Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici de la Paeria segueix l'estil del gòtic català, tot i que la portalada està coronada per un arc de mig punt que recorda el romànic, puix que hi manca la punta típica del gòtic. Dalt d'aquesta portalada hi ha tres escuts amb la Senyera Reial, al mig dels quals hi ha, a més, una corona. En qualsevol punt de la plaça, potser en un dels bancs de pedra que hi ha a la façana, s'hi podran llegir un poema de Magí Morera (Lleida, 1853-1927), així com un text de Josep Pla que narra com era el flux de la vida quan ell hi va ser, un de Vidal Vidal que explica els orígens de l'edifici, alhora que dóna la seva opinió sobre com està integrat dins l'eix que va de la plaça de Sant Joan fins a la plaça de la Catedral, i finalment, un poema de Rosa Fabregat.
Antigament, la vorera porticada arribava fins al carrer Major. En 1682 serien enderrocats els porxos d'en Xicart, situats davant per davant de la Paeria, a fi i efecte de donar més amplitud a la placeta i rellevància al palau municipal.
La plaça de la Paeria surt esmentada en documents del segle XII com a platea del Pardinal, per les espones que sostenien uns bancals de conreu al vessant del pujol, coneguts amb el nom de Pardinal de la costa. El terme pardina provenia del llatí parietina, que significava lloc entre parets, de vegades ruïnoses. Aquest és el mateix origen del topònim Pardinyes, amb què es designava una partida de l'horta i avui barri populós de més enllà de la via del tren.
El rodal de la plaça havia ja estat habitat en l'època romana, o fins i tot anteriorment, tal com demostren els vestigis arqueològics exhumats en els soterranis de la mateixa Paeria. En temps dels moros, el paratge era ocupat per uns banys públics, diversos obradors i llenços de muralla. Els cristians hi van trobar també algun molí i en general tota la zona podia considerar-se com un raval dels afores, entre camps de cultiu. De fet, en el moment d'excavar els fonaments del teatre Principal van ser descoberts a uns quatre metres sota terra les arrels i els troncs d'uns olivers -aquests sí— com a mínim centenaris.
El tocom s'aniria edificant, amb unes cases que fins al segle XVIII presentaven tan sols un pis i golfes per damunt dels porxos típics, fet i fet igual que el propi palau de la Paeria. A l'acaballa d'aquella centúria es començaran a pujar noves plantes amb maons o paret de tàpia, atesa la impossibilitat que el nucli urbà s'estengués part dellà del perímetre emmurallat. És també aleshores que apareixen a la plaça els primers balcons de ferro, als quals es permetia de sobrevolar uns tres pams des de la línia de la façana.
La plaça de la Paeria és vista avui, més com un eixample de la calçada, com l'embocadura del carrer Major, i no com una plaça convencional. Dominen el cop d'ull sobre aquest racó la façana certament majestuosa del banc Hispano-Americà —coronada per una altra cúpula sostinguda per gràcils columnetes, amb el característic rellotge i els minyons de pedra rodanxonets de damunt de la porta—, el frontis tan emblemàtic de la Paeria i el no menys vistós esgrafiat de la paret que fa escaire amb la casa de la ciutat.
L'escut de lliris
Cant de senyera
I
Mireu l'escut! Del Pirineu a l'Ebre
el cor fa batre de la nostra gent.
Mireu l'escut! És la ciutat del Segre:
sobre barres de sang, tres flors d'argent!
Son camp és d'or, com l'espigada
que daura a foc la flamarada
del sol de juny: els pals de sang,
record d'un temps de meravelles,
són entre l'or, com les roselles
entre els sembrats; i el lliri blanc,
vestit de llum com tendre esclat de vida,
llueix sobre l'escut les flors d'argent,
símbol de l'horta eternament florida
que als peus de Lleida sos jardins estén.
II
L'horta ofereix collita plena
de flors i fruits a tota mena
d'ocells divins: son ric tresor
els ulls festeja nit i dia;
l'ànima hi beu la poesia
del propi niu... Alcem el cor!...
I dels ocells entre els acords melosos,
collint les flors de l'horta a plenes mans,
fruirem el ressò dels temps gloriosos
i, amb nova veu, aixecarem nous cants!
La ciutat de Lleida, enclavada vora el Segre, rodejada de planes fèrtils, té una vida intensa. S'allarga al costat del riu i queda encaixonada entre la ribera i el turó sobre el qual s'aixeca, com un espectre, la Seu Vella.
Em sembla que els lleidatans han fet molt bé de suprimir el trànsit rodat pel carrer Major. Ara us podeu asseure tranquil·lament sota els porxos o en el banc adossat a la vella i noble Paeria i veure com passa la gent. Jo no puc passar per Lleida sense asseure'm — una horeta — en el banc de pedra. Em sento com recolzat en la vetusta història de la ciutat, perquè la Paeria és la petrificació de la història humana de Lleida. El carrer Major és l'espina dorsal de la vida ciutadana. Hi circula moltíssima gent, que varia segons les hores del dia, i que camina més o menys de pressa, segons allà on va. M'ha semblat que a Lleida la gent camina cada dia més de pressa. Sigui com sigui, s'hi repeteix el fet d'avui de moltes de les nostres ciutats: teniu la impressió que la gent no hi cap, que hi viu estreta en espais massa reduïts i que la vida de carrer és el complement d'aquesta estretor d'habitatges. Tant el centre com els suburbis, pels quals, una mica com Déu vol, s'escampa la ciutat, són molt densos. En els carrerons costeruts, el formigueig humà hi és intens. Les botigues hi són petites i comprimides (a Lleida hi ha molt bones botigues). Sobre el carrer Major, s'hi reflecteix successivament la vida de la població. El gran mercat de verdures que anys enrere s'hi féu al matí a ple carrer — mercat d'una abundància prodigiosa —, em sembla que és un record del passat: cosa natural, perquè la ciutat no ho pot concentrar tot en un sol carrer. Al marge d'aquesta novetat, tot m'ha semblat igual, però molt més intensificat, més ràpid i més lleuger. Durant la major part del dia Lleida no conserva cap rastre de la somnolència provinciana i de la calma d'altres temps. Només abans de sopar té un moment en què sembla tornar-hi. En aquesta hora, la quantitat de senyoretes de família, dedicades al carrer Major a la divagació i al rejoc sentimental amb els elegants joves de la població, és considerable. Aquest espectacle sempre m'ha agradat, i l'he presenciat, una vegada més, assegut al banc de la Paeria. És un espectacle que em produeix un enyorament estrany, la nostàlgia d'una vida que no he conegut. Penso: si hom hagués pogut ésser un jove elegant i ben plantat, hauria estat molt agradable! A Lleida, les senyoretes són encantadores, admirablement formades, d'una gran bellesa. Hi ha — sento que i em diuen — el tipus pirinenc, rossenc i esponerós, i el tipus morú, d'ulls negres i grossos, estàtics, ametllats, del baix Segre. Entesos. A mi, totes aquestes senyoretes em semblen admirables, i, considerades successivament, les trobo totes fascinadores de bellesa. Assegut en el banc de pedra, fumant cigarrets, veig passar l'encantadora vanitat local. Fer comparacions, per què?, si cada cosa dins el seu estil té tant d'interès!... Però la llunyania és tan gran! ¡Hom té amb l'elegància una relació tan freda i somorta!
Lleida
Veus, paraules,
pluja, sol.
És el Carrer Major.
Amunt i avall,
avall i amunt,
passeig etern
dels meus quinze anys.
I anar creixent
i anar rient
i anar plorant
mentre la pluja cau
o el sol ardent
juga amb la gent.
Carrer Major,
abric l'hivern,
ombra a l'estiu,
foc i caliu
d'aquell jovent.
Companys, on sou?,
>on heu anat?
Les vostres veus
no he retrobat
en l'aire dolç
d'aquest carrer,
cor i cervell
de la ciutat.
Sempre fidel
tu quedaràs;
amb les joguines
d'una façana
tocant al cel.
Les mans d'infant
teclegen tendres
ran de carrer.
Les teves lloses,
la teva llum,
la teva ombra,
la teva veu.
Les teves tendes
tot palpitant,
fan pampallugues,
al passejant.
Lleida llunyana,
vull retornar
la teva ombra,
a recobrar.
Altres indrets de Lleida: