Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La porta dels Fillols rep aquest nom perquè era el pas obligat per a tots els lleidatans que havien de rebre el baptisme, cosa que només es podia fer a la Seu. Construïda a la segona dècada del segle XIII, va ser durant molt de temps, fins al segle XVII, l'entrada principal de la catedral. És l'obra mestra de l'Escola de Lleida. Es tracta d'un arc de mitja punta amb arquivoltes la decoració de les quals són, principalment, motius tolosans, i l'any 1386, quan Guillem Solivella era mestre d'obres, s'hi va afegir una volta amb la representació de la Mare de Déu amb el Nen envoltada d'àngels. Tres columnes i tres motllures convexes alternades a cada costat suporten les arquivoltes profusament decorades amb bandes que fan ziga-zaga d'una bellesa sense parió. S'hi poden llegir al davant un fragment del poema que Magí Morera i Galícia dedicà a cantar la catedral de Lleida i un fragment de La ciutat de l'oblit, de Vidal Vidal, que fa referència a tot d'elogis i precisions que sobre ella han fet poetes i historiadors.
La catedral de Lleida (fragment)
Porta dels Infants,
tota meravella,
que ha encisat més ulls
que en la mar hi ha arenes...
Porta dels Infants,
que tot l'any floreixes
amb l'esgroguiment
del qui està entre reixes!...
Estigues atent:
i si un sol se't lleva,
que porti remors
de munions que vénen
amb el cor triomfal
i l'ànima encesa
per a dir-li al Llàtzer
de la Seu: Aixeca't!
Obre't amplament,
porta gran, i alegra't!
T'ho dirà bé el campanar,
pits a fora en ses finestres,
ventant totes les campanes...,
que a dalt somnien el gran toc de festa!
Així com la porta de l'Anunciata o de les Núvies deu el seu renom popular a la cerimònia de l'himeneu, la dels Fillols es diu d'aquesta manera perquè devia ser l'accés a Santa Maria de les criatures que anaven a rebre el bateig, un sagrament que igual que el del matrimoni només podia ser administrat a la catedral, almenys fins 1602, quan els paers aconsegueixen la implantació de piques baptismals en altres parròquies de la població. En aquells temps, la porta dels Fillols era la principal del temple, la més visible des de baix de la ciutat i l'entrada directa pujant des de la plaça de Sant Joan i el pont del riu. Per això era també la més sumptuosa. Els elogis als seus acabats arquitectònics i escultòrics no li han precisament escassejat. Alguns exemples, triats a l'atzar, sense ordre ni concert: enamoran su lujo y esplendidez, su majestad y su pureza (Roca i Florejachs); la maravilla del templo (Serra i Boldú); ella sola ja bastaria per donar universal fama al monument y a la Ciutat que la guarda com una preuada joya (Ceferí Rocafort); sin duda alguna el mejor trozo que contiene esta catedral (Enric Blanch); cap fastuositat hi és estalviada (Puig i Cadafalch). També en vers les lloances han arribat, potser la més autoritzada de la boca o la ploma de Magí Morera:
Porta dels Infants,
tota meravella,
que ha encisat més ulls
que en el mar hi ha arena...
I és que, tal com deixava clar el citat Ceferí Rocafort, aquesta portada airosa i proporcionada forma un tot tan harmònich, tan ben entès y tan "nostre", que la crítica més exigent no pot sinó doblegar-se davant aquest prototipus de l'anomenat romànic lleidatà, puix que sols en les comarques lleydatanes lo trobàm desenrotllat. La porta dels Fillols és l'exemple més reeixit i emblemàtic del que els historiadors de l'art han convingut en anomenar l'escola de Lleida d'escultura romànica, per bé que la gracilitat resultant de la superposició de columnes, capitells, arquivoltes i atri, de vegades pot arribar a produir la impressió que el conjunt depassa els límits estrictes del que s'entén per romànic. N'és tant de gentil y ayrosa la porta dels Fillols, constatava Mestre i Noé, que fins sembla qu'hagi volgut dexar lo repós y serenitat de les demés portalades del romànich, per redreçar-se y estirar-se ufanosa y presumida.
Altres indrets de Lleida: