Edicions Estel - 1934 - Barcelona
Al Centre de Lectura, de Reus, es troben uns quadres d'aquell artista, potser els millors d'entre tota la seva obra. Es conserven retrats d'ell fets pels seus confrares Mir, Ruiz-Picasso, Aspert, Mani, Castelucho, Lara, Sotomayor, Alea, Perich i Pastor. En totes aquestes impressions perdurables reviu espiritualment quelcom d'aquell jove que nosaltres vam conèixer i tractar. Influïts pel pensament i el cor, de vegades fins ens sembla que la figura robada al temps, sorgint, ens parla.
L'arribada a Escornalbou ens féu un efecte fantàstic. Entrant a la plaça de l'Església, que hom estava reconstruint, va sortir del castell el nostre cosí a rebre'ns, ajudant-nos a baixar de les nostres cavalcadures. Junt amb Eduard vam començar a recórrer l'esplanada d'enfront del monestir. [...]
El nostre cosí va anar ensenyant-nos el castell, amb les seves nombroses sales i cambres moblades amb belles peces autèntiques d'època i amb la seva formidable biblioteca, una de les més importants de Catalunya [...]. Eduard Toda i Güell, retirat dels seus càrrecs de diplomàtic [...] havia adquirit les ruïnes del monestir i castell de Sant Miquel d'Escornalbou la reedificació dels quals es va emprendre's pel seu compte, per tal de poder formar, allí, amb llur riquesa moral i material, un monument i mansió d'estudi que pensava llegar a la Mancomunitat de Catalunya. En aquell temps que nosaltres hi anàrem ja hi havia reconstruïda i pròpiament disposada tota la part del castell. Havien anat o havien promès anar a Escornalbou les més remarcades personalitats de la ciència, de la literatura, de l'art i de la política catalanes d'aleshores. Allí tenien preparats els llibres, els documents i els llits per al sojorn, a més a més d'una taula ben servida en les hores del refetor —hores anunciades, pintorescament, a tocs d'esquella—; i, per damunt de tot, l'ànima dels visitants encara hi trobaria un millor al·licient de fruïció, com era l'atractiu de poder estendre l'esguard per la gran extensió de paisatge albiradora des d'aquell punt de vista. De les cambres d'Escornalbou n'hi havia una d'exclusiva —la més luxosa i règia— per al cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, i també n'hi constava una de destinada a Francesc Cambó. Aquesta darrerament esmentada era ornamentada amb quadres reproduint obres angleses de figures representant escenes d'exquisides damisel·les, i, amb motiu d'allò, la gent del castell distingia aquella habitació anomenant-la «la cambra de les noies maques».
Sopàrem, i després, el nostre cosí, junt amb ell, ens féu passar a un estatge on flamejava una llar, vora de la qual vam asseure'ns per entretenir-nos una estona tot esperant l'hora d'anar a recolliment. Eduard se'ns mostrava, com sempre, amable, però no gaire pròdig de paraules. Es disposà a llegir els diaris que els mossos li havien portat.
La nostra taverna gaudia de molt bon nom, i la gent que hi concor- ria, en general, era pacífica, però això sí, gent característica, com ja tinc anotat en Els singulars anecdòtics, en la part dedicada al meu germà i la meva família. El nostre establiment, a les festes, s'omplia de gom a gom, i la xerra- meca d'aquella nombrosíssima concurrència se sentia del portal de la Saura estant, perquè els alcoverencs, amb llur esperit de raça i amb llur fogosa valor, entre aquella multitud expansiva, tenien conversa seguida i alta de to, no havent-hi ningú d'ells que no volgués posar en evidència la seva paraula. Allí es parlava apassionadament de totes les coses, però sobretot d'agricultura, de comerç i de política. En aquelles converses brollaven renecs, que els individus deien per fer el despreocupat o el valent, i també com a tret natural entre ells, propi de llur criança o manera d'ésser. Hi havia pagès alcoverenc que, entre els seus companys, li hauria estat impossible de sostenir una conversa sense renegar.
Després de l'Almanac modernista de la literatura catalana vingué la revista La Nova Catalunya. Aquella revista va ésser fundada per Josep Ala- dern a Sitges, en una temporada que el meu germà visqué allí, i la continuàrem a Alcover (1896), en una petita impremta que havien comprat els nostres pares i que teníem ins- tal·lada en el local conegut per Torre de la Saura, damunt del portal del mateix nom. En el primer pis d'aquella torre, a la qual es puja per una estreta escala de caragol, el nostre literat i editor hi tenia establert el taller de tipografia, i la mateixa habitació servia com a redacció de la revista, per bé que de redactor gairebé sempre només s'hi trobava l'ofi- cial que la componia i la imprimia, acompanyat d'un noi que delia per a poder ajudar, de l'infant que ara és l'home que ofereix aquests records. Joan Pérez-Jorba, a Barcelona, escrivia una secció de Notes sobre el moviment intel·lectual de fora, i ens trametia aquells i altres originals seus junt amb alguns periòdics estrangers. Per les parets d'aquell estatge de la torre, una mica més amunt de les caixes i de la minerva, hi havia exposades, penjant, les publicacions que tenien establert el canvi amb la nostra, moltes de les quals solien esmen- tar La Nova Catalunya amb llaor.
Jo, cada diumenge, anava a oir missa amb la meva tia, acompa- nyant-se el noi amb la vella de sagrada devoció. Passàvem els dos portals veïns i, emprenent raval amunt a poc a poc, ascendíem vers l'església, on, en entrar, fervorosament ens senyàvem amb l'aigua beneita, i la meva disciplinant llogava dues cadires. La dona que, a l'església, curava de llogar les cadires congeniava molt amb la meva tia, i les poques paraules que les dues amigues es deien allí al temple, en reveure's i saludar-se, valien per una extensa conversa de pura intimitat. L'organista era un home molt seriós i metòdic, vidu i ja avançat en temps. Havia estudiat per capellà, però encara que hagués deixat la carrera per casar-se, sempre havia romàs fidel a la comunitat eclesiàsti- ca, i en haver enviduat, ja vell, refermant la seva antiga vocació sacer- dotal, sempre que al poble hi havia un enterrament de cerimònia luxo- sa, sempre aquell home es vestia de professional per anar a cantar-hi entre els clergues.
Cada any, per la festa major del poble, es llogaven grallaires i els Xiquets de Valls, i s'organitzaven balls o danses populars amb recitats. Quan jo era noi, jo i uns companys meus, a Alcover, vam ballar la dansa que anomenàvem dels Pastorets. Anàvem vestits de pastor, però de pastor en forma pintoresca i cadascun de nosaltres guarnit segons la seva fantasia. Ballàvem i recitàvem a la Plaça Nova, dalt d'un empostissat, i també davant de la processó. Jo representava el Majoral de la nostra colla, i els petits pastors, en recitar llur parlament, es dirigien a mi.
Els parlaments d'aquella dansa eren tradicionals, Ja dels avis i fins dels besavis, i per adquirir-los tal com s'havien de conjuminar el pare d'un noi que representava la Pastoreta va indicar-nos un vell alcoverenc conegut pel nom genèric d' "el jaio Bardina", que era un pagès ric i molt avariciós. Aquell vell ens va escriure els parlaments tal com ell els recordava i ens els va fer a mans cobrant-nos cinc pessetes, quantitat que, per a nosaltres, llavors significava una fortuna.
Acabava de passar la tarda. El sol davallava a ponent. A l'Hortensi gairebé no li restava prou temps per a anar a l'estació d'Alcover a pujar al darrer tren que descendia en la jornada, i el nostre visitant manifestava una absoluta necessitat de tornar, llavors, a Reus.
—¿Què pensaria de mi la meva família si avui jo no tornés a casa nostra? — va exclamar, frisos. — He partit d'allí sense donar coneixement a ningú del meu viatge, i solament jo puc témer la quimera que, amb motiu, causaria!...
Vam córrer, desesperats, camí enllà, cap a l'estació, sense entrar al poble, i encara es guanyà l'ocasió d'arribar a l'hora del tren.
—Que no vagi a ciutat, l'Isern!—repetia l'Hortensi, guaitant per la finestra del vagó, en acomiadar-se. — La ciutat el mataria! Tant de bo que jo pogués quedar-me aquí amb vosaltres! Ja tornaré! Ja tornaré!
I el tren s'emportà el nostre visitant, mentre ell ens parlava en alta veu, movent el braç i la testa de cabells crescuts i onejants a l'aire.
Al cap d'alguns dies hom va trobar Hortensi Güell ofegat, a la platja de Salou. Allí a la costa, damunt d'unes roques, el punt des d'on ell s'havia llançat, hi havia el seu capell, amb un paper a sota, escrit, dient: "Perdó, pares meus, perdó! Cureu de la meva promesa!"
Era el dia de la festa onomàstica de la mare del suïcida. Aquella nit proppassada, el fill, ja mancà a casa. El seu pare, anguniós, com tota la família, s'havia apressat a preguntar als amics íntims de l'artista. [...]
De la promesa que el fill recomanava als pares en la seva darrera voluntat, sols cal referir, ara, que ella de seguida va tenir afany de conquerir nou promès, i aviat va casar-se.