Convent del Roser

Autor: Màrius Torres i Pereña
Obra: Poesies i altres escrits , 1993
Pàgines: 70-71

Uns ulls en un retaule

M'agenollo en el fons de la meva paraula,
infinit de silenci d'uns ulls coberts de pols!
Ulls oberts entre l'or i el rosa d'un retaule,
¿qui, abans que jo, ha tingut aquest somni tan dolç?

Mestre desconegut, ¿veieres o inventares
amb un art infantil i simple de temor,
els ulls, els ulls mateixos de les animes clares
que parlen als meus somnis d'un univers d'amor?

Bell àngel somrient, aquesta llum tranquil·la
que més enllà del verm que et menjà la pupil·la
s'eleva, com un càntic, del fons del teu esguard,

si el món anés a escola, serviria d'exemple
a la lenta ironia dels cels de capaltard,
al perfum de l'encens quan ha caigut el temple.

Autor: Pere Rovira i Planas
Obra: Música i pols. Un dietari , 2019
Pàgina: 114

Aquest és un professor de l'època heroica de la casa de quan impartíem les classes al convent del Roser i bregàvem amb els escassos recursos disponibles i amb les traves que ens posaven sempre que podien les forces més retrògrades de la ciutat. Els carques leridanos no podien sofrir el que aquella universitat incipient començava significar per a la ciutat, amb una colla de professors joves i apassionats que no separàvem el saber, el poc o molt que sabíem, de la vida i de la llibertat. A finals dels anys setanta, hi havia molta feina per fer, moltes esperances i encara bastants perills. A les parets de l'edifici del Roser, de tant en tant hi apareixien les pintades feixistes: «¡Profesores rojos, fuera!» «¡Vendremos a por vosotros!», etc. No en fèiem cas. Treballàvem a gust, les hores que convingués, i ens trobàvem prenent un cafè o una cervesa en el petit bar, l'Especial, que hi havia tocant a la universitat. Alumnes i professors hi convivíem amistosament, i per a la majoria de nantros, les jerarquies no tenien gaire sentit, ni a l'aula ni fora de l'aula. El que comptava era fer les coses bé, i d'una altra manera; de vegades no sabíem de quina, però sí que sabíem com no s'havien de fer.

Molts vespres, quan s'acabaven les classes, les converses o les discussions pendents continuaven en un sopar improvisat, i després en algun bar fins a les quatre o les cinc del matí. O continuàvem només per pures ganes de diversió. No era estrany, acabada la nit, tenir el temps just d'anar a l'hotel a dutxar-te i a canviar-te de roba, per arribar puntual a la primera classe del matí. Tot això era formalment censurable, és clar, i les censures, fins i tot per part d'algun col·lega, no faltaven. ¿I què?, dèiem la majoria, segurs i convençuts del que estàvem fent. Ara tot allò, si no fos perquè ja és impensable, resultaria intolerable a la poc humanista universitat actual. I em sembla que ja quasi ningú no se'n recorda; llevat potser dels que quedem en actiu, vull dir encara creant coses, d'aquell vell claustre del Roser.

Autor: Pep Coll i Martí
Obra: L'any que va caure la roca , 2020
Pàgines: 381-382

Era un edifici tronat del barri antic, que abans havia sigut un convent de frares. A la portalada de pedra no s'hi veia cap vigilant. Els estudiants entraven i sortien

en grups, tots barrejats nois i noies, lliurement, com si fos una estació de tren. Apostat darrere una parella de nois, baixà els esglaons de la porta, va travessar la nau fosca i rònega de l'entrada i de seguida sortí a la llum d'un pati interior, envoltat per quatre passadissos emporxats. Era el claustre de l'antic convent, construït amb pilars i arcs de maons vermells. De cop i volta, es trobava dins d'un bullici d'estudiants que anaven i venien, xerraven asseguts als bancs dels passadissos o formant cercles damunt l'empedrat del pati. Ningú va preguntar-li re, ni notà que se'l miressin com un estrany. Encara que ell ja tenia vint-i-cinc anys, no els aparentava i, a més, se'n veia bastants de més vells. I no tots devien ser professors. L'única cosa que podia cridar l'atenció era la seva cartera de pell, que s'havia hagut de comprar al principi per traginar la paperassa. Amb la cartera a la mà només en va veure un de bastant gran i mudat, que segurament devia ser un catedràtic. La majoria d'estudiants anaven amb carpetes, d'aquestes gruixudes que per dins tenen un distribuïdor de cartons, o bé amb una bossa de roba o de pell penjada a l'espatlla. Va rondar pel pati, es va entretenir davant dels plafons informatius penjats als murs interiors del claustre tot fent veure que es buscava en les llistes de notes i, a l'últim, va enfilar l'escalinata que pujava al pis de dalt, on hi havia les aules. Aviat va localitzar la secció d'Història i s'alegrà de veure com de les aules en sortien multituds d'estudiants.