Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El monestir de Sant Miquel d'Escornalbou té els seus orígens a finals del segle xii i principis del xiii. L'església fou consagrada per l'arquebisbe de Tarragona el 1240, aleshores el convent ja comptava amb el claustre, la sala capitular, vuit cel·les, l'hostal, el refetor i la cuina. Després d'èpoques de normalitat i de decadència, el 1686 els franciscans hi van fundar un col·legi de missioners. En 1835, arran de les exclaustracions del decret de Mendizábal, el convent va ser abandonat. Fou comprat, primer, per John Bridgman, vicecònsol d'Anglaterra, interessat en l'explotació de mines. Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 – Vimbodí [Poblet], 1941), a la primera dècada del segle xx, fou qui el començà a designar com a castell i durant anys hi va dur a terme unes importants obres de consolidació i restauració, fins que havent tornat d'Anglaterra, s'hi establí definitivament. Hi creà una gran biblioteca i, sovint, hi convidava els amics i estudiosos a passar-hi temporades, fent una funció de mecenes. El 1926 el va cedir a l'arquebisbat de Tarragona, guardant-ne l'usdefruit. En 1941 va ser adquirit pel comerciant reusenc M. Llopis, el qual hi féu noves restauracions i, al cap d'uns anys, el vengué al Banc Urquijo, fins que, gràcies a les pressions populars, va ser comprat per la Generalitat i la Diputació de Tarragona.
Un cop haurem arribat a l'entrada del castell podem llegir-hi el poema de mossèn Ramon Muntanyola, que està reproduït en una estela de ceràmica que trobarem a mà esquerra pujant. Un cop a dintre, en l'habitació de Toda o a la sala d'estar menjador, és avinent la lectura d'un fragment de Roser Matheu (Barcelona, 1892–1985) que evoca els records de l'estada al Castell de la Colla, el 1926, de la qual era capdavanter el seu pare, Francesc Matheu; els records de Jaume Collell (Vic, 1846–1932) i un fragment d'un poema de Francesc Matheu (Barcelona, 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, 1938). A l'habitació del cardenal (parada per al cardenal Vidal i Barraquer) o a la "de les noies maques", reservada per al polític Francesc Cambó, podem llegir-hi un fragment de les memòries de Plàcid Vidal, cosí de Toda, que el convidà a passar- hi uns dies arran del casament d'aquell. És una viva recreació de la vida quotidiana que s'hi feia. A més a més, a la part alta del castell, podem llegir encara un poema de Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853–1927) en què fa un paral·lelisme entre el sol i Toda i contrasta el seu resplendor amb els "sols" de les plomes dels paons que habitaven en estat semisalvatge als entorns del castell; un altre poema que li dedicà Salvador Estrem i Fa (Falset, 1893 – 1936) i, finalment, l'evocació que del personatge féu Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981).
I la rialla de mig segle enrere
se'm torna admiració a la trajectòria
de vostra vida, com sageta ardida
disparada de lluny i al blanc clavada.
Se'm torna admiració quan us contemplo
refugiat ara en la imponent ruïna.
d'Escornalbou, castell i claustre alhora,
que heu redreçada pedra sobre pedra.
Ja no és castell ni monestir; és una
morada senyorial de gran patrici
penjada a la cinglera com niu d'àguiles,
no pas per rampinyar, sinó per mostra
d'altesa d'esperit, de visió amplíssima.
Damunt carreus romans incommovibles,
s'aixeca amunt la encinglerada iglésia,
la vella ala claustral ja no reclosa
sinó oberta a l'espai i a la llum viva,
lo torricó forçut com gos de guarda,
i la vivenda calma, acollidora,
recer de pau, meditació i estudi,
amb la porta tothora esbatanada
pel visitant a qui oferiu sol·lícit
bona cara, llit tou i taula plena.
Amic heu assolit el vostre somni
de joventut: entre records i llibres
podeu passar la vida solitària
de l'edat del repòs que Déu vos dóna;
mes no enterrat en vida, no impassible
pel curs del món, ni indiferent a l'ànsia
dels germans vostres i la vostra terra,
sinó fent com l'abella recloïda
dins son rusc, preparant amb llarga tasca
la cera pels altars, la mel pels homes.
La visita de La Colla, aquest any 26 fou dedicada a Eduard Toda al seu castell d'Escornalbou, que havia comprat el 1908 i del qual li parla va l'any 16 en una carta des d'Anglaterra: «Quan s'acabi la guerra, podré anar-me'n definitivament a Catalunya a posar en ordre els 25.000 volums que m'esperen a Escornalbou i acabar els llibres mig fets... o sien, les Notes d'Itàlia, la vida d'Alí-Bey...» El dos d'abril del 25 li parlava d'un parell de treballs que he publicat darrerament i que us semblarà tornar a ma prosa de la Il·lustració del 1888. Per què no pugeu a fer-me una visita? Si està molt bé aquí en aquestes altures, amb bons aires, poca gent i res de Normes.» El juliol següent, a propòsit d'un llibre que té per a donar-li, diu: «Potser us el faré venir a buscar a Escornalbou, per on ha passat mig Barcelona i ja casi sou un dels pocs vivents que no han pujat. I ja que me'n parleu en la vostra, excuso dir-vos si no tindreu rebuda de primera classe, fins amb toc de campanes.» I el 15 de maig del 26: «Ben estimat amic Matheu; al tornar a Catalunya després de cinquanta anys d'estada fora, m'he fet un niu d'àligues al cim d'Escornalbou, entre les ruïnes del vell asceteri agustinià. Els bons amics que trobo al Colón quan vaig a Barcelona, i vós el primer d'ells, deuríeu pujar a veure'm. Us ofereixo el que tinc: la vista esplèndida del Camp de Tarragona, una llar catalana per sos quatre costats, una llibreria nombrosa amb sa munió de vells documents de la terra i un bosc ombrívol on colles de paons feréstecs han establert el seu domini. Confio en vostra visita i en preparo el programa del que serà part essencial un jove paó rostit a taula. No el deixeu envellir esperant-vos massa temps.» Per fi, el 20 del mateix maig li escriu fent-li el programa de la visita i fixant el número d'excursionistes (màxim set) «perquè deveu recordar que un paó no és un tocino que dóna per molta gent. Que no podríeu enganxar al Collell que fa tant temps que em té promesa la pujada?»
Mossèn Collell i Narcís Oller no hi pogueren anar per raó dels seus massa anys. El grup estigué format per Alexandre Font, Enric de Fuentes, Guasch, Morera i Galicia, Francisco Masferrer, Ruiz i Porta, Lluís Vía, Josep M.a Roca i Manuel Vilà, a més del Cap de Colla, com li deien a mestre Matheu. Aquest va ser honorat per Toda amb el títol de Cardenal de nit adjudicant-li la cambra destinada al Cardenal. I els dies que varen passar allà dalt no donaren abast a recórrer tots els racons de la muntanya-jardí on, «mestre Matheu, tan vigorós de cos com ho és d'esperit» com escriuria Alexandre Font, «pujava sense fatiga de cap mena el costerut camp d'Escornalbou»; però sense arribar a fer-se càrrec complet de l'immens recinte ni de la seva riquíssima biblioteca. El paó promès féu honor al seu títol però no era una sorpresa; en canvi, el senyor del castell en reservava una per als seus amics. Tal com Teresa Brunswick plantava til·lers i donava a cada un el nom d'un amic de la seva República d'homes selectes. Toda tenia aquell dia preparats, a les vores d'un caminal, uns xiprers tendrals a punt de plantar i a cada un d'ells destinava el nom d'un amic. El meu pare, igual que els seus companys i ajudat d'un jardiner, plantà el seu xiprer i el marcà amb el seu nom. Aquella verda franja donaria la benvinguda a l'amo d'Escornalbou quan pujaria al Cenobi.
L'arribada a Escornalbou ens féu un efecte fantàstic. Entrant a la plaça de l'Església, que hom estava reconstruint, va sortir del castell el nostre cosí a rebre'ns, ajudant-nos a baixar de les nostres cavalcadures. Junt amb Eduard vam començar a recórrer l'esplanada d'enfront del monestir. [...]
El nostre cosí va anar ensenyant-nos el castell, amb les seves nombroses sales i cambres moblades amb belles peces autèntiques d'època i amb la seva formidable biblioteca, una de les més importants de Catalunya [...]. Eduard Toda i Güell, retirat dels seus càrrecs de diplomàtic [...] havia adquirit les ruïnes del monestir i castell de Sant Miquel d'Escornalbou la reedificació dels quals es va emprendre's pel seu compte, per tal de poder formar, allí, amb llur riquesa moral i material, un monument i mansió d'estudi que pensava llegar a la Mancomunitat de Catalunya. En aquell temps que nosaltres hi anàrem ja hi havia reconstruïda i pròpiament disposada tota la part del castell. Havien anat o havien promès anar a Escornalbou les més remarcades personalitats de la ciència, de la literatura, de l'art i de la política catalanes d'aleshores. Allí tenien preparats els llibres, els documents i els llits per al sojorn, a més a més d'una taula ben servida en les hores del refetor —hores anunciades, pintorescament, a tocs d'esquella—; i, per damunt de tot, l'ànima dels visitants encara hi trobaria un millor al·licient de fruïció, com era l'atractiu de poder estendre l'esguard per la gran extensió de paisatge albiradora des d'aquell punt de vista. De les cambres d'Escornalbou n'hi havia una d'exclusiva —la més luxosa i règia— per al cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, i també n'hi constava una de destinada a Francesc Cambó. Aquesta darrerament esmentada era ornamentada amb quadres reproduint obres angleses de figures representant escenes d'exquisides damisel·les, i, amb motiu d'allò, la gent del castell distingia aquella habitació anomenant-la «la cambra de les noies maques».
Sopàrem, i després, el nostre cosí, junt amb ell, ens féu passar a un estatge on flamejava una llar, vora de la qual vam asseure'ns per entretenir-nos una estona tot esperant l'hora d'anar a recolliment. Eduard se'ns mostrava, com sempre, amable, però no gaire pròdig de paraules. Es disposà a llegir els diaris que els mossos li havien portat.
Paons?
El gran paó és el sol: feia la roda
ponent-se a Escornalbou —la Seu de Toda,
més fulgent que el tapís que en somnis broda
cap princesa oriental pel jorn de boda.
Brollant del braseral, dardeja arreu
la llum vibrant que encega: al plomís lleu
dels núvols, s'hi obren traus i un nimbe es veu
com d'ulls blaus amb parpelles d'or i neu.
La posta es fa un himne a Déu Senyor,
mut per l'orella, però entès pel cor;
un cant de fe i consol, prometedor
d'una alba nova per al jorn que es mor!
Mes la turba no el sent i sols admira
la roda imbècil dels paons de fira.
Escornalbou (fragments)
Al gran patrici català n'Eduard Toda
Camí del cel s'enlaira altiva i orgullosa,
els núvols l'emmantellen i besen dolçament,
el sol daura sa testa, quan surt, dansant en l'ona,
i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona,
i té a sos peus la raça de catalana gent.
Princesa entre les altres, de nostra Catalunya,
esguarda a ses amigues Montseny i Montserrat;
al Canigó somriu-li, que cap amunt, s'allunya...
i el Pirineu li sembla que d'ella s'ha prendat.
Muntanya catalana, joiell de nostra terra,
la mar et diu les glòries d'ahir i les de demà;
¡com hauràs vist ses aigües bullentes en la guerra,
qui sap si rere d'elles hi has vist molt més enllà!
Quan escalava amb joia ta cima encastellada,
ses pedres me parlaven del nostre bell passat,
i em deien condolides. —¡Prou heu cantat les altres!
¿Per què encara els poetes a mi no m'han cantat? [...]
D'Escornalbou ¡oh Pàtria! muntat en ses altúries,
en nom dels que alletares, jo et faig el jurament,
que viuràs sana i forta, que seràs rica i plena
mentres ta raça canti, mentres viurà ta gent.
El Canigó t'ofrena ses flors i aigües gemades,
el Montserrat és reina de tots els teus fidels,
el Pirineu eixampla sos braços per guardar-te,
Escornalbou te signa la volta dels estels.
Escornalbou, Agost de 1919.
Eduard de Toda fou un dels contertulians més importants de la penya del Colón. Fou un home d'una gran personalitat. Quan el vaig conèixer portava ja, al darrera, una vida molt llarga. Havia estat cònsol a la Xina durant molts anys. Ho fou després a Egipte, a Itàlia, a París, a Londres. Féu un viatge a Sardenya pagat per Cànovas que fou molt fructífer per a la cultura catalana. Ja retirat de la carrera, representà a Londres, a l'època dels nolis fabulosos de la primera guerra mundial, la companyia Sota i Aznar. Retirat dels negocis públics i privats, fou nomenat Comissari Regi a Poblet. M'invità moltes vegades a anar-hi a fer-li companyia. Quan venia a Barcelona, baixava a l'Hotel Colón, de manera que tenia la tertúlia en la seva pròpia casa.
La primera il·lusió de Toda fou Escornalbou, un vell convent de franciscans abandonat que comprà i féu restaurar. Encarregà les obres a Puig i Cadafalch, però no s'entengueren.
— Puig —deia Toda— volia fer un convent nou i probablement tenia raó; però jo el volia vell, perquè estava cansat de coses noves... És el que passa.
Vaig anar a Escornalbou moltes vegades. La situació del convent, penjat sobre el Camp de Tarragona, és excepcionalment bella. Des dels seus murs s'albiren vint-i-set termes municipals. El panorama sobre la terra i el mar té, a part de la immensitat panoràmica, una fascinadora, finíssima bellesa.
Toda era un home hospitalari. Valia moltíssim.
La seva cultura era curiosíssima: és l'home que jo he tractat coneixedor d'una més formidable quantitat de llibres per les cobertes. Era un infatigable comprador de llibres. Havia tingut en la seva vida un peu forçat de col·leccionista: comprar tots els volums, totes les obres, que per una raó o per una altra portaven estampat el nom de Catalunya. A Escornalbou, hi arribà a tenir més de setanta mil volums. Hi havia llibres literalment a tot arreu. Era la biblioteca particular més grossa que jo mai hagi vist. Més tard regalà la seva biblioteca: més de deu mil volums a la Biblioteca de Catalunya, una pila de mils a la de Montserrat. Coneixia a fons diverses llengües europees i sabia disset mil paraules del xinès de les setanta mil que componen aquell llenguatge. Com a diplomàtic, fou secretari de la conferència que elaborà el Tractat de París. Contava coses truculentes, ferotges. Era molt efusiu. A Escornalbou, s'hi vivia bé, però no hi havia electricitat, i una nit el gas acetilè gairebé m^asfixià, en l'habitació del convent que ocupava.
Castell d'Escornalbou 15 de maig de 1926
L'Argentera (Tarragona)
La primera vegada que vaig sentir aqueix nom d'Escornalbou, que és d'una gràfica sonoritat inoblidable, fou a la sagristia de la iglésia de Sant Domingo de Vic, on a l'edat de cinc anys hi entrava d'escolanet. En mon llibret de Memòries d'un Noi de Vic, ja n'he dit alguna cosa dels vells frares dominicans que allà es reunien, tots ells d'una pietat i bonhomia que els aconhortava de la pena de l'exclaustració. D'anècdotes i historietes ne sabien un feix; i em plau recordar-ne una que, des de petit, la porto incrustada en la memòria.
Referint els efectes d'una gran Missió que per allà als volts de l'any 1830, donaren a Vic els frares franciscans d'Escornalbou, contava un que el dux verbi o cap de colla dels missionistes era un tal Pare Alexandre, famós predicador que per sentir-lo la gent matinejava i l'espaiosa Catedral s'omplia de gom a gom. Quan el Pare Alexandre pujava a la trona, la multitud se removia frissosa com les onades de la mar, i bé es podia d'aquella gentada que una agulla llençada des de dalt de la volta, no hauria caigut a terra. La remor de les empentes per tenir lloc s'arribava a fer com turbulent i agressiva; i aleshores aquell frare, amb gest enèrgic, no bastant-li els precs i admonicions, se descalçava les sandàlies i es posava a picar fort en l'ampit de la trona, fins que la turba s'aquietava silenciosa.
I veus aquí perquè, en virtut de l'associació de les idees, sempre que sentia el nom d'Escornalbou, me venia el record i la figura d'un frare donant colps d'espardenya a la trona de la Seu.
Ara ja fa temps que s'és esfumat com lleugera boirina el Pare Alexandre, quan me ve a la memòria el nom d'Escornalbou. Un bon amic i bon català, l'Eduard Toda, després d'haver corregut, com diu el nostre poble, la mar i les arenes, i arramassat per tot arreu tresors literaris i joiells històrics, ha fet d'Escornalbou un santuari d'art i de literatura, redimint lo vell Cenobi de les injúries dels temps i de les malvestats dels hòmens.
Ara, Sant Miquel d'Escornalbou és un casal-ermitatge on els amics hi troben una dolça i reconfortant hospitalitat, un poètic recés on ensems que aquella flaire característica dels vells papers, si sent la fruïció del bibliòfil i la forta olor de la nissaga catalana que en lo Camp de Tarragona serva molt viva l'empremta romana.
Déu i la Pàtria li paguen al Toda la bona obra d'Escornalbou.