Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest parc ocupa part del desaparegut barri del Canyeret. El monument dedicat a Màrius Torres va ser inaugurat el 29 de desembre de 1992, durant l'any que la ciutat dedicà a la memòria del poeta. És obra de l'escultor Miguel Ángel Saiz i al davant podem llegir l'emblemàtic poema "La ciutat llunyana", en què tot i abatre's la derrota sobre el país i el poeta, militar en el primer cas i de salut en el segon, encara té alè per cantar l'esperança d'un temps futur amb la veu de bronze de les campanes de la Seu. A més, podem llegir-hi uns quants poemes d'homenatge de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959), Miquel Martí i Pol, Jordi Pàmias, Rosa Fabregat i Josep Borrell i Figuera (Lleida, 1954).
La ciutat llunyana
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: —la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
5 de març, 1939
XLV
Poeta mort
M.T.
Sempre darrere
els ocells invisibles
de l'esperança,
fins on ha anat aquesta
vegada, que no torna?
XLVI
Poeta mort
M.T.
Partí, a penes
més dolçament – no ploris-
que no haurien
mai gosat retenir-lo
les teves mans lleugeres.
Germà de mort
a Màrius Torres
Et pensaré molt lluny, germà de mort,
perquè pel tornaveu del teu silenci
se m'emplenin els versos d'enyorança;
et pensaré molt lluny per no oblidar-te,
per créixer a la teva ombra i compartir-te
secretament amb aquell jo tendríssim
que es perfà, consirós, en les paraules
i vell i tot encara estimo amb fúria.
Ara que el teu record és com un àmbit
remotíssim de llum meravellada,
et pensaré molt lluny perquè em pervingui
la teva serenor. Tardes i tardes
de quietud, m'apropen a aquell càlid
reducte de claror que tu sabies
mestrejar com ningú, i et faig partícip
de somnis i projectes i esperances.
Germà de mort, la lúcida tristesa
que brillava als teus ulls, ara reposa
feixugament als meus, Tot se m'allunya
i el present es fugaç, com un miratge.
Només la teva veu i el teu misteri
són certs en mi, potser perquè em batega
més lentament que mai la sang, i em sento,
germà de mort, tan cansadament pròxim
a tu, que tot el cos se'm transfigura.
Fidelitats
No sóc avar sinó del que he viscut
MÁRIUS TORRES
I quan parlem de la fidelitat
et veig en un carrer d'estiu, menut,
jugant a trens i a metges al canyar,
i un portal ple de secrets i projectes.
El temps no és innocent; ja han verdejat
mil anys als plataners i la basseta.
Aquests ocells ja ens són desconeguts.
El tren, les canyes i els ametllons
i el goig immens deis cossos a la sesta.
Però el telèfon és fred, tan distant
com l'horitzó magenta del record.
Els dies cauen, manyoc de tristeses,
com les ametlles seques del canal.
Així com la ventada et pren l'estel,
els anys et van furtant la llibertat.
Malgrat tot, ara sents per aquest fil
un corrent d'amor que t'emociona.
Fou el teu repte, Màrius
Nafrada per l'esglai de la guerra
i els ideals vençuts.
Sublimada per la malaltia
i el sord desig de viure.
Colpida pel dolor de l'absència
i el seu fondal d'angoixa,
La teva veu perviuria, Màrius.
Però tu no ho sabies.
Lentament la pautaves
en patrons de paraules,
Hivernava en els fulls
de modestos quaderns.
Silenciosa, la boira
et cridava a la terra dels morts.
Això sí que ho sabies,
tot filant, de la copa de l'ànima,
una veu immortal.
Fou el teu repte, Màrius:
de la mort fer-ne vida.
A Màrius Torres
Orenetes nascudes de la teva paraula
aletegen, a l'ombra de l'últim passadís.
I una música pura commou el sostre gris,
el silenci quadrat de les parets de l'aula...
Escoltarem la veu serena dels teus versos,
en el difícil trànsit del temps que ha de venir.
Al Mas Blanc —gelaria porticada i jardí—
hi anirem per camins solitaris, dispersos.
I evocarem la límpida cançó de joventut,
un remolí de sedes, al bell mig de la dansa,
i els llibres que guardem en un racó perdut...
Si el passat desnivella, amb pes mort, la balança
i la vida s'apaga, com el so d'un llaüt,
la teva llum, poeta, és la nostra esperança.
A Màrius Torres
Poeta del dolor i de la música,
rebel als manaments de la dissort
marcava versos purs amb una rúbrica
més potent que les fúries i la mort.
ni la guerra del pit ni la d'Espanya
van derrotar la seva poesia
armada amb una veu que mai no enganya,
viva de fe i de melancolia.
Una veu delicada que la por
no va aprimar, ni amb l'odi es va fer vil;
una veu sempre jove, fidel, alta,
que enyora la ciutat de la raó,
i defensa l'orgull perquè és humil,
i diu amor només dient Mahalta.
Altres indrets de Lleida: