Edicions Destino (Barcelona), 1971
Eduard de Toda fou un dels contertulians més importants de la penya del Colón. Fou un home d'una gran personalitat. Quan el vaig conèixer portava ja, al darrera, una vida molt llarga. Havia estat cònsol a la Xina durant molts anys. Ho fou després a Egipte, a Itàlia, a París, a Londres. Féu un viatge a Sardenya pagat per Cànovas que fou molt fructífer per a la cultura catalana. Ja retirat de la carrera, representà a Londres, a l'època dels nolis fabulosos de la primera guerra mundial, la companyia Sota i Aznar. Retirat dels negocis públics i privats, fou nomenat Comissari Regi a Poblet. M'invità moltes vegades a anar-hi a fer-li companyia. Quan venia a Barcelona, baixava a l'Hotel Colón, de manera que tenia la tertúlia en la seva pròpia casa.
La primera il·lusió de Toda fou Escornalbou, un vell convent de franciscans abandonat que comprà i féu restaurar. Encarregà les obres a Puig i Cadafalch, però no s'entengueren.
— Puig —deia Toda— volia fer un convent nou i probablement tenia raó; però jo el volia vell, perquè estava cansat de coses noves... És el que passa.
Vaig anar a Escornalbou moltes vegades. La situació del convent, penjat sobre el Camp de Tarragona, és excepcionalment bella. Des dels seus murs s'albiren vint-i-set termes municipals. El panorama sobre la terra i el mar té, a part de la immensitat panoràmica, una fascinadora, finíssima bellesa.
Toda era un home hospitalari. Valia moltíssim.
La seva cultura era curiosíssima: és l'home que jo he tractat coneixedor d'una més formidable quantitat de llibres per les cobertes. Era un infatigable comprador de llibres. Havia tingut en la seva vida un peu forçat de col·leccionista: comprar tots els volums, totes les obres, que per una raó o per una altra portaven estampat el nom de Catalunya. A Escornalbou, hi arribà a tenir més de setanta mil volums. Hi havia llibres literalment a tot arreu. Era la biblioteca particular més grossa que jo mai hagi vist. Més tard regalà la seva biblioteca: més de deu mil volums a la Biblioteca de Catalunya, una pila de mils a la de Montserrat. Coneixia a fons diverses llengües europees i sabia disset mil paraules del xinès de les setanta mil que componen aquell llenguatge. Com a diplomàtic, fou secretari de la conferència que elaborà el Tractat de París. Contava coses truculentes, ferotges. Era molt efusiu. A Escornalbou, s'hi vivia bé, però no hi havia electricitat, i una nit el gas acetilè gairebé m^asfixià, en l'habitació del convent que ocupava.
La tertúlia del Colón ha estat l'última gran tertúlia a què he assistit. Era una reunió antiga, i, quan m'hi vaig incorporar, en instaurar-se al cafè de la plaça de Catalunya del mateix nom, ja venia del vell Continental i abans del Petit-Pelayo. Els seus components foren Francesc Matheu, Narcís Oller, el poeta Guasch, Eduard de Toda, Santamaria, Enric de Fuentes, Alexandre Font, Lluís Porta, Ferran Agulló, Amadeu Vives, Guiter, monsieur Martel, un senyor alsacià que residia a Barcelona, mossèn Garriga, mossèn Navarro, Joaquim Cabot, Lluís Via, Bulart, Morera i Galícia i Manuel Vilà. La tertúlia es reunia de set a nou del vespre i era coneguda per la Penya dels Jocs — s'entén, dels Jocs Florals. Un dels seus membres més actius, el poeta Joan Maria Guasch, era tres vegades mestre en Gai Saber i, per tant anomenat "el Trimestre". Francesc Matheu fou l'anima dels Jocs durant la seva llarga i noble existència.
Per fer l'ampliació de Barcelona l'Ajuntament convocà un concurs. Les persones més enteses sostingueren sempre, amb una reiteració permanent, que la millor solució per a Barcelona hauria estat un Eixampla radial, amb el botó de la roda a la plaça de Catalunya. El projecte, que primerament fou desestimat, fou, és clar, el que s'inspirava en aquests principis. Fou imposat el projecte de l'enginyer Cerdà, consistent a afegir al vell perímetre de la Barcelona murallada paquets de quadrícules de cases. Aquestes quadrícules són les actuals illes o manzanas. D'on sortí un nom i una cosa tan horrible? En l'original del projecte de Cerdà es preveia que, manzana, sí, manzana no, es dedicaria a jardí per a esplai de la ciutadania. Però això es deixà córrer de seguida, perquè es va considerar massa car. Això és un despilfarro! -cridà amb l'habitual raquitisme urbanístic molta gent, i sobretot l'alta burgesia. I així sortí la cosa.
Cerdà inventà el xamfrà, és a dir, tallà els angles de les quadrícules convertint-les en octògons irregulars. Si no ho hagués fet, l'Eixampla hauria tingut la mateixa planta d'un joc de dames, amb uns angles rectes d'una tal perfecció que la gent, fins la més acomodatícia, hi hauria resultat escairada a la perfecció. No seria veritat afirmar que, per inventar el xamfrà, Cerdà tingué en compte alguna consideració estètica o de gràcia urbanística. No. Els xamfrans foren considerats indispensables perquè, segons Cerdà, els vehicles a vapor arribarien a marxar, dins de les poblacions, a una tal velocitat, que era prudent de prevenir-la i facilitar-la eliminant els angles excessivament bruscos.
Cerdà fou un gran enginyer. Sentí la passió dels progressos del seu temps, sobretot pels ferrocarrils. Era dels qui creien que els ferrocarrils implantarien la felicitat humana, la fraternització general i la pau universal. S'imaginà que el tràfic de les grans ciutats seria mogut per les màquines de vapor. En les tertúlies il·lustrades de Barcelona, Cerdà fou conegut amb el nom del «Galo barato», perquè portava un bigotàs de gavatx imponent, amb una caiguda de corba com una grossa garlanda -un bigoti tan enorme que tenia pèl propi fins a sota de la paleta de l'orella. Fou un home de gran il·lustració matemàtica i d'un mal gust horrible.