Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al claustre de la Seu Vella, s'hi pot accedir o bé a través de la catedral o bé a través de la porta dels Apòstols. Les seves dimensions el converteixen en un dels més grans d'Europa. La construcció s'inicià al segle XIII per part de Guillem d'Enill i, durant els anys de l'ocupació militar, estigué dividit en dos pisos i totes les seves galeries foren tapades per evitar corrents d'aire i propiciar que hi hagués espais tancats. Cal destacar la vista de la ciutat que es pot contemplar des dels cinc arcs que hi ha a la galeria meridional, on podrem llegir diversos textos signats per Vidal Vidal.
L'estructura d'aquest claustre trapezoïdal és en general gòtica, si bé conserva elements encara típicament romànics, com puguin ser contraforts, motllures, arcs formerets o alguns frisos i capitells. La part adossada a la façana principal de l'església va ser la primera en ser construïda i la seva decoració és la més senzilla, de tirat romànic. Els altres tres trams restants són ja molt més goticitzants. Les obres van ser endegades en 1310, sota la direcció tècnica de Berenguer de Prennafreita o Prenafeta. El succeirien en la responsabilitat els mestres Cascalls i Gauter. Jaume II va autoritzar l'extracció de sis mil somadals de la pedrera de Gardeny, per tal de bastir l'espectacular parament.
Amb les pedres de Gardeny els picapedrers de la Seu van realitzar primorosos treballs que en veritat agradan y fascinan, segons s'esplaia un Roca i Florejachs profundament colpit per la inagotable exhibició de quant pot procrear una ardorosa fantasia. Aquesta és la paraula, fantasia, que pot descriure i explicar la feina ornamental dels artífexs d'un claustre que sembla en realitat un museu de pedra esculpida. Els més bells calats petris que mai hagi pogut crear un escultor, en la declaració incondicional de Pierre Deffontaines i Marcel Durliat, autors de l'Espagne du levant. Fantasia que es manifesta en el regust arabitzant de la decoració, tan marcat en les imatges d'alguns dels capitells que, com aventura Pleyan, creeríalo el espectador salido de las manos de los musulmanes. Roca hi coincideix: si aprofitant un casual moment de soledat, vos entreteníu en aquest pati fins despresos de tota prevenció, si al extendrer en torn vostra mirada, siga à pleníssima llum, cuan la grandiosa irradiació solar omple y escalfa son espay, siga al apuntar la aurora ó en els dolsos instants de l'hora baixa, es posa tendre i romàntic el mestre en gai saber, se os apareixerà l'arabisme dominant en lo conjunt, ab tot son gust oriental, ab tota sa inefable poesia. Y si després seguiu apreciant un per un tots els detalls, serà llavors l'encant més y més íntím.
Ondulacions i ziga-zagues, llaços i dents de serra, cordes retorçades i greques, plasmació d'una genial sensibilitat fantasiosa, trabajada todo a mano maestra —la precisió és de Pleyan— les arcades evoquen raïms de pedres, si no precioses, sí que preciosament cisellades. Filigranes a través de les quals canta el vent, els llargs xiulets que surten a cavall pels alts finestrals del claustre en forma de flor. Cunqueiro de nou:
Pro quen habita e canta e vai e vén
na Seo Vella, o vento é. Os longos asubíos
vaen a cabalo polos altos ventanás do claustro
en forma de frol...
Més amunt es poden veure – no sens un punt de neguit- les gàrgoles que treuen la testa de no gaire afavorida fesomia des de la part de dalt dels contraforts i dels angles del recinte. La seva missió, a part presumiblement de fer por als menuts i no tan menuts, és la de recollir l'aigua de pluja i abocar-la a la part central del pati, en un trapezi de gespa ombrejat per esvelts i frondosos exemplars d'una arbreda multicolor i multiforme, que tant de joc dóna als fotògrafs en les instantànies dels reportatges nupcials.
Els cinc espectaculars finestrals d'aquest claustre amb bona vista deuen conformar, en efecte, com assenyadament apuntava Pleyan, la més bella miranda de Catalunya. Si no la més bella de totes, entre les més belles indubtablement. Tant per la vetusta elegància gòtica del propi mirador com per la dilatada panoràmica que s'hi domina, qualificada per Gaspar Barreiros de muy grande y deleitable vista. El punt de vista, i mai millor dit, malgrat la redundància, del viatger portuguès del sis-cents (o sigui del segle XVII, no pas de cap cotxe de la casa Seat), va ser ratificat en 1868 per Enric Blanc en la seva Crònica general de España, que parlava de magnífico golpe de vista. Un altre testimoni confirmador, en els versos d'Ignasi Setó:
És meravellós contemplar
des d'aquella gran altura
l'impressionant formosura
que un no es cansa d'admirar. [...]
Des d'aquesta privilegiada i silenciosa altura, la visió del caseriu arredossat al faldar del turó esdevé dissecció de l'anar i venir de l'existència ciutadana, aprehensió del seu batec d'organisme viu, interpretació agosarada del seu ritme de creixement urbanístic, dels seus vectors, dels seus destins. Visió, dissecció, aprehensió, interpretació...
En un primer pla hi ha la ciutat, més enllà el camp. El límit entre l'una i l'altre és imprecís. Per entre el trenat de carrers escanyats del barri antic, de les més amples avingudes de l'eixample, entremig dels edificis, algunes clapes de verd, com la cinta estesa tot al llarg del Segre. L'horta constel·lada de construccions aquí i allà. La ciutat que s'expandeix com taca d'oli en detriment d'uns conreus en retirada, i que estira els braços asfàltics com volent abastar l'horitzó.
Altres indrets de Lleida: