Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Amb l'objectiu d'unir els esforços que set institucions privades de la ciutat feien en l'àmbit de la sanitat, el 1454 es començà a construir l'Hospital de Santa Maria, el qual, tot i que tres anys després ja va acollir els primers malalts, no s'acabà fins al 1519. Es tracta d'uns dels exemples més importants del gòtic civil català i actualment alberga l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Al davant o, si es té l'oportunitat d'entrar-hi, al pati interior, podrem llegir uns textos de Vidal Vidal.
Els ocells habiten la cornisa o la teulada de la catedral, però fa l'efecte que van a fer les seves necessitats naturals, per dir-ho al més finament possible, a la façana de l'antic hospital de Santa Maria, i això que en aquell costat els esperen unes descoratjadores defenses en forma de rastelleres de punxes en els ampits de les finestres. Per a això només els cal sobrevolar una estreta separació, corresponent a la perllongació del carrer Major que separa els dos monuments. La façana pètria que s'alça davant per davant de la moderna seu prou que se'n ressent, de la visita dels hostes alats. Tota la llisa duresa grisa del frontal compacte del vell hospital apareix esquitxada del blanc de les dejeccions de les aus, rebaixada a còpia de pinzellades fisiològiques la foscor originària de la pedra, tot ratlladet, esquitxat, una composició puntillista, un fenomen digne d'admiració. Quin estrany delit troben les criatures voladores a anar a evacuar a la casa del davant?
Assegurava en 1927 Valeri Serra i Boldú que l'edifici del hospital atrae enseguida las simpatías. Sí, sobretot les de l'ocellam. Conjuntures escatològiques a banda, no hi ha dubte que es tracta, com el mateix Serra reconeix, de l'edificio civil de màs indiscutible mérito de la ciudad, una de les darreres però no menys importants mostres del gòtic català. I constitueix un formidable testimoni de la puixança de la Lleida medieval i dels miraments socials —més acostats a la caritat cristiana que als plantejaments igualitaris del modern estat del benestar— dels prohoms que el van aixecar. Vell hospital de Santa Maria...
Parles del bon temps de la Paeria,
la qui, assadollada d'amor humanal,
amb les romanalles del rebost pairal
muntava els teus murs i el graner et nodria.
L'amor humanal elogiat pel poeta Estadella portaria als lleidatans del segle XV a construir un refugi de malalts en l'indret denominat en aquella època el Pes del rei. Corria l'any 1445 quan els paers i el capítol acordaven d'elevar al sant pare la petició que els permetés d'aplegar els set hospitals existents aleshores a la ciutat en un de sol, el situat al marge esquerre del Segre, que era conegut com Sant Marcial.
De senzill, la veritat, el casalot no ho pot ser més, almenys pel que fa a l'estructura i de portes enfora. Una planta compacta, quadrangular, amb un pati central igualment quadrat. Teulada de dues aigües en les quatre ales. Parets fermes, altes i llises, de pedra fosca (gris clar en els panys que mereixen la visita fisiològica de coloms i altres plumífers habitants de la veïna catedral). Poques finestres, regulars en distància i dimensions. Cap balconada o galeria. Formes simples i adustes, murs pelats, daus minerals repetits fins a la relativa infinitat, volums massissos i sense gaire amenitat. Això, naturalment, part defora. L'interior de l'estoig petri ja és una altra cosa, ben distinta.
L'arc de la porta principal, l'originària, la que mira de fit a fit la catedral, llueix unes grosses dovelles, les pedres de major dimensió emprades per obtenir aquesta solució tradicional catalana, si creiem Monzón. I damunt la porta adovellada, una imatge de la Mare de Déu presidint i trencant la monotonia de la façana. Una façana que avui apareix tota amb carreus vistos, però la present no ha estat ni molt menys la visió habitual d'aquest element al llarg de la història. En el dibuix a ploma de J. L. Pellicer, per exemple, que il·lustrava la portada del periòdic en català La Llumanera, publicat a Nova York, número 70, corresponent al febrer de 1881, es pot veure la fatxada completament emblanquinada, i no precisament de colomassa, pero s'ha tingut al menos lo bon sentit de no embrutar la estatua, ni las parts ornamentadas, i que contrastan vigorosament ab sos tons obscurs sobre la massa blanca de cals.
Altres indrets de Lleida: