Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El riu Segre, de 265 quilòmetres fins a convertir-se en afluent de l'Ebre per l'esquerre, neix al Puigmal i, després de travessar la Cerdanya, s'endinsa per les comarques lleidatanes fins a riberejar Lleida. De sempre, ha estat un element primordial per al desenvolupament agrari i també industrial de la zona. Un poema de Joan Baptista Xuriguera, que podem llegir als voltants del pont Vell o del Portal, plasma una de les sensacions que tot passejant per la riba del Segre té: el ritme lent, tranquil, fins i tot cansat, del riu al seu pas per la ciutat, així com la sensació, a primera volta intuïtiva, després palesada per la història, que la ciutat i el riu han tingut un destí comú des de la fundació de la romana Ilerda.
Al principi del pont, mirant primer cap a la ciutat antiga i, després, cap a Cappont pot ser un bon lloc per llegir un fragment de la visió que Joan Santamaria fixà en els anys trenta, ben diferent de la que ens ofereix Ignasi Revés a Oli en un llum, en què el protagonista reflexiona sobre els canvis urbanístics i demogràfics que s'han produït en les darreres dècades en la capital de Ponent.
El Segre
Igual que una bandera del Pirineu davalla
l'aigua de les neus foses com un cel destapat,
i al cap del seu trajecte la líquida muralla
fa de mirall i banya els peus de la ciutat.
Però ja ve cansada, per valls i muntanyes
ha dominat la terra i ha dominat l'espai,
i el Sícoris, que és nostre, com fill de les entranyes
en el camí dels segles no ens ha abandonat mai.
Avui, sota la força de l'època moderna,
no pot córrer com sempre i el veiem exhaurit,
privat de la sang jove que vibra i enlluerna.
I fins i tot veient-lo tan pobre i afeblit
la seva companyia serà fidel i eterna,
fill de la nostra història amb qui el destí ens ha unit.
Ja entrem a Lleida. Aquest primer pont és el del Portal; més amunt, com encastat entre dues cortines d'arbres esponerosos, hi ha el del Carril; aquesta via murada damunt el Segre és la Banqueta, l'arteria vital de la ciutat; aquell ample passeig, que cenyeix Lleida a mà esquerra, és el de Boters; aquell altre que s'aboca cap a mà dreta, la Rambla de Ferran; aquell campanaret, que tot just apunta el caparró per sobre de les cases de l'Arieta, és el de l'Ensenyança; aquell altre de més enllà, el de Sant Llorenç; més en sota poden veure les dues torres de la Seu nova, l'esvoranc de la Plaça de Santa Maria i les franges fosques que fan els badívols del carrer Major, el de Cavallers —que s'enfila amunt cap al Pla de la Panera— i el de la Costeta del Jan, al recés del Seminari vell. Aquest portal que sembla un formiguer d'entrants i sortints és el del Riu i rere d'ell hi ha l'Almodí, en els rengs del qual l'horta de Lleida té la suprema apoteosi. I a sobre, veieu?, s'alça la Seu vella com una gran corona d'or, i al cim del cim de tot, el Campanar, voltat de cel, de vents, de resplendors, de repiquets de campanes i d'una infinita volior d'orenetes que li fan companyia.
Són nou hores del matí. Quin encís té Lleida en aquesta hora escotorida! El sol la xopa de glòria, i aleshores tots els vidres de les cases fan la rateta.
El semàfor va canviar a verd i en Joan va encarar el pont vell. A sota, la canalització del Segre, i a davant, un barri de Cappont cada cop més desconegut. Que lluny quedaven les inundacions de feia més de vint anys, quan l'aigua saltava per sobre del pont, i quan entrava desvergonyidament dins les cases properes al riu. Ho havia deixat tot de cap per avall, l'aigua. En canvi, mentre travessava el pont, podia contemplar els edificis de primera línia de riu: alts, majestuosos, moderns, com bona part d'un barrí que creixia sense aturador. Els descampats de la vora del riu i els trossos de fruiters havien donat pas als carrers, a les places, als aparcaments, a més ponts. Lleida s'estava fent gran, molt gran, massa gran al seu gust. En pocs anys havia augmentat quant, deu mil habitants? Quinze mil? I què se'n faria, d'aquest nou contingent, com encaixaria amb la ciutat que l'acollia? La ciutat de Lleida conservaria el seu caràcter tradicional, el tracte sincer amb la gent, l'equilibri idiomàtic preexistent, el prendre's la vida amb tranquil·litat? No volia ni pensar en una Lleida a mil per hora, una Lleida impersonal, ciclòpia, col·lapsada, una Lleida saturada de modernor. La mà de la Lali va interrompre els seus pensaments. Li estava acaronant la galta, de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta. Les carícies li produïen una barreja de relaxació i de pessigolles, sense poder distingir ben bé què sentia realment. Podia experimentar la relaxació més absoluta i, a continuació, reprimir un principi de rialla. Van passar per davant de casa de la Lali, però no van parar. Anaven cap a la Bordeta, cap a la carretera d'Albatàrrec. Cap al tros de pomeres que tenien en semipropietat.
Altres indrets de Lleida: