vigilància li calia, per despistar, anar conill. Però els bigotis caiguts, el caminar feixuc, la mirada cansada de tant mirar, i el tricorni, sempre la delataven.

A la platja de Llevant no hi ha altra cosa que natura, are­nals immensos, arbrats, flora de secà, blavor, vent i una sana alegria. I una vora platja difícil i perillosa. Les corrents han negat molts distrets.

Presenciar el trasllat d'un negat, en un taüt de fusta pinta­da, entre mitja dotzena de formenterers duent-lo a pes de bra­ços, diligents, a pas de galop, enfonyant-se a l'arena, fent volejar els faldons de les camises descordades, és com rememorar la millor de les escenes de Fellini. Que corprèn i esdevé tràgica, quan darrera el seguici hi va un solitari familiar que sembla no entendre res, i sobretot no entén per què el fat li ha donat una aital rebregada. I de tot plegat en resulta un contrast inoblidable.

Hi ha tres coses en aquesta gran platja que tenen el seu interès. Una: l'accés a través de les salines i dels boscos inun­dats d'arena tova, formant dunes i monticles d'aspecte saharià. La segona: l'estilitzat pedregar de la banda des Pujols, amb els seus entrants i sortints on penetra l'aigua que es tenyeix de blau fosc. Les onades peten ininterrompudament damunt aquestes roques que s'inunden d'escuma, així com a les minúscules platgetes d'aquest indret. Tota una harmoniosa combina­ció natural d'agressivitat i de placidesa. I la tercera: la línia de continuïtat que té a través des Trucadors amb s'Espalmador. Una visió d'infinit, gairebé inacabable.