Universitat de Lleida - 2001 - Lleida
Paons?
El gran paó és el sol: feia la roda
ponent-se a Escornalbou —la Seu de Toda,
més fulgent que el tapís que en somnis broda
cap princesa oriental pel jorn de boda.
Brollant del braseral, dardeja arreu
la llum vibrant que encega: al plomís lleu
dels núvols, s'hi obren traus i un nimbe es veu
com d'ulls blaus amb parpelles d'or i neu.
La posta es fa un himne a Déu Senyor,
mut per l'orella, però entès pel cor;
un cant de fe i consol, prometedor
d'una alba nova per al jorn que es mor!
Mes la turba no el sent i sols admira
la roda imbècil dels paons de fira.
Sant Benet de Bages
La nit que va caient
cobreix pietosament
l'antic cenobi en runes.
Sos murs s'han esberlat...,
tot cau que fa fredat...,
tot just s'aguanta el claustre.
Als daus dels capitells,
hi parlen els cisells
d'un art de fa deu segles.
I baix i acanonat,
el claustre despullat
té pesantors de tomba.
L'herbatge enfiladís
ja hi dóna un toc d'encís;
mes, no hi fa res..., tot plora.
Tot plora i va caient
sentint l'enyorament
d'un viure tan pretèrit.
Quan l'ombra l'invadeix,
llavors, un punt, floreix
la flor de les grans runes.
La flor que es bada al cel,
bevent en cada estel
glopades de misteri,
que en la foscor vibrant
es torna interrogant
i parla amb fonda llengua,
que apar com si digués:
—No el sentiràs mai més,
ton viu brandar de l'Ángelus.
Per tu, en l'eternitat,
sols hi ha la gran pietat
dels clams del dies irae!...—
A voltes, té el consol...,
com ara!... El rossinyol
omple la nit de somnis.
Sa veu és flor i perfum
i es dolç galet de llum,
que brolla nit enlaire.
I els ossos del convent
senten l'estremiment
d'aquell amor que canta!
L'escut de lliris
Cant de senyera
I
Mireu l'escut! Del Pirineu a l'Ebre
el cor fa batre de la nostra gent.
Mireu l'escut! És la ciutat del Segre:
sobre barres de sang, tres flors d'argent!
Son camp és d'or, com l'espigada
que daura a foc la flamarada
del sol de juny: els pals de sang,
record d'un temps de meravelles,
són entre l'or, com les roselles
entre els sembrats; i el lliri blanc,
vestit de llum com tendre esclat de vida,
llueix sobre l'escut les flors d'argent,
símbol de l'horta eternament florida
que als peus de Lleida sos jardins estén.
II
L'horta ofereix collita plena
de flors i fruits a tota mena
d'ocells divins: son ric tresor
els ulls festeja nit i dia;
l'ànima hi beu la poesia
del propi niu... Alcem el cor!...
I dels ocells entre els acords melosos,
collint les flors de l'horta a plenes mans,
fruirem el ressò dels temps gloriosos
i, amb nova veu, aixecarem nous cants!
El campanar de Lleida
A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per titans
o per homes de raça gegantina.
Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dóna espill i l'horta, encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.
Pugem-hi, doncs... L'Escala cargolada,
que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.
I amunt, amunt, Ja ets dalt? Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!
La catedral de Lleida (fragment)
Porta dels Infants,
tota meravella,
que ha encisat més ulls
que en la mar hi ha arenes...
Porta dels Infants,
que tot l'any floreixes
amb l'esgroguiment
del qui està entre reixes!...
Estigues atent:
i si un sol se't lleva,
que porti remors
de munions que vénen
amb el cor triomfal
i l'ànima encesa
per a dir-li al Llàtzer
de la Seu: Aixeca't!
Obre't amplament,
porta gran, i alegra't!
T'ho dirà bé el campanar,
pits a fora en ses finestres,
ventant totes les campanes...,
que a dalt somnien el gran toc de festa!