Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquesta plaça, anomenada el 1888 com a Plaça de la Constitució, hi havia la casa familiar en què va néixer Jaume Agelet i Garriga (Lleida, 1888-Madrid, 1981). D'ell podem llegir dos poemes lligats als ambients humans i climatològics de la ciutat de Lleida. D'altres textos de Josep Carner Ribalta (Balaguer, 1898 – Califòrnia, 1988), Vidal Vidal i Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) ofereixen una aproximació a la plaça de Sant Joan, un dels llocs emblemàtics de Lleida, presidida per la parròquia de Sant Joan i on de molt antic es realitza el mercat. L'última remodelació de la plaça, duta a terme per Peña Ganchegui, cerca proporcionar una imatge moderna del centre de Lleida, en consonància amb l'activitat comercial de l'eix que la plaça forma amb el carrer Major.
Lleida
Plaça de Sant Joan ençà s'estén el reng
amb el recapte exuberant de l'horta:
la síndria i el meló, l'oliva morta,
la figa-flor, i el gavatxó verdenc...
Antany, llamenc
—oh verge adolescència!—
jo hi venia exultant,
manta fruita tastant,
tot innocència.
L'alt campanar de set cares daurades encara
presideix sobre el reng com ahir.
Un dia, ja fadrí,
sabent mes escapades
al prohibit jardí,
paternal em repta.
No blasmis l'hortolà
si, havent conegut Eva,
la fruita de la gleva
t'aspreja al paladar!
Tres hores de la tarda... Aquelles batallades que el Campanar del Castell escampava amb pausa entre l'eixam de repiquets argentins de les altres campanetes i els xiscles dels falziots que amantaven el cel, remorejaven dins del meu cor com un cant de llibertat. Que bonica es la vida a cavall d'un ruquet que et menarà serra amunt, serra amunt sense cansar-se mai!...
La plaça de Sant Joan, desfets ja els rengs de les pageses i plegades les taules i parades del recapte, sembla més ampla encara, més sonora que al matí. Uns senyors greus i ensopits van paint el dinar, tot amidant xano-xano les amples llosanes de la vorera, fins al Moro de cal Roig; el municipal Perotes badalla de xurra arrambat a un fanal; el gitano Canona fa el tracte d'una mula guerxa amb un pubill del Semontà; en un balcó de la plaça les banderes negres i arnades de la Confraria anuncien la mort d'un veí, i, a baix, a cada banda de la porta, el Tato i el Minin, els dos eterns fossers, esperen impàvids l'hora d'endur-se'l al Garrut; passa el Tero esbroncant els coneguts, i més enrere li va el senyor Miquel de Besa saludant a tothom amb el seu tarot de copa tot pelut i esfereït; els botiguers aclofats vora el taulell fan unes plàcides becaines; brunzen les mosques contentes i rebotides; pilots de pagesos reneguen i escupen a les portes dels cafès, de la boca de les quals ix una fètida i calenta bafarada de fum de tabac i sentor de carn bruta; dels hostals de la Fam i del Recó comença la desfilada de carros, de bèsties i de persones arribats a punta de dia; del Portal del Pont surten rabents les diligències, amb brogit de picarols, de renills, d'espetecs de tralla i de crits dels majorals... Moviment i repòs, alegria i mandra, la vida i la mort escarpint-se.
La plaça de Sant Joan és el pinyol de la ciutat. Constitueix un eixamplament en l'eix viari que travessa de cap a cap la zona baixa del centre històric, com si diguéssim fa el paper d'estómac en el llarg budell del cos urbà de Lleida. La plaça, amb el seu apèndix —per continuar amb terminologia anatòmica- de la placeta de la Paeria, conforma l'esgambi que encara en el segle XIX era conegut amb la denominació medieval de Sòl d'amunt o Sòl de munt, al·lusiu al sòl, la base o el peu del tossal sobre el qual s'aixequen la catedral vella i el castell. En alguns documents antics, aquesta àrea més planera és designada com la vila, per contrast amb la ciutat pròpiament dita, que seria la que es trobava encimbellada al capdamunt del turó, on coincidien la Seu, el castell reial o Suda i el palau del bisbe, és a dir els edificis més notables de la població.
Tot aquest cèntric veïnat, el cor de Lleida des de l'edat mitjana ençà, es troba adscrit a la parròquia de Sant Joan, creada en 1168 arran de la divisió parroquial de la ciutat pel bisbe Guillem Pere, tan sols 20 anys després que fos consagrada al culte la vella mesquita, bastida al seu torn al damunt o en el lloc d'un primitiu temple romà.
En 1880 van ser exhumats vestigis —columnes cilíndriques, fragments de fust, un capitell corinti— d'aquell santuari del temps dels cèsars, probablement consagrat a Hèrcules, que devia ser la romanització del culte a Endovèlic, el déu iber que en la regió ilergeta era identificat amb el cabdill Indíbil. L'arqueòleg Lara Peinado sosté que la pedra de l'indicat edifici procedia de les pedreres de Tarraco i la seva construcció i decoració s'assemblaria a la del temple d'August de Barcelona, encara que el lleidatà seria posterior i de majors proporcions.
Un altre espectacle dels de mantenir el públic amb l'ai al cor, que s'havia estatuït en aquesta plaça de Sant Joan, era —encara que avui soni estrany— el de les curses de braus. Els animals solien ser torejats dins de l'anomenat reng de junyir, que es trobava al centre. Es tractava d'un entreteniment bastant comú a la Catalunya medieval. A Lleida, consta que ja s'hi organitzaven curses al segle XV. Acostumaven a coincidir amb la pasqua de pentecosta, data de la renovació de càrrecs a la Paeria. També cada parròquia muntava les seves, en què els bous o més aviat les vaquetes corrien pels carrers del barri, però en 1486 el consell disposava que totes es fessin a la plaça de Sant Joan, ja que l'estretor dels carrers amansia les bèsties i la diversió dequeia. L'organització anava generalment a càrrec dels estudiants de l'Estudi, que segurament preferien aquesta amenitat a la sonsònia de les classes. Així, en maig de 1475 trobem un grup d'aquests universitaris compareixent a la Paeria, de part del rector, a fi de sol licitar vènia per córrer bous al mig de la plaça. Ells mateixos s'encarregaven de l'adquisició dels animals, a condició que el municipi es comprometés a posar barreres entorn del reng. Se sap que el consell va acceptar la proposta, sempre que les despeses no ultrapassessin els 20 sous. És igualment conegut que en aquells temps existien a la ciutat i a les seves rodalies alguns importants criadors de toros, entre els quals sobresortia el ramader mossèn Pere d'Àger.
En aquell moment, a la plaça Sant Joan de Lleida, la llarga justificació del frare dominic continuava, donant resposta als qui teòricament s'oposaven al nou rei amb l'argument que havia estroncat la tradicional successió per línia masculina del Casal de Barcelona:
— ... I algú de vosaltres, des del fons de sa ignorància de llec, dirà –i estrafeia la dicció, afectant-la en excés–: "Sí, però aquest ve de dona". I jo li respondré: ¿no era per part de mare que a Jesucrist li venia la successió de David? ¿I no fou també per part de mare que el primer rei d'Aragó i comte de Barcelona, fill de dona Peronella, tingué dret a accedir al tron?! -el frare tornava a aixecar la veu-. I encara diré més: tant per part de mare com de pare aquest nostre rei Ferran tot ell és aragonès i valencià! No oblideu que fou concebut al regne de València per son pare, el rei don Joan de Castella, i que nasqué a Tamarit de Llitera, on fou nodrit! Ni oblideu tampoc que el seu avi Enric bé es mostrà català i aragonès quan foragità el cruel don Pedro, que havia destruït Aragó! I encara hi ha qui gosa qüestionar que aquest home devot, model de pietat i de decència, sigui digne de la proclamació que al castell hospitaler de Casp ens va inspirar, a mi i als altres jutges elegits pels Parlaments, la Providència Divina!
Ningú, per descomptat, no s'atreviria mai a contradir designis tan elevats, si més no davant l'home que en proclamava la condició.
Arribada la fi de la llarga peroració –que s'havia estès fins prop de dues hores-, la majoria dels concurrents, encara trasbalsats per la tremenda exposició del dominic valencià, començaren a dispersar-se. En aquell precís moment, al campanar de l'església de Sant Joan repicava l'hora sexta, que assenyalava el migdia.
— Millor un rei estranger que no pas cap –anaven dient alguns.
— Però per justícia la Corona correspon a Jaume d'Urgell –replicaven d'altres.
— Si el comte hagués estat més decidit des d'un primer moment... -es lamentaven els de més enllà, sense per això mostrar-se gaire compungits.
La dispersió fou absoluta. Uns en direcció al Mercadal, uns altres cap a Sant Antoni i d'altres, encara, cap als carrerons i passatges que voltaven la plaça. La multitud, disposada a desplegar de nou el tràfec quotidià i rutinari de la ciutat de Segre, s'escampava com una taca d¡oli. A la plaça només quedaven alguns prohoms de la Paeria, els quals -amb Antoni de Montsuar, senyor de Torregrossa, al capdavant– regraciaven el dominic per l'excel·lent sermó que havia ofert. Els llauradors tornaven als seus hort o a les parades que tenien al mercat; els menestrals i els artesans, disposats a aprofitar el traüt de gent més o menys ociosa que badava aquell dia pels carrers, corrien a obrir botigues i obradors; alguns batxillers, als quals feia mandra enfilar la costa del Romeu fins a l'Estudi General, decidien saltar-se les classes de la tarda i restaven, vagarosos, al pati del Joc de la Pilota; els captaires esguerrats s'adreçaven al Portal de Pont per mostrar llurs deformitats i pidolar un xic d'almoina als qui entraven o sortien de la ciutat; tothom, en fi, recuperava l'activitat que li era pròpia.
Música al carrer vell
Arriba un so de cornetí
i es mouen, blanques, les cortines.
Amb un esclat de clavellines
sonen la flauta i el flautí.
Al cambró fosc, els mals endreços
es desempolsen abrivats.
Salten perols. Es gronxen bressos.
Dansa la roba dels terrats.
Es posa flors la tarda lassa
i es desficien els moixons.
Oberts, escolten els balcons
aquesta música que passa.
Boires
Boira per la plana estesa!
Penjolls d'ànima corpresa
a les obertes brancades!
Ombres de vibrant nuesa
que corren entrellaçades,
talment ones d'oratjol.
Boires que, pel corriol,
van amagant les rengleres
d'oliveres
amb llur espessa volada.
Oh boira tota amarada
de les candors del matí!
Llana escumosa d'anyell
amb la flongesa del lli!
Oli blanc damunt mes celles!
Boira que poses rovell
d'enyor sobre les parpelles.
Altres indrets de Lleida: