Rellotge de sol

(«Nisi signo serena»)

A la Maria

Marca d'ombra que et mous al pas de l'univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un Temps que en nosaltres és fútil i divers,
només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit,
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d'un ordre que va de l'infinit
fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores què duren l'ombra, la nit, l'acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l'instant de desesper que al fons del nostre cor
és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut per Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
totes les hores no han de ser clares!

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento com si em seguís el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font de la mar —la nostra pàtria antiga—.

L'àngel del vespre

Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,
als teus cabells els últims raigs de sol,
i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,
alta estela de glòria del teu vol;

ara que reflecteix l'aigua mig adormida
la tenebrosa alçària dels teus ulls,
com una absència d'ànima s'estén la nostra vida
en la cansada pau on ens aculls.

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,
els núvols, estrangers com el meu cor,
com enveja la càlida llum de les teves ales
tot el que viu, i pesa mes quan mor!

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta
l'alegria d'una alba virginal.
Àngel silenciós, amb la teva ombra casta
torna'ns a la puresa matinal.

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,
la cendra d'aquest jorn que fou tan breu.
Fes, un instant només, pura com una brasa
la minúscula mort que creix dins meu.

Això és la joia

Això és la joia — ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort — tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

[Dolç àngel de la Mort]

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara,
—morir per sempre— una ànima immortal.

Arbor Mortis

Al punt que hom naix comença de morir e morint creix,
e creixent mor tot dia.

Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfíla,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

Sonata da Chiesa

(Corelli)

Igual que un raig de sol que, pel cimbori,
penetra dins un temple, poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc
els rostres adormits de les verges de vori,

severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l'espectre del passat, el rostre del futur.

El combat dels poetes

¿Què esperes, esperit distès igual que un arc?

Joan  Sales, «Amarint»

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distés igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

I

Variacions sobre un tema de Händel

Les mans càlides i llargues
arrenquen del clavecí
velles tonades amargues
d'esquelet de violí.

Les mans rellisquen, serenes,
amb la mecànica justa
dels dits morts que passen denes
d'un vell rosari de fusta.

Mozart

Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d'un ordre en moviment,
ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!

Uns ulls en un retaule

M'agenollo en el fons de la meva paraula,
infinit de silenci d'uns ulls coberts de pols!
Ulls oberts entre l'or i el rosa d'un retaule,
¿qui, abans que jo, ha tingut aquest somni tan dolç?

Mestre desconegut, ¿veieres o inventares
amb un art infantil i simple de temor,
els ulls, els ulls mateixos de les animes clares
que parlen als meus somnis d'un univers d'amor?

Bell àngel somrient, aquesta llum tranquil·la
que més enllà del verm que et menjà la pupil·la
s'eleva, com un càntic, del fons del teu esguard,

si el món anés a escola, serviria d'exemple
a la lenta ironia dels cels de capaltard,
al perfum de l'encens quan ha caigut el temple.

33

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
—La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta! —

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.

Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: —la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què  braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

5 de març, 1939

Molt lluny d'aquí  12 de juny, 1939

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Camí de Sant Maurici

A Maria Pereña

A Espot, camí de Sant Maurici, en el paisatge

pesa, majestuosa, l'ombra dels Encantats.

Accentua el seu cant la tórtora salvatge,

els núvols són més blancs, més esquerp el boscatge

i més verges els prats.

En el bosc, a la llinda de les vastes artigues,

els avets creixen, rígidament verticals;

però com uns herois de gèneres antigues

entrellacen les branques, poderoses i amigues,

i es besen, fraternals.

I l'aigua alegre del torrent que ens acompanya

entona el mateix càntic, misteriós i greu,

que l'ànima dels arbres: les veus de la muntanya,

en l'alta soledat, en una llengua estranya

parlen en nom de Déu.

Ah, el joiós caminet! Jo també vaig pujar-hi

un dia, sense amor, ni guia ni company.

Jo volia abocar els meus ulls de solitari

com en un gran mirall tremoladís i vari

a l'aigua de l'estany.

I vaig trobar que l'aigua de l'estany reflectia

altíssim, sobre totes les clarors de l'espai,

un color canviant i ple de melangia

—com els ulls que el meu cor somnia cada dia,

però no troba mai.

Balada de la reina Elisenda

La Reina Elisenda tenia un passeig
de Sarrià fins a Pedralbes;
a mà dreta hi havia un safareig,
a mà esquerra, vidalbes.

La Reina Elisenda tenia unes mans
com les teves mans quan preguntes.
Amb unes mans com les teves, abans,
la Reina feia puntes.

La Reina Elisenda tenia un cabell
llarg —cada trena era una corda.
La corona en el seu estoig vermell,
encara se'n recorda,

La Reina Elisenda tenia una fe
i un monestir de Santa Clara.
Tan bonic era aquell monestir,
que no l'han cremat encara.

La Reina Elisenda tenia una creu,
un breviari i un rosari;
quan resava se li adormia el peu
molt més del necessari.

La Reina Elisenda tenia un sospir
per tota cosa nova, exòtica,
car prou sabia que, en el seu retir,
ella sols era gòtica.

La Reina Elisenda tenia aquest nom
perquè era clara i reverenda.
I és immortal perquè encara tothom
diu: que és bonic aquest nom d'Elisenda!

Dia clar

El cel és tan blau que totjust s'hi afigura,

obscur, un ocell.

Fa un dia tan clar com en una pintura

de Bruegel el Vell.

si no estigués trist, res no fóra tan bell.

1936

Abril

Lliris morats, prada de trèvol,

núvols de neu, cel matinal.

Fulloles noves s'emmirallen a l'

estany d'aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.

Sàvia, la primavera crea

l'ombra rosa dels arbres de Judea,

l'ombra grisa dels cínamoms.

S'han acabat les violetes.

Cap al tard, la boira s'esmuny.

Xopes de blau, arribaran de lluny,

un vespre càlid, orenetes.

El sol, un vell sense esperança,

tímid com un infant s'acosta;

i cada tarda, quan se'n va a la posta

té una mica més de recança.

1936

Abendlied

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga el sol ponent;

i la mà freda de la tardor posa

una mica d'or a les ales del vent.

Oh tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga

i violeta en un fondal humit.

Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga

a les riberes de la nit.

Jo sento en el meu pit

alguna cosa que, com en el món, s'apaga.

Llavors, a fer-me companyia,

arriba de molt lluny un cant de melangia,

missatge d'Ariel.

La tarda pren una ànima de violoncel.

I flors mig adormides i anònimes perfumen

el capvespre i la música de Schumann.

1938

Si m'haguessis fet néixer gra de blat,

que seria senzill d'arribar a ser una espiga!

Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,

entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguessis fet néixer raig de llum,

d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,

m'hauria estat donat de no triar el meu rumb:

el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.

Has obert un camí a la meva mesura,

i a cada instant he de buscar l'estel del nord

en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por -tinc confiança. Servitud

no hi hauria més dura que la de l'home lliure

si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,

pogués perdre el repòs del teu somriure.

1941

Gener

Oh transparència dolorosa

d'aquest matí d'hivern!

La vasta calma lluminosa

sobre el silenci extern,

com la paraula d'un artista

malalt d'oci i record,

té la dolcesa tèbia i trista

d'una elegia d'or.

Ara la terra és nua i bella.

La pau és l'últim vel

de cada línia que cisella

la claredat del cel.

La claredat, severa glòria

sobre el paisatge mort.

Així il·lumina la memòria

l'hivern del meu record.

Allí també, viva nuesa,

tot és daurat i blau,

i l'aire és clar, d'una tristesa

tèbia com una pau.

Quan en una ànima es despulla

cada branca d'ahir,

és nou dolor, novella fulla

en tanys que han de morir;

és per això, trèmula espina,

que la delícia em puny

de l'any serè que s'encamina

cap al tombant de juny,

quan, com endins d'una ferida

un bes amarg i obscur,

sento fluir en la meva vida

la saba del futur...

-O transparència dolorosa,

si, igual que tu, el meu cor

fos una calma lluminosa

sobre un silenci d'or!

1942

Tres amigues

A la Mercè, l'Esperança i la Maria

Que qui en ditz no pot plus larg mentir

e qui en ditz bé no pot plus bel ver dir

Bernat de Ventadorn

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,

és humana per llei, i espurnejant per joc;

alegre, hospitalària, bon company com el foc,

dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d'abril,

sols per l'olor que en fa sabem les flors que amaga;

té la suavitat del bàlsam per la llaga,

el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor; segons va l'aire,

a vegades és clar de lluna i altres llamp;

sap escurçar els camins i omplir d'ocells el camp,

i quan ve, sentim sempre que ens arriba d'enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,

viure en la triple gràcia de la seva amistat.

Cançó a Mahalta

-Tu, que sempre m'aculls

amb una mirada tan alta,

digues: ¿de quin color són els teus ulls,

Mahalta?-

29 de juliol, 1937

Cançó a Mahalta

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure

que em deixes quan te'n vas,

i un moviment de branca entre dos aires, lliure

en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m'atansa al teu record amb la dolça temença

d'entrar tot sol en un jardí.

30 de desembre, 1938

Una cançó a Mahalta

Amor meu, no sospiris.

l'aire del teu silenci passa en mi,

com per un prat un vent d'ales d'àngel, o lliris.

Estrella del matí,

fes-me oblidar que em moro de que em miris.

Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.

Cançó a Mahalta

Com la boirina que s'aclofa

quan ve la nit,

o com la rima d'una estrofa

sense sentit;

com una cinta de coqueta

en un mirall

o com el vol d'una oreneta

sobre la vall;

com una mica de música

quan ve la son,

o com la molsa que a la pica

cria la font;

així t'escau la melangia

tan dolçament,

que per rendir-me no et caldria

més ornament.

Cançó a Mahalta

Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard,

els núvols, els cignes i els saules,

jo veig passar pel llac profund del teu esguard

l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus ulls

que fàcilment saben donar-la!

Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,

la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,

emmudits els llavis de rosa,

al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius

insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras

la teva mirada és tan bella

quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas

cap més presència que la d'ella.

9 d'agost, 1937

Cançó a Mahalta

Com dos infants que van per un bosc de rondalla,

agafades les mans i els cors,

seguim el caminet que entre jardins davalla

cap al país dels teus records.

Anem a una ciutat pintada en gris i en rosa,

poblada de  rostres amics,

on un somni vençut, però immortal, reposa

sota nobles porxos antics.

On la Felicitat i la Malenconia

volen de cor a cor ensems,

i sembla que la pau humil de cada dia

dugui la pàtina del temps.

On, en interiors de secreta elegància,

fermenta el perfum de les flors,

i guarden els divans, amb lloable constància,

la jove empremta del teu cos.

On, al cor de la nit, quan el silenci es glaça,

vibra l'ànima dels retrats,

i pels llargs corredors cruix dolçament la passa

dels morts encara no oblidats.

On tot és net, i riu la mar a les finestres,

i el sol és alt i molt segur.

On les platges, cenyides d'assutzenes silvestres,

són clares i esquerpes com tu.

Allí una barca antiga, que un vell patró governa,

rellisca, mansa, mar endins,

i et porta,  sempre infant, cap a la pàtria eterna

de les sirenes i els dofins.

- I clous els ulls. ¿Retrobes, en la mar de l'ensomni,

la barca que et torna a buscar?

Ah, no em deixis en terra! Fes-me lloc al teu somni,

Mahalta! Sóc el teu germà!-

Una cançó a Mahalta

Igual que el gessamí, l'enamorat de l'aire,

li dona només l'ànima, l'alè de cada flor,

i, content d'estimar, sense que el vegin gaire,

fa més perfum al vespre, quan l'aire és pàl·lid, jo

com un perfum fidel et donaria encara

la callada tendresa dels meus somnis més clars,

per a seguir-te i fondre's en l'alegria clara

d'un aire de records, estela del teu pas.

I com, en les nits blanques d'absències i de lluna.

de noves flors menudes s'enrama el gessamí,

noves flors jo obriria, pensades una a una,

quan, de nit, ramparia pel mur del teu jardí.

27 de febrer

Tarda de pluja

Com una lira ronca, per la pluja de plata,

feien càlids arpegis les llargues mans del vent.

Els vidres s'entelaven. En la llar, lentament,

cremava un fogalleig de vellut escarlata.

Fou llavors, que estremida per un secret turment,

digueres els meus versos d'altre temps, sense data.

De totes, la més íntima resposta a la sonata

del vent i de la pluja en la tarda morent.

I mentre jo, quiet, m'anava fent enfora

d'aquella lassitud terrible que em devora

en la lenta convalescència de l'amor,

no vas encendre làmpares. Translúcida com l'ambre,

queia amb plecs abundants a l'extrem de la cambra,

en el capvespre fosc, la seda d'un store.

Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborra cap cicatriu de l'esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau – però no vull l'oblit.

La sargantana

Ella no em veu.

Passeja al meu entorn amb confiança

com si jo fos un roc. S'atansa,

—quasi m'espantes, cocodril pigmeu!

Si ara mogués el braç, o el peu,

com fugiria!

Però no em mouré pas.

Jo penso en tu, Senyor, potser algun dia

no t'he vist prou, de tan quiet que estàs.

Sargantana de mi, sota un cel massa ras!

Oh Déu meu, i en quin cau m'amagaria

si moguessis el braç?

El salze i el xiprer

Estimo el xiprer que, estèril, sever,

amunt pel cel, enlluernat, s'enlaira,

i dret i sol, sap menysprear l'esquer

de tots els besos perfumats de l'aire,

Però estimo també el salze, lleuger,

de brancs vençuts sense resistir gaire,

que es gronxa, viciós i juganer,

als braços d'un oreig fantasiare,

El xiprer m'encomana la feresa

dels camins sense marge de l'espai;

el salze la dolçor de la feblesa

i el goig d'abandonar-se en un desmai.

Rígid xiprer, roent virtut encesa,

tendre salze, pecat, encís, esglai!

Que la vostra ombra juntament estesa

no falti mai al jardí del meu cor...

El card

Tardor de mil nou-cents trenta-sis. Un matí

jo anava trist i sol. I un card em parlà així.

-No temis. A l'hivern, quan les herbes mesquines

sentiran sota el glaç calcigar-se el seu cos,

pensa en mi, viatger que no saps on camines!

Als erms, quan fa més fred, jo encara dono flors,

encara que tots els pètals siguin espines!

Adverbis de Schubert

Per a Mercè Figueras

És en un prat, rublert de margarides,

amb arbres blancs, acàcies o til·lers,

que joves veus per les ombres florides

diuen, només amb un sospir, - després...?

o és en una boscúria, una nit clara,

ben prop del cant dels rossinyols germans,

que veus antigues van resant encara

més llangorosament que abans – abans...?

Per quins neguits, per quins somnis s'escola,

ombres d'amor el vostre dolç desmai?

Les cançons van per l'aire que tremola

d'un – sempre! pàl·lid com si fos un – mai.

Mozart

Enduts d'un ritme fàcil i profund

també els nostres compassos voldrien, un a un,

volar i somriure.

També la nostra llei és una gràcia ardent,

ala d'un ordre en moviment,

ràpida, lliure...

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

però és música, viure!

Gener, 1941

Tardor, 1942

Els cels més purs de l'any són els que fan

els captards de l'autumne.

Les roses són més nobles, enllaçant

un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:

palmes, oliveres, cedres.

El temps impregna del mateix sabor

les ànimes i les pedres.

- Si al nostre veire, avui, el vi té gust

de vinya bordenca i agra,

l'antic cristall guarda el perfum august

- Pàtria, el perfum que consagra.