Berga és una vella ciutat amb carrers que fan pujada, torçats, característics, evocadors de la vella ciutat medieval murallada adossada al castell. Però aquesta ciutat, que, si hi passegeu de nit, sense conèixer-la, us faria la impressió d'una població levítica i morta, és una de les més vives i animades de Catalunya. Berga, malgrat el seu aspecte, té la puixança de la vida moderna. En els darrers anys ha crescut enormement, ha trencat els portals i ha saltat el clos murallat; s'ha expansionat amb una força creixent. Podem dir que té com dues històries sobreposades: una història política brillant que pesa molt en la història general del país, car fou l'escenari, des dels fets que rememora la «Patum» fins a la famosa Junta de Berga, de moltes aventures; i una història privada i econòmica del més alt interès. Berga, en desempallegar-se del jou feudal, fou un gran centre de la indústria de la llana en el Pirineu. Algunes amples porxades són reminiscències visibles de les èpoques pròsperes que la llana proporcionà a la ciutat. A les acaballes del segle XVII la indústria decaigué i passà avall el mercat de teixits fins i d'estamenyes. La implantació de la indústria cotonera fou per a Berga una resurrecció. En la fase inicial de la indústria el lloc disposà d'importants establiments, amb telers manuals de filats i teixits. Els germans Serra perfeccionaren les antigues cardes i, amb les seves noves màquines, que anomenaren pintorescament de «bombo i borinot», donaren una gran empenta a la naixent indústria. L'any 1770 els germans Farguell inventaren les màquines «berguedanes» per a la filatura amb molts avantatges sobre les «pinninggenny» angleses.

A Vilafranca, encara hi flota l'esperit equànime, una mica irònic, de la terra de Manuel Milà, tan fi i equilibrat com els seus monuments tan notables. El primer és l'església de Sant Joan, a la plaça de la Verdura, exemplar preciós de l'arquitectura romànico-ogival catalana (transició del segle XII), que no és sinó l'antiga capella del convent de l'Orde de l'Hospital de Jerusalem, joia de la ciutat. Els seus tres portals romànics són d'una puresa de línies bellíssima, incomparable. Els sostres i l'absis, amb els seus finestrals gòtics primitius, són realment remarcables.

Per veure aquest país, Berga sembla que té preparat per al turista el santuari de Santa Maria de Queralt. Quan arribem a Berga, la primera cosa que hem de fer és pujar al santuari. El camí és apassionant. Com que transcorre per la part obaga de la muntanya, travessa un bosc de pinedes silvestres que la gent del pla troba ple d'encants. Quan arribem al peu del santuari, l'aire s'aprima i el panorama esdevé intens i dilatat en el llunyedar. Mirant cap a l'amfiteatre del nord, apareix el Berguedà amb tot el muntanyam geològic, amb el seu oceà orogràfic. Cap al sud tenim, a primer terme, tot el Berguedà agrari i industrial, amb la seva bellesa normalitzada, i, més enllà de Puig-reig, la comarca de Bages, el tapís llunyà de les muntanyes de Montserrat, cobertes d'un vel de boira voleiadís, amb el seu perfil únic i singularíssim; perfil que sembla somiat. A dreta i esquerra d'aquest escenari immens, la vista se us perd en una dilatació de terres: cap al Solsonès a ponent; a llevant devers Vic i el Lluçanès. La balconada és prodigiosa. La presència de la terra és tan abassegadora que us sentiu com abrigat dins les mateixes entranyes del país — d'aquest país tan petit i d'una presència tan enorme i densa, tan saturada d'ancianitat i de vida potent.

En les nostres lluites civils, el Lluçanès hi féu el paper corresponent a la seva situació geogràfica. Un país admirable per la guerrilla civil! A la cassola d'Alpens, Francesc Savalls hi guanyà una de les seves batalles més cèlebres. A conseqüència del seu triomf fou agraciat amb el marquesat a què el poble dóna nom. Francesc Savalls, marquès d'Alpens. És relativament fàcil d'imaginar les boines vermelles tancant per les altures la cassola del poble amb els liberals dins.

És una cosa petita - un fet a la mesura de les guerres civils. Procuro veure, pel poble, si hi ha algú que es recordi d'aquests fets tan importants. Interrogo la gent. Ningú no en sap res. Ningú no n'ha sentit parlar. Tot s'esvaí en un passat boirós que no és ni passat per a la gent. L'única cosa que pesa, que dura, és tot allò que està pastat amb la terra.

Bon punt a l'extrem septentrional de la comarca, el viatger troba tancats tots els passos - tancats, s'entén, des del punt de vista de l'assequibilitat-per a continuar pujant. El mur que teniu davant els ulls és un dels anticlinals subpirinencs, dels enormes plegaments petris que separen la Cerdanya d'aquesta part de Catalunya.

El seu nom prové de Santa Maria de Lluçà, on hi ha un castell arruïnat i els claustres de la parròquia, que són antiquíssims. Com a Santa Maria de l'Estany, ens trobem davant un antic priorat de canonges de Sant Agustí. El claustre romànic és de petites proporcions i d'una pobresa i una humilitat encantadores. És una joia del segle XI i se'n conserven divuit arcs i vint-i-dues columnes amb capitells i impostes, adornats per un imaginari, fantàstic bestiari, entrellaços i floratges d'un dibuix incisiu. Al claustre hi ha un pou vell, i l'herba apunta entre les pedres del terra. Tot hi és una mica abandonat i conservat precàriament. El país no sap pas el que té.

Prats és la capital del Lluçanès. És una població acollidora i agradable, amb una tendència molt visible a la modernització. Li dóna sobretot importància el fet de trobar-se en un encreuament de carretera. És la població de més moviment comercial entre Vic i Berga i, fet i fet, Manresa. El seu rodal, més aviat migrat de vegetació, és cèlebre pels panorames meravellosos que ens ofereix. Són especialment bells els que es projecten sobre les valls de Merlès. La fascinació panoràmica explica per què pels voltants de Prats hi ha tantes ermites i tan ben situades. L'ermita de Sant Sebastià, per exemple, ofereix l'atractiu considerable de constituir un mirador superb sobre tota la comarca. La seva riquesa és agrícola i forestal; cal, però, tenir en compte el factor industrial tèxtil que conté. La indústria tèxtil, a Catalunya, la trobeu pertot arreu, en els indrets més insospitats. Aquesta tendència a la dispersió és admirable, perquè en els vells pobles agrícoles la indústria representa una esperonada contra l'arcaisme i la rutina. A Prats hi ha un element de turisme estival, que desitgem que creixi i que, sens dubte, creixerà, si tenim en compte la simpatia de la població i el seu caràcter acollent, hospitalari i modern.

Una altra diferència visible. El Lluçanès és, no cal dir-ho, una terra de conreus, però allò que hi predomina, que dóna el to al país, són els boscos de pins silvestres. Al Moianès, el que hi predomina, per contrast, és el conreu, i com a accessori té els boscos de pins situats als vessants de la baga. Al Moianès, els pobles encara fan olor de gra, de fruita i d'hort. Al Lluçanès fan olor de fusta, verda o seca. El fet que alguns pobles del Lluçanès estiguin situats a menys altura que altres de la comarca veïna es deu als abruptes contrastos de la geografia. Prats està situat a menys altura que Moià. Però això no fa pas canviar la fesomia de la comarca ni en modifica la característica intrínseca.[...]

El Lluçanès és com un tascó posat entre la Plana de Vic a llevant i la comarca de Berga a ponent. La seva situació entre aquestes dues importantíssimes comarques n'explica la transcendència en el mosaic de la nostra vida col·lectiva. El Lluçanès té la tenacitat i la duresa del vigatanisme i el sentit modern de tot el Llobregat. Potser es decanta més aviat pel costat de Vic que pel de Berga. No té, certament, ni la riquesa de la Plana ni el sentit comercial i industrial de la conca d'aquest riu desficiós. Però s'hi troba enmig, i la seva personalitat té un vigor magnífic i sempre afirma les seves acusades característiques.

Hem travessat la comarca de sud a nord, i de Prats hem arribat, per Perafita, a Alpens. És una terra de la qual s'ha ensenyorit literalment el pi silvestre. Les varietats del pi predominen visiblement en tota l'àrea de la regió. Potser antigament hi havia més abundància d'arbres nobles: roures, faigs, alzines. Les tardors flamejants i daurades pertanyen als temps vells. El pi és un arbre una mica lúgubre, nòrdic i trist. El pi ha emmelangit una mica el paisatge. D'altra banda, l'agricultura no lliga pas els gossos amb llonganisses. El secà us aclapara, la corba muntanyosa sotja contínuament. La divina Providència ens ha afavorit amb una quantitat tan desmesurada de muntanyes, que, davant aquest present, resteu aclaparat per tota la vida.

Sobre la vila, hi destaca la impressionant mola del castell, que va lligat amb la cèlebre família Folc de Cardona, que emplena pàgines de la nostra història. El castell està assentat sobre una alçària que avança, d'un cantó, sobre la vall del Cardener, i de l'altre, sobre la muntanya de la Sal. Malgrat les modificacions que el pas del temps hi ha apilonat, el conjunt de Cardona - poble i castell - dibuixa una gran estampa. feudal, però de feudalisme de gran categoria, de volum considerable; la fortalesa. que guarda el poble com un pastor guarda el seu ramat, degué ésser inaccessible par la seva mateixa situació, Les seves murades, espitlleres, rampes, cortines, els seus baluards i reductes, la llegendària torre de la. Minyona, que és l'antiga torre de l'homenatge escapçada a mitja altura, fan avui una impressió de. puerilitat: això no obstant, sobre aquestes pedres, hi han passat els segles, i el sol les ha daurades.

Unida a la mola de la immensa fàbrica hi ha l'església de Sant Vicenç, romànica, d'una grandiosa simplicitat: és de tres naus, amb pilars quadrats i un cimbori sobre el creuer. Aquesta església ha estat reiteradament i tristament vexada. Fou ossera de la família feudal. A la dreta del creuer hi ha el sepulcre de l'almirall Joan Ramon Folc de Cardona, bellíssim mausoleu, que fou ignominiosament mutilat en obrir una finestra (1794) per atendre a les necessitats de la caserna que hi havien instal·lat. A la part oposada hi ha el sepulcre que guarda les despulles de Ferran, primer duc de Cardona - fill del comte esmentat -, i del cardenal Jaume, obra del segle XVI. En el temple, hi havia vint-i-tres sepultures més, que foren gairebé totes profanades. L'església acabà dividida en plantes per a allotjar-hi la tropa. Val més no dir-ne res... Del que fou l'església, no en queden més que els murs. Però val la pena de visitar el conjunt (en tenen la clau a l'Ajuntament) per admirar l'esquelet del gran casal-fortalesa, sobretot el claustre gòtic, que encara s'aguanta dempeus a desgrat dels copiosos ultratges. En aquest país de runes fantasmals, els materials han tingut més resistència que la multisecular falta d'autoritat autèntica i real. Ara tot plegat ha entrat en una fase nova, restauradora. Asseguren que el castell serà convertit en parador nacional de turisme.

El castell es troba a 120 metres sobre la població; el nucli urbà estigué murallat i les muralles estigueren enllaçades amb les de la fortalesa superior. El conjunt, suspès sobre un talús que es destaca en el cel, degué tenir un perfil veritablement sensacional. Avui, de les muralles de Cardona, només en resten els quatre portals. Tot ha estat desfigurat i tot ha passat avall. La més interessant de les portes és el portal de Graells, de típica estructura medieval, amb dues torres contigües de molta estampa. Davant el portal hi ha el casal de Graells, edifici grandiós dels segles XIV al XV, que conserva alguna mostra de la grandesa debolida. A la població, hi trobem vestigis de les èpoques successives, però la Cardona actual, plena d'empenta i d'activitat, no és res més que un cafarnaüm urbanístic i suburbial, vetllat per fantasmes arqueològics mutilats i saquejats. La parròquia, gòtica, bastida sobre un temple anterior romànic que ja existia l'any 1013, és una obra notable.

A Cardona hem de visitar la muntanya de la Sal. Aquest llegendari prodigi geològic és a uns vint-i-cinc minuts de la població i s'hi arriba per un caminal força regular, que corre cap al sud-oest. Es tracta d'una muntanya de 170 metres d'alçària i una llegua de circumferència, amb jaciments, copiosíssims, de sal gairebé pura, que es presenta, de vegades, en forma blanca transparent, i altres, en forma vinsada de diferents colors, sobretot verd i vermellós. És una autèntica curiositat. Quan la sal es polvoritza agafa un color blanc puríssim amb les arestes dels petits cristalls espurnejants.

El Salí de Cardona - aquest és el seu nom exacte-fou conegut i explotat pels romans. Posteriorment el negoci quedà vinculat a la família dels senyors que dominaren la comarca; però sembla que el treball de la sal es féu amb grans intermitències d'activitat i pràcticament d'abandonament. L'any 1670, amb la mort de Lluís Ramon Folc de Cardona, s'extingí la descendència masculina de la casa. La seva pubilla, Caterina de Cardona, es casà amb Juan de la Cerda, duc de Medinaceli. El títol de Cardona fou posat a l'escut d'armes de la casa de Medinaceli i, amb el títol, passaren les salines a ésser propietat d'aquesta casa ducal, i anaren a parar definitivament a l'actual propietari de la casa de Medinaceli, el duc de Tarifa. [...]

Una curiositat de les salines són les coves i anfractuositats, anomenades bòfies, que s'obren a la part inferior de les entalladures de la muntanya. En aquestes coves, s'hi produeixen, per filtració de les aigües, impressionants cristal·litzacions, estalactites i estalagmites d'una gran vistositat. Sembla, de vegades, que us trobeu dins una cambra de glaç d'una rutilant i freda qualitat salada.

Manresa és una de les més nobles i antigues poblacions de Catalunya. És la Minorisa dels romans. És notable el restaurat Pont Vell medieval del Cardener, sobre la riba esquerra del qual es troba assentada la ciutat, que s'aixeca sobre una alçària i agafa un aspecte molt típic. Però, a més a més, és una ciutat moderna, perquè constitueix un dels nuclis més densos i importants de Catalunya.

Com que la ciutat es troba posada sobre diferents plans inclinats, és possible de contemplar-la sempre de front. I, com que la ciutat és una curiosa barreja d'arquitectura religiosa i d'arquitectura industrial fabril, s'ha pogut dir que a Manresa les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques. Aquesta mescla és fins a cert punt un indici de l'esperit de la ciutat, que, si d'una banda és pràctic, laboriós i tenaç, de l'altra té un punt de ciutat levítica molt característic. La població té un aspecte - com tots els nostres rodals tocats de riquesa-atapeït, aprofitat i asfixiat, com si des de fa molts segles ningú no se n'hagués ocupat. En el moment actual Manresa és una mescla, una mica caòtica, d'arcaisme i de vida moderna. En aquest sentit és una de les ciutats més típiques que tenim. [...]

A la població, s'hi dóna, també, una curiosa barreja de persones extravertides, exuberants i obertes, típiques del litoral, i del català introvertit, tenaç, silenciós i tancat. Vic i, potser més que Vic, Manresa assenyalen la transició entre la Catalunya baixa i la pirinenca. Per a l'observador Manresa és una ciutat realment interessant.

L'arquitectura religiosa de Manresa és important. Es destaca, en primer lloc, la Col·legiata Basílica de la Seu, dedicada a Santa Maria. És un document superb, de proporcions catedralícies, molt important, que trigà a construir-se la bagatel·la de dos-cents seixanta-quatre anys. De la primitiva església romànica, on vivien una part dels canonges organitzats en comunitat, no en resten sinó la porta d'entrada al claustre i una columna a cada costat. El timpà d'aquesta porta és un exemplar únic, com també el fris sobre la llinda, d'una bellesa artística considerable. El retaule ogival del Gremi dels Cuireters o Assaonadors, de Pere Serra, pintor de Barcelona, és de primera importància.

Sobre aquestes riberes s'aixeca el caseriu de Manresa, format per cases generalment altes, perquè el sentit de l'aprofitament i la passió del pam hi són intensos. Sobre el caseriu apinyat, hi destaca la mola imponent de la Seu-Basílica de Santa Maria, que dibuixa sobre el cel la seva ossada arquitectònica. Vista des de l'exterior, Manresa es presenta amb una relativa amenitat. El seu interior conté molts encants. La personalitat dels seus habitants hi és considerable. És una ciutat que sembla indiferent i alhora molt apassionada. En el curs de la seva antiquíssima història, Manresa ha jugat de vegades la carta reaccionària i altres la carta contrària, encara que potser la primera ha estat jugada amb més empenta. En tot cas, tot això és compatible amb una concepció de la vida hedonista i agradable. Manresa, ho hem de tornar a dir, és un manyoc de sorpreses i de contrastos.

L'establiment dels jesuïtes, que tenen cura de l'anomenada vulgarment la Santa Cova de Sant Ignasi, lloc utilitzat pel fundador de la Companyia, entre el tràngol de la meditació i l'austeritat de la penitència, per a establir les bases del seu Orde, no es pot deixar sense al·lusió. A la galeria que porta a la Cova i en el lloc ocupat per l'altar, diuen que sant Ignasi de Loiola hi escriví els seus «Exercicis espirituals».

L'establiment, suspès sobre la riba tallada del Cardener, a la paret de la qual hi havia la balma, o cova, que tanta importància tingué en la vida del fundador de la Companyia de Jesús, és un document barroc, modern (fou acabat l'any 1820), de moltes ínfules, enormement afectat, desproveït de simplicitat, el pinyol de l'estil jesuític més embafador i ensucrat. De la porta d'entrada a l'establiment, se n'ha pogut escriure que sembla més aviat l'entrada d'un parc d'artilleria que d'un temple cristià. El corredor que condueix a la cova, amb l'altar al fons, és un prodigi d'afectació i de retoricisme glacial, que contrasta amb la severa figura plena de gravetat del gran i singular basc. La residència dels pares jesuïtes utilitza amb un estímul ordenancista aquests memorables llocs de la vida del qui fou més tard sant Ignasi. Aquests últims temps, la immensa baluerna jesuítica ha viscut amb un ritme notòriament fluix.

La dispersió de les masies té la graciosa mobilitat que en el país és habitual. Davant la façana daurada de les velles cases hi sol haver una palmera esvelta. Les files de xifrers tanquen els horts, amb les quadrícules esglaonades, aguantats per parets seques, admirablement cultivats. Les pites, amb els seus canelobres, flanquegen els camins pregons i solitaris. Passant per aquests camins encara sentiu de vegades - una mica lluny - el cruixir d'un carro, el grinyolar d'una sínia, la detonació remota, seguida d\m petit núvol blanc, d'un caçador invisible. Hi ha en aquests horts molts arbres fruiters. A l'hivern, quan els ametllers floreixen, palpita en el paisatge una fascinació blanca i carminada. En l'enlluernament aeri, les pedres morenes de les masies tenen un daurat dens. A mesura que anem pujant, en els terrenys més àrids, els garrofers, d'un verd untuós, estenen la seva pompa fins arran de terra. En els declivis de les fondalades, les velles oliveres, d'un verd platejat, posen sobre el paisatge una obsessió de pensarosa gravetat.

El monestir de Sant Benet de Bages, posat en un lloc de molta amenitat, a dos quilòmetres de Sant Fruitós - forma part d'aquest municipi -, ha d'ésser considerat com una de les peces bàsiques de la comarca. En conjunt és romànic. Ha sofert molt la devastació de les inclemències del temps i de les vel·leïtats humanes. Fou una abadia benedictina. El foc que suportà al segle XVII i la devastació del 1835 el deixaren molt atropellat. A l'últim saqueig es perderen molts incunables. L'església, de dimensions reduïdes, és d'arc de volta de canó; el cimbori té dos pisos i el campanar és quadrat. Els claustres, una mica ombradissos, són mantinguts per dobles columnes que formen seixanta-quatre capitells exornats amb escenes bíbliques, històriques o simplement al·legòriques i decoratives. Aquesta peça ha pogut conservar la seva dignitat gràcies a l'interès del qui en fou el propietari, l'il·lustre pintor Ramon Casas.

A Sant Miquel del Fai hi ha un edifici que fou cenobi i una cascada. Aquest accident és produït pel riu Tenes, que neix a la Collada, prop de Collsuspina, a 935 metres sobre el mar. Fins al Molí de Llobateres, aigües avall de Sant Quirze Safaja, corre per una vall relativament oberta; però a partir d'aquest punt penetra en una profunda falç formant un dels paisatges més asprius de la comarca i acaba per saltar, després que se li ha unit un afluent, el Rossinyol, per les cascades de Sant Miquel del Fai. A la part baixa de Catalunya, no es pot dir que hi abundin les cascades; però, com que hem de tenir de tot, Sant Miquel del Fai s'encarrega de produir la cascada, que és una atracció molt curiosa.

El país és insospitat. Es tracta d'una incisió profunda en forma de V enfonsada entre faixes verticals d'una superba alçària. Abandonàrem la carretera i a peu per un camí (dolent) arribàrem a l'indret memorable. Un pont vell ens conduí al mirador obert a la roca viva. D'allí estant veiérem el vell cenobi, que avui és un hotel suspès a la muntanya; uns forats oberts en el mur rocós i al fons una vall molt estreta, amb tot d'orenetes que, xisclant, la sobrevolaven. El que no veiérem enlloc fou la cascada. Davant aquesta contrarietat, interrogàrem una dona del país i em digué:

—La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Avui és dimecres, comprèn? Vostè ha vingut un mal dia.

Vaig quedar estupefacte. Mai no hauria sospitat l'existència de cascades d'horari fix, intermitent i setmanal. La impetuosa descripció de la cascada feta per Víctor Balaguer —penso— ha quedat molt malparada.

—Llavors aquesta és una cascada setmanal, com les revistes il·lustrades i els partits de futbol... —que jo vaig dir a la dona.

—Si vostè fos mestre i hagués vingut amb les criatures de l'escola, no vull pas dir que no els l'haguessin ensenyada. Ho solen fer quan arriben els nens o nenes amb els seus mestres. Altrament, la cascada només funciona els diumenges, quan hi ha gent, perquè seria llàstima que els qui han pujat per veure-la es quedessin amb un pam de nas.

—Aquesta és, doncs, una cascada setmanal corregida per les exigències de la pedagogia. És divertit...

—Es veu que vostè es diverteix amb ben poca cosa —em digué la dona—. Aquí hi ha poca aigua, i, la poca que hi ha, la necessitem per a regar i per a fer una mica d'electricitat. Ara no es pot pas viure sense l'electricitat. Però el cas és que no vol ploure, i no hi haurà cascada ni els diumenges, ni per als nens i les nenes dels col·legis. Si no plou, fumut cascada...

I no vaig poder veure la cascada de Sant Miquel del Fai. És un accident geogràfic que està agonitzant.

Després em vaig ficar pels carrerons que porten a la plaça Gran i vaig veure la gran Porxada, afectada per una activitat comercial molt intensa. Aquesta porxada fou construïda el segle XVI i, sense cap dubte, com a element essencial del mercat. Com veiem, a Granollers, la tradició comercial li ve de molt lluny. Probablement de molt més lluny que de l'època de la gran Porxada, que fou inicialment una llotja de grans i que ara han acordat de transformar en una mena de temple cívico-cultural. Un passeig superficial per Granollers crea la il·lusió falsa que el nucli de la població és relativament modern. La destrucció dels vestigis antics de l'església parroquial augmenta aquesta impressió. I, això no obstant, Granollers —segons diuen els arqueòlegs i erudits— és l'antiga i romana Granularia.

Hi ha en el magnífic Museu troballes romanes molt interessants. Finestres antigues en diversos llocs, una Biblioteca meravellosa posada en un edifici gòtic, antic hospital. La cosa que em fa una impressió més clara que Granollers ha tingut més vides que un gat és la carretera. Quan hi passo o la contemplo assegut a la terrassa de la Fonda Europa, sento intuïtivament la sensació que el camí ha estat trepitjat per molta gent, que fa molts segles que hi transiten persones i carruatges. No tinc pas cap prova documental per a assegurar-ho. Però, de la mateixa manera que per a conèixer la qualitat d'un drap, d'un teixit, cal tocar-lo, existeix un sentit indefinible que, posat en contacte amb aquesta via, postula la seva ancianitat inexorable.

Em vaig llevar aviat, perquè si no ho hagués fet m'hauria hagut d'aixecar per força. L'hotel, la cèlebre Fonda Europa — una de les millors, una de les més generoses i abundants fondes del país —, era atapeïda de gent. Des de l'escala que davalla fins a la planta baixa, vaig contemplar, a dos quarts de nou del matí, el magnífic espectacle que se'm presentava davant els ulls. La gent no cabia a les taules. La majoria es trobava prenent el desdejuni, i no pas precisament de cafè amb llet. Esmorzaven de forquilla. Els cambrers amb prou feines podien donar l'abast. La gent arribava amb els comptes fets.

—Cap-i-pota per a sis! — cridà amb escassa timidesa un pagès voluminós tot prenent possessió d'una taula amb els seus amics.

I de cop passaren davant meu, portades cap a les taules immediates, dues grosses, suculentes paelles.

En altres taules la gent prenia cafè i pagava els comptes. Aquests ciutadans havien ingerit la seva paella o el seu cap-i-pota a les vuit en punt. Encara que portaven algunes hores de feina o arribaven de molt lluny, no es pot pas negar que començar el dia encarant-se amb aquests aliments és una manera de començar fonamental, vull dir amb uns bons fonaments. Haig de confessar que l'espectacle em va venir de nou. És un espectacle que gairebé només es pot veure a Granollers, i encara a la fonda a què fem referència. Com que l'hora era molt intempestiva per a entrar en aquella maregassa alimentària, vaig abandonar el meu lloc d'observació i vaig anar a donar un tomb per la ciutat.

La Fonda Europa es troba admirablement posada i és un bon observatori del mercat. Té una sortida a la vella plaça de l'Estació, sota els plàtans de la qual jo he presenciat fenomenals concentracions de bestiar boví i de llana, entre innombrables escamots de marxants i pagesos. Vaig presenciar la contractació per les escletxes d'una persiana pintada de verd. El sol era fort; la claror, enlluernadora; les seves taques explosives tremolaven, palpitants, sota el brancatge rutilant dels plàtans. L'aire espurnejava. Les taques de sol jugaven sobre la pell d'un vedell, relliscaven sobre les faccions humanes, tocaven el vestit blavós d'una pagesa jove de color de rosa, saltaven de la gorra, posada de gairell, d'un marxant a la gorra d'un pagès. Es veien uns petits, blancs, xais de llet arraulits a l'ombra que projectava una tartana groguenca. Les escletxes de la persiana tocaven vagament l'aire d'un destenyit color de menta.

I, després, la fonda té una altra porta, que és la principal, que dóna a la carretera. Aquesta ruta es veia animada per una enorme quantitat de gent i per una infinitat de vehicles de totes menes. Em vaig barrejar una estona entre la gent, vaig visitar el mercat de porcs, vaig tractar de saber com estaven els preus. Aquesta via, que és el carrer principal de Granollers, és, en dies ordinaris, una mica morosa i, per al meu gust, excessivament llarga. Els dies de mercat és literalment estupenda.

I de l'església, ¿què en podríem dir després del que en digué Pau Piferrer en afirmar que avantatja les creacions més acabades del seu segle? L'obra fou iniciada el 1174 i pel maig del 1221 era oberta al culte. Fou començada en l'esperit romànic de l'època i hauria hagut d'ésser coberta amb voltes de canó, però en plena edificació aparegué la novetat de l'ogiva, que fou utilitzada amb les vacil·lacions característiques d'allò que hom encara no coneix prou bé. Per això Karl Wassermann ha pogut escriure que aquesta església és un exemple d'importància cabdal del fenomen de la transició del romànic al gòtic. El temple presenta una disposició de creu llatina, té tres naus i cinc capelles absidals de planta rectangular; la del centre és la més profunda i espaiosa. Les parets són d'un gruix i una amplada sorprenents, però aquest gruix no és pas obstacle a l'elegància de la fàbrica ni a la seva grandesa. Vet aquí el misteri: aquests humils constructors, de nom ignorat, donaven grandiositat a tot el que els sortia del pensament. Els pilars són prismàtics. El conjunt és angulós, massís, rectangular, superb. La llum del temple és divina. A l'absis hi ha un cos sortint que correspon a la capella del centre. En aquest cos hi ha un rosetó romànic, l'element decoratiu més ric de les construccions antigues. Els vidres, de colors pàl·lids, són molt petits i estan treballats amb tanta pulcritud que més aviat semblen un mosaic que una vidriera. El temple és sòlid, greu, auster, però té un no sé què de música infinita — la música de l'aigua de l'Orde cistercenc. A la base de la fundació d'un monestir d'aquests monjos hi ha l'aigua, una font d'aigua inexhaurible, abundantíssima. Aquesta música, tan plausible en la vida, degué constituir una fascinació en les èpoques en què la gent pensava en aquestes coses; com una companyia en l'etern viatge cap a la mort. Aquí hi ha enterrats Pere II el Gran de Catalunya, Jaume II i la seva esposa, Blanca d'Anjou, Roger de Llúria, els Montcada i tants de personatges de la nostra passada grandesa. Aquí hi ha materialitzada la nostra història en monuments indelebles. Hi ha, però, una cosa que no puc comprendre. Veig a Santes Creus l'arquitectura, l'escultura, el color de les pedres, la gravetat que irradia damunt d'elles el pas dels segles. Però hi ha una cosa indefinible, misteriosa, complexa com la vida mateixa, que no té res a veure amb els detalls, amb els elements de bellesa innombrables que el monestir de Santes Creus conté: aquest element misteriós, inenarrable, és l'ambient, l'atmosfera, el clima que batega sobre aquest determinat punt de la terra. Aquest ambient que ens esborrona i ens subjuga, que ens encanta i ens fascina, d'on prové? On té les arrels? Què el produeix? ¿Quina vibració espiritual el manté en una tensió que ens embolcalla en el moment d'entrar en el clos del monestir? Jo no ho sé. L'única cosa que dic és que només aquests homes han conegut la màgia de transmutar un racó de vida terrestre, i sense perdre el contacte amb la vida terrestre, en pura abstracció. ¿Existeix avui, en algun lloc de l'època present, la possibilitat d'aquest fenomen, la possibilitat d'empeltar, de deturar a la terra la música de les esferes? ¿Per què aquests homes crearen esperit i nosaltres no creem sinó ruïnes, ferralla, inquietud i misèria? Posar el monestir de Santes Creus en tres lleugeres quartilles és una reiterada manifestació de la misèria a què acabo d'al·ludir. M'ho he deixat tot al tinter: el deliciós petit palau reial adossat al monestir, en el qual els nostres reis passaven la Setmana Santa; les impressionants dependències del cenobi—dormitoris, refetors, cups, biblioteques—, el cementiri, el campanar, la torre de les hores, els enterraments... L'única cosa que haig de demanar és que em perdonin l'atreviment en gràcia al meu entusiasme de neòfit de Santes Creus. Poblet és un món de domini impossible. Santes Creus és una delícia inefable que tampoc no es pot dominar perquè la gràcia és esquiva.

L'Ebre travessa, en la més gran part del seu curs, terres molt pobres, sense arbres, devastades. La seva força erosiva en travessar aquestes terres és enorme, de manera que arriba a l'última part del seu curs carregat de fang, arrossegant una enorme quantitat de llim. Tots els rius tenen un color perquè les seves aigües són més o menys clares. El color de l'Ebre, en el seu curs final, ja no té res a veure amb l'aigua, i el seu to no li ve pas donat per l'aigua sinó pel fang, un fang de color groguenc, dens, espès, que el riu sembla arrossegar amb una certa dificultat!

Són aquestes aigües carregades de fang, producte de la força erosiva del riu, l'explicació del delta. El delta de l'Ebre creix sense parar. Cada any guanya sobre el mar. La boca del riu es defensa admirablement contra l'embat del mar. Cada forta riuada implica l'eixamplament de les terres del delta, la deposició de mils i mils de tones de fang que s'afegeixen a les que el curs del temps ha dipositat davant el mar. El riu arriba tan dens i pesat de llim, que el mar no es pot emparar de l'enorme massa fangosa. El far de l'illa de Buda fou construït a la darreria del segle passat, tocant pràcticament al mar. Ara, des del far metàl·lic al mar, hi ha una llarga caminada. Són terres que el riu ha format, assentat dins el mar.

Seria ridícul, és clar, de comparar el delta de l'Ebre amb l'immens delta del Nil. Quantitativament no hi ha parangó possible. I, tanmateix, el delta de l'Ebre és el segon del Mediterrani. El fenomen geogràfic, des del punt de vista qualitatiu, és el mateix. El Nil en gros, l'Ebre en petit, són dos corrents d'aigua que arriben al mar després d'haver travessat dos deserts amb una força erosiva fantàstica. No són pas dos corrents d'aigua. Són dos corrents de fang.

En el terme municipal de Tortosa, hi viu, avui, una concentració humana que és la tercera en importància de la província. La primera és Tarragona, que ha crescut i creix de manera incessant gràcies a la industrialització; la segona és Reus, que no dorm pas a la palla, i la tercera és, com resta dit, la capital del Baix Ebre. El terme de Tortosa, admirablement treballat, tan fèrtil i ubèrrim, és un gran centre de producció agrícola. Les terres de la riba dreta i meridional del riu — o sigui les que pertanyen al Montsià — no queden pas enrere.

Per a moltíssims catalans, entre els quals em compto, Tortosa és un misteri, un fenomen a explicar. A mi em sembla que Tortosa s'explica, en primer lloc, per l'enorme extensió del seu terme municipal. Em diuen que és el segons terme municipal d'Espanya, quant a la seva extensió. És probable. En qualitat agrària es potser el primer. És un terme municipal que equival a una comarca. Tota la part esquerra del delta de l'Ebre, fins al mar, des de Tivenys al nord fins a la riera de l'Ampolla, que desguassa en el golf de Sant Jordi, forma part del seu terme. Tortosa s'expandeix també per la dreta del riu en una inextricable confusió d'altres termes municipals interpolats. En poques paraules: el municipi de Tortosa és enorme, considerable, i allò que ha permès que Tortosa conservi, en certa manera, la seva personalitat autòctona és l'extensió i la riquesa del seu terme municipal.

Aquest terme és, a més, un fenomen geogràfic tancat. A llevant, la comarca de Tortosa es separada del Camp de Tarragona per l'hòrrid serrat de Balaguer i el de la Mola del Món; a ponent, pels ports de Beseit; i, al sud, els serrats de Godall i de Montsià el separen del Maestrat. Pel centre d'aquests murs dis­corre la vall de l'Ebre, que s'acaba, al sud-est, amb les terres baixes del delta, en forma de davantal. Aquest tancament geogràfic limitant un terme municipal vastíssim assentat sobre terres de primera qualitat, regades per un riu modern, explica la curiosa mentalitat del tortosí, tan vivament particular. El particularisme de Tortosa és un fenomen geogràfico-econòmic per­ceptible a ull nu, cristal·litzat.

He visitat la catedral. La seu de Tortosa és tan fina i sensible com la de Barcelona. El claustre, una pura delícia. El conjunt gòtic és d'una aguda sensibilitat. Però la gran fàbrica té poca visualitat externa; queda embotida, en certa manera, a la ciutat; sembla ofegada, aclaparada per les cases. Sempre el pam, la passió obsessiva del pam. Avara povertà. Llegeixo que la catedral fou bastida en el mateix lloc d'assentament del temple romà i de la posterior mesquita musulmana. En tots els països vells passa igual. Tot i ésser la catedral tan bella, tan agudament bella, conté, a més, un element que per a la meva escassa erudició s'ha convertit en una agradable novetat: la façana. Catalunya és més aviat pobra en peces del Renaixement, i, per això, trobar-se amb la façana de la catedral de Tortosa, que és d'aquest tipus, fa una gran impressió. Us sentiu transportats a Roma a l'acte. És una façana pesada, rica, de colors calents, d'una gran sumptuositat, i, ben entès, inacabada. Però aquesta façana té una tan estreta i comprimida visualitat que quedeu desil·lusionats. La catedral hauria de tenir al davant un gran espai d'aire. Mentre va durar l'escassetat de productes alimentaris, Tortosa fou una població excepcionalment rica i puixant. No hi hauria una mica de diners per a aconseguir que la catedral pogués ésser dignament contemplada? No valdria la pena d'intentar-ho? M'he pogut adonar sobre el terreny de com estimen els tortosins la seva catedral i la Mare de Déu de la Cinta, tan amable. Però potser encara no s'han adonat de la joia arquitectònica que posseeixen i de la prestigiosa novetat que representa la seva façana. Portaran tan lluny el seu esperit particular que voldran reservar la seva catedral?

He divagat per Tortosa. He vist les muralles antigues, la Suda, el meravellós panorama agrari que albireu des de les seves altures. He contemplat el riu, portador de fang per al delta ubèrrim, mandrós, pesat. M'he passejat per la Tortosa recent. M'ha semblat que la ciutat posseeix un nombre de cafès inusitat. És la prosperitat! De tota manera, la capital del Baix Ebre resta una mica massa allunyada de la carretera general, que passa part d'avall d'Amposta. A Tortosa establirem contacte amb l'Ebre, que és la força paternal i nodridora de tota la comarca.

El claustre ens submergeix plenament en l'esperit cistercenc. Quan ens hem ambientat en l'enlluernament fascinador que la peça produeix, sentim la remor de l'aigua, suau, deliciosa, persistent — una remor que sembla venir del fons dels segles. En un dels angles del claustre hi ha un templet: el templet de l'aigua. Aquest templet constitueix, amb l'aula capitular annexa, el que resta del claustre primitiu. Sota la seva cúpula hi ha una enorme copa de xampany de pedra, de la qual brollen, ja fa segles, onze brocs d'aigua cristal·lina. El conjunt produeix una impressió de prodigi; és una pau servida per una arquitectura que espargeix sensibilitat i esperit, bressolada per la música de l'aigua fugissera. I, com si aquesta afluència de gràcia deliciosa no fos prou, encara hi ha una altra aportació meravellosa: el color de les pedres. Santes Creus és un prodigi de color, una encantadora, subjugadora fascinació colorística. ¿Com és que ningú no ha insistit més sobre aquest aspecte? El gra de la pedra és d'un color ros fosc madur, tocat per una resplendor de sucosa polpa de préssec, amb pinzellades de pell d'albercoc, de carmins de cirera, de terboleses de pruna, de carnositats de sucosa pera d'hivern. Vista aquesta pedra del claustre estant — on hi ha plantats tarongers i llimoners — cal posar, damunt els colors tan pobrament relatats, l'esplendor lumínica que les fulles brillants d'aquests arbres mantenen en l'aire. La integració general de tantes meravelles produeix un conjunt d'una sensibilitat femenina, gairebé mòrbida, quintaessenciada, finíssima. Aquesta impressió domina crec, la que es desprèn del fet d'ésser el monestir una obra fortificada i emmerletada molt important..

Del claustre, anirem a l'aula capitular, que és una de les peces més extraordinàries del cenobi. En aquesta obra romànica, man- tinguda per quatre columnes cilíndriques, deliberaren, durant segles, a les primeres hores del matí, els monjos del monestir. Al sòl de terra hi ha enterrats els abats. Adossats a les parets, els bancs de pedra de la comunitat. A l'aire hi ha una gravetat i una pobresa d'una presència impressionant. A l'aula, hi arriba —com una materialització permanent de l'esperit de l'orde— l'aigua que cau dels brocs de la pica immediata. Sota les voltes de l'aula, i amb la remor de l'aigua que us arriba a les orelles, resten amb els sentits aquietats, endormiscats en una quietud que sembla avivar totes les formes de l'esperit.

La ciutat de Balaguer és situada bàsicament en el marge dret del riu, mirant cap a ponent. D'entrada, la ciutat, amb el seu carrer allargat de porxos davant el riu, és d'una gran simpatia. Comproveu, una vegada més, que un poble posat davant un corrent d'aigua té la meitat dels seus problemes estètics resolts. Com Lleida, té una expansió urbana longitudinal que s'aixeca, part darrera, bruscament, fins a la vertical de la seva muralla moruna, contra la qual es destaca la mola saquejada de Santa Maria i l'església del Sant Crist de Balaguer, amb la baluerna del convent de clarisses de clausura al seu costat, edifici ombrós, de gran caràcter, amb una situació esplèndida davant l'Urgell.

Aquesta economia que assenyalem és exclusivament agrícola. L'hàbitat humà s'aplega a les riberes de les seves aigües. Aquestes riberes són d'amplades diverses i se succeeixen com quan es toca l'acor- dió: de vegades s'allarguen i s'amplifiquen, i llavors apareix una horta admirablement cultivada i uns fruiterars esplèndids. Les hortes d'Oliana, de Ponts, d'Artesa, són rialleres i magnífiques. Altres són més encaixades, però són aprofitades en tota la seva extensió. Quan les terres desaparei- xen, els rius s'engorgen francament. En el secà, hi cultiven el gra i la vinya. En els flancs i alçàries mitjanes, s'hi fa l'olivera. Després de l'olivar tot és geologia enorme i monstruosa a les parts altes de la comarca, d'un aspec- te una mica més ondulat i suau devers el sud. En termes generals hi predomina la geologia. Això fa que una gran part d'aquestes comarques estigui deshabitada. Una terra semblant ha d'ori- ginar fatalment un material humà volenterós i dur, sobri i tenaç, apte per a comprendre la vida com un esforç continuat. Les poblacions, com que es troben gairebé totes a les riberes dels cur- sos fluvials, solen tenir una part antiga, pintoresca, intacta, generalment amb una plaça porticada i uns carrerons retorts d'una adorable, ancia- na rusticitat; i, com que les comunicacions segueixen forçosament el curs dels seus rius, tenen, a més, una part nova, que segueix la carrete- ra i concentra el moviment i el trànsit. La vida activa s'hi fa sobre les carreteres, servides generalment per la potent empresa d'autoòmnibus Alsina-Graells, a la qual cal acudir constantment en les terres altes de Lleida, perquè cal no oblidar que Ponts es troba, de Calaf, primera esta- ció del ferrocarril, a 38 quilòmetres. Això fa que les carreteres portin tota l'activitat, i tot gira a l'entorn de les incidències del trànsit rodat.

El que imprimeix valor a la petita capital de l'Urgellet és la catedral, peça del romànic d'un caràcter excepcional, sobretot des que fou netejada dels guixos neoclàssics d'estil jesuític que encobrien les parets. Santa Maria de la Seu d'Urgell és una església romànica detres naus, fosca i profunda, amb sostres de volta de canó, amb un creuer molt allargat en què s'obren cinc absis practicats, tret del central, de forma cilíndrica, en el mur de la planta baixa, que té tres metres i mig de gruix. Al centre del creuer s'aixeca el cimbori, cobert per una cúpula de forma molt irregular. Flanquegen la façana principal dues torres de planta rectangular, que ala part superior esdevenen octogonals. En el vèrtex del pinyó s'aixeca elcampanar, de planta quadrada, amb dos pisos de columnes i arcs i en elqual hi ha instal·lat el rellotge de la ciutat. La façana posterior o delsabsis també és flanquejada per dues torres de dimensions extraordinà-ries. El conjunt és d'un efecte inoblidable, que, sumat a la impressió queprodueixen el claustre i els grans edificis contigus —el Palau Episcopal,la Canonja i l'Hospital dels Pobres—, forma un gran nucli monumental.El caràcter del conjunt irradia a la urbanització adjacent, formant alguns carrers que —com el conegut vulgarment pel dels Canonges—són una barreja d'urbanisme de muntanya, amb els pòrtics i els ràfecs pronunciats i un fons de temperatura eclesiàstica, de rusticitat i de teo-logia que no té rival. La Seu d'Urgell és una de les poblacions que nos'esborren de la memòria així com així.

El Pallars és una comarca natural prodigiosa, meravellosament construïda per la geografia. Quan des de Balaguer empreneu el viatge cap a les terres del nord de Lleida, seguint les aigües de la Noguera Pallaresa, de sobte us trobeu amb un massís muntanyós que us barra el pas. Aquest massís, que es troba encarat al sud formant un penya-segat, fantàstic, és el primer contacte que teniu amb el sistema muntanyós prepirinenc: és el Montsec. El Montsec tanca, pel sud, la comarca del Pallars. És una muralla tan perfecta que fins i tot té una porta: aquesta porta és el pas de Terradets, lloc per on passa la Noguera, completament engorjada. Quan viatgeu entre les altes parets de Terradets, entre el muntanyam que s'aixeca, a dreta i esquerra, a gairebé 2.000 metres, seguint el curs remorós del riu, teniu la sensació física de deixar una comarca i d'entrar dins una altra de ben definida. El Montsec forma a Terradets una plataforma o balconada coberta per una vegetació que, per bé que no sigui exuberant, cobreix els esglaons del vessant. Terradets obre les portes de la Conca de Tremp.

Conca de Tremp forma part de l'antic comtat del Pallars. El Pallars és format per totes les terres que aboquen les aigües a la Noguera Pallaresa. Aquestes terres estan compreses entre la gran espinada del Pirineu i el Montsec. Els antics comtes de Pallars dominaren un país tan meravellosament dibuixat i tancat per la geografia, que degueren viure a les seves terres com aquell qui viu dins una fortalesa murallada. A base de mantenir una porta militar a l'estretall de Terradets tenien una seguretat completa.

Tot passant per les carreteres que voregen els grans embassaments —que en la xafogor de les hores caniculars eren d'un verd evaporat, amb la làmina llisa del seu cristall immòbil que emmirallava les muntanyes circumdants—, vaig dedicar un record emocionat a la memòria de Pearson, gran creador de la nostra vida moderna, de tanta riquesa i benestar. Aquesta obra s'ha projectat sobre tot Catalunya i pràcticament ha obert al viatger la bellesa de les altes valls pirinenques. Tremp, que a la primeria del segle era un vilatge inaccessible, avui és una població viva i oberta. El ferrocarril arriba a la Pobla de Segur. La Pobla de Segur, que ja és un nucli important, es troba en el camí del franc progrés.

Entre el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà hi ha força diferències. En el Pallars Sobirà teniu la sensació de trobar-vos sempre a l'alta muntanya. El Pallars Jussà –Tremp és a una mica més de 400 metres- es troba rodejat d'altes muntanyes, però el fons de la cassola forma un país que permet el cultiu del blat, la vinya i l'olivera. En aquest sentit constitueix una veritable sorpresa. Quan enfileu Terradets teniu la il·lusió que us acosteu a un roal de valls fresques i plenes de verdor, però no és pas així: us trobeu amb una zona de decidida botànica meridional. És després de Collegats que comença l'esclat de verdor.

Si voleu tenir una idea panoràmica de la població i de la seva comarca immediata, pugeu a les ruïnes del Castell Vell de la ciutat, posat sobre un pujol que és a tocar de la població. Es domina un paisatge ple de severitat, ondular, greu.

El Solsonès és la comarca situada al nord del Cardener. En realitat, el Solsonès forma part del Car­dener, però en el capítol anterior proposàvem, en nom de la intel·ligibilitat de les coses, d'ocupar-nos separadament del lloc i establir una distinció en el conjunt d'aquesta gran comarca. La part septentrional del Car­dener, amb el Solsonès i la Segarra, forma les terres altes de la Catalunya central, terres d'altiplà, fredes, exposades als cops de vent dels Pirineus, agrícolament magres, d'una modèstia i d'una sobrietat admirables.

Vista en conjunt, la comarca té forma d'esquena d'ase: les seves terres orientals vessen les aigües, a través del Cardener i dels seus afluents, al Llobregat i al mar; les seves terres occidentals porten els seus corrents devers el Segre i van a parar, a través d'a­quest riu, a l'Ebre remot. Són terres més aviat poc poblades, amb un sistema de comunicacions molt precari, que porten una vida tranquil·la i patriarcal. El Solsonès té una gran riquesa arbòria en la seva contrada subpirinenca,  i aquest és l'element econòmic de més volum del país. L'agricultura de les terres baixes és exclusivament de secà i de rendiment migrat. A la comarca hi ha la il·lusió dels barratges del Cardener. El projectat a la confluència del Cardener i l'Aigua d'Ora ha fet parlar molt. N'hi ha un altre entre Clariana i Olnes — anomenat de Sant Ponç. Però el sis­tema de barratges, si arriben a realitzar-lo plenament, beneficiarà sobretot la part septentrional de la co­marca.

Tot el barri que circumda la catedral és monumental i d'un sabor inconfusible. De la catedral (segle XII), se'n conserven tres absis romànics, que, d'entrada, impressionen el viatger que arriba venint de Cardona. Però la fàbrica és gòtica. Probablement sobreposada a  l'ordre anterior, com ho demostren les investigacions que fan al claustre, on el romànic sorgeix amb la seva bellesa insuperable. La portada és d'ordre barroc. La catedral fa una impressió de nuesa superba que es va lentament repoblant. Cal esperar que no mancaran l'encert i el bon gust en la decoració interior total. L'art religiós que ha produït el país en els últims anys — art que ha fet guanyar molts de diners — ha estat poc afortunat.

Formant angle amb la catedral — un angle que crea un racó prodigiosament italià — hi ha el Palau Episcopal, que és un magnífic casal ple de senyoria. Unes escales amples porten a l'interior del palau. En un dels seus pisos, hi ha el Museu Diocesà i l'Arxiu de la Mitra. Durant el segle passat la Diòcesi de Solsona fou suprimida arran d'un concordat que negocià un Govern qualsevol. Josep Morgades fou nomenat administrador apostòlic de Solsona i posà els fonaments del Museu. El bisbe Morgades ha deixat un record inoblidable per tots els llocs on desplegà la seva activitat. Fou un dels homes d'acció millors de la seva època; una personalitat destacada en la història del país.

La capital d'aquesta vastíssima comarca és Solsona. Solsona és una petita ciutat mitrada, de molta ancianitat, amb vestigis de muralla visibles; essencialment agrícola. Celebra dos mercats setmanals i les fires corresponents. Els dies de mercat, els seus carrers estrets, amb un comerç puixant, s'emplenen d'animació. Però la característica de Solsona és una tranquil·litat i una pau encantadores, deslligades de l'època que vivim. És una ciutat levítica; la mitra hi fa un gran paper. Com a totes les ciutats d'aquesta classe, la tranquil·litat hi és profunda, la pau hi és suau, els silencis líquids. Té un gran caràcter: els seus casalots són immensos, i, com sempre que apareixen grans casalots, la impressió d'engavanyament és visible. Llepa les murades de Solsona un petit riuet —el riu Negre— amb uns marges que aguanten arbres esvelts. Tot hi és pausat i lent. Al voltant de la muralla i de les torres que foren fortificades, s'hi dibuixa una carretera que té espais deliciosos per a parar-hi el sol i passejar-hi segons el vent que fa. És una ciutat que us convida a l'estudi i a passejar, a viure amb placidesa i compassadament. El laberint dels seus carrers forma dues places principals: la Major i la de Sant Joan.

D'entrada, la Vall d'Aran produeix una sensació satisfactòria i confortable. Poques comarques de Catalunya ens fan tant aquesta impressió. Molt sovint, la sensació de desgavell, de cosa inacabada, de projecte fracassat, és constant. Malgrat que la Vall d'Aran es troba en plena activitat — producció d'energia, explotacions forestals, turisme, una incipient industrialització, les noves pistes d'esquí de la Vaqueira—, el seu territori fa una impressió de placidesa constant, de vida compassada. És agradable. ¿D'on prové aquesta impressió que fa la Vall d'Aran? La vall té molts pobles i rodals habitats. Alguns es troben al fons de tot de la conca, tocant al riu. Altres, suspesos a mitja muntanya. Són pobles de cases de teulats de pissarra negrenca, amb un element, a les teulades, que, a totes les persones que hi arriben i coneixen una mica França, els fa una impressió inoblidable: aquest element són les mansardes. Les cases tenen els seus teulats de mansardes. On ens trobem? No som pas a França? Aquests pobles tots són iguals. A la Vall d'Aran no he pogut trobar ni un sol element arquitectònic aberrant a l'arquitectura tradicional del lloc. Això, venint de Catalunya, fa una impressió extraordinària. En el nostre país el cafarnaüm arquitectònic és tan gran i bigarrat, que ja no queda res intacte. Els arquitectes ho han malmenat tot — els arquitectes i els seus clients folrats de diners. No podeu arribar enlloc sense trobar una forma molesta, extravagant, forassenyada, contrària a l'arquitectura tradicional. Tant si aneu a la costa, a la petita muntanya com a l'alta muntanya, fareu la mateixa constatació. Arran de mar hi ha xalets suïssos; dalt de les muntanyes, construccions marineres. Un desgavell arquitectònic, un deliri febricitant. I arribeu a la Vall d'Aran i us trobeu amb aquesta enorme novetat: una unitat arquitectònica completa, admirable, total. Jo crec que l'encant de la Vall d'Aran, quan veniu de Catalunya, és aquest. No hi trobeu res que us molesti la mirada, ni el pensament ni l'ànim. Tot hi és ben construït i ben fet. I acabat — acabat venint d'un país en què ni els nuclis bàsics de les ciutats no ho són, d'acabats. La sorpresa és doble, de plaer i d'agraïment. Afegiu-hi el verd de les prades i dels arbres—la magnificència arbòria, la dolçor encantada de la vida remota i antiga — i tindreu la visió que produeix aquesta Vall d'Aran deliciosa i arcaica.

Si agafem la carretera que porta cap al Pallars Sobirà, traspassat el congost de Collegats, els teulats, de pissarra fosca, indiquen la presència d'un altre clima. Tremp és una població calorosa a l'estiu i freda a l'hivern, però la pressió hivernal a Tremp és bastant lleugera. Per contra, a Sort, hi és decisiva. Sort té un carrer, posat sobre la carretera, que és un carrer com un altre qualsevol; però si visiteu Sort no deixeu d'endinsar-vos per la població: darrera i paral·lel al carrer que forma la façana del poble, n'hi ha un altre de caràcter formidable, absolutament muntanyenc, d'un tipisme inoblidable, amb un segell hivernal magnífic.

Aquest és un país d'alta muntanya. Hi he begut aigües fresquíssimes, delicioses, aigües tan fresques que, si badeu, us produeixen la torticoli de les temperatures baixes. Hi he pres uns banys de verd clorofil·la inoblidables. He vist boscos d'avets misteriosos i cascadejar l'aigua pels penyals en forma de cua de cavall. He escoltat la remor musical de l'aigua en llocs allunyats i solitaris. He contemplat campanars romànics esvelts i gràcils. En general, les carreteres són regulars; podrien ésser millors. És veritablement estrany que en una comarca camí de la Vall d'Aran, tan saturada de turisme internacional, les carreteres no hi siguin perfectes.

A la demarcació de Granollers hi ha unes quantes poblacions que són l'orgull del nostre país: la Garriga, l'Ametlla, Caldes de Montbui, Cardedeu, Llinars... Caldes de Montbui és una de les poblacions més antigues de Catalunya, perquè les seves aigües termals, unes de les més bones del Continent per a curar el reuma articular, foren conegudes des de la més remota llunyania. En general, les poblacions que hem citat tenen una distinció especial que les fa inconfusibles. Són poblacions que ja no es troben subjectes al pes del ruralisme, tenen un aire que les fa agradabilíssimes. Els seus paisatges i el seu clima benigne han servit d'atracció, des de fa temps, a una determinada quantitat de burgesia barcelonina. En gairebé totes aquestes poblacions, és possible d etrobar-hi un hotel excel·lent.

La ciutat de Lleida, enclavada vora el Segre, rodejada de planes fèrtils, té una vida intensa. S'allarga al costat del riu i queda encaixonada entre la ribera i el turó sobre el qual s'aixeca, com un espectre, la Seu Vella.

Em sembla que els lleidatans han fet molt bé de suprimir el trànsit rodat pel carrer Major. Ara us podeu asseure tranquil·lament sota els porxos o en el banc adossat a la vella i noble Paeria i veure com passa la gent. Jo no puc passar per Lleida sense asseure'm — una horeta — en el banc de pedra. Em sento com recolzat en la vetusta història de la ciutat, perquè la Paeria és la petrificació de la història humana de Lleida. El carrer Major és l'espina dorsal de la vida ciutadana. Hi circula moltíssima gent, que varia segons les hores del dia, i que camina més o  menys de pressa, segons allà on va. M'ha semblat que a Lleida la gent camina cada dia més de pressa. Sigui com sigui, s'hi repeteix el fet d'avui de moltes de les nostres ciutats: teniu la impressió que la gent no hi cap, que hi viu estreta en espais massa reduïts i que la vida de carrer és el complement d'aquesta estretor d'habitatges. Tant el centre com els suburbis, pels quals, una mica com Déu vol, s'escampa la ciutat, són molt densos. En els carrerons costeruts, el formigueig humà hi és intens. Les botigues hi són petites i comprimides (a Lleida hi ha molt bones botigues). Sobre el carrer Major, s'hi reflecteix successivament la vida de la població. El gran mercat de verdures que anys enrere s'hi féu al matí a ple carrer — mercat d'una abundància prodigiosa —, em sembla que és un record del passat: cosa natural, perquè la ciutat no ho pot concentrar tot en un sol carrer. Al marge d'aquesta novetat, tot m'ha semblat igual, però molt més intensificat, més ràpid i més lleuger. Durant la major part del dia Lleida no conserva cap rastre de la somnolència provinciana i de la calma d'altres temps. Només abans de sopar té un moment en què sembla tornar-hi. En aquesta hora, la quantitat de senyoretes de família, dedicades al carrer Major a la divagació i al rejoc sentimental amb els elegants joves de la població, és considerable. Aquest espectacle sempre m'ha agradat, i l'he presenciat, una vegada més, assegut al banc de la Paeria. És un espectacle que em produeix un enyorament estrany, la nostàlgia d'una vida que no he conegut. Penso: si hom hagués pogut ésser un jove elegant i ben plantat, hauria estat molt agradable! A Lleida, les senyoretes són encantadores, admirablement formades, d'una gran bellesa. Hi ha — sento que i em diuen — el tipus pirinenc, rossenc i esponerós, i el tipus morú, d'ulls negres i grossos, estàtics, ametllats, del baix Segre. Entesos. A mi, totes aquestes senyoretes em semblen admirables, i, considerades successivament, les trobo totes fascinadores de bellesa. Assegut en el banc de pedra, fumant cigarrets, veig passar l'encantadora vanitat local. Fer comparacions, per què?, si cada cosa dins el seu estil té tant d'interès!... Però la llunyania és tan gran! ¡Hom té amb l'elegància una relació tan freda i somorta!

Per tal de tenir una idea més completa de la comarca visitarem Bellpuig d'Urgell, amb la seva plaça porticada i l'església parroquial, amb una joia renaixentista d'impressionant qualitat: el sepulcre de Ramon Folc de Cardona. Catalunya, saturada de meravelles de l'art romànic, que és l'estil que té un indestructible arrelament en el nostre país; saturada, també, de meravelles de l'art gòtic, té escasses mostres de l'art del Renaixement. És per això que la visita al sepulcre de Folch de Cardona, a Bellpuig, ens posa en contacte amb una meravellosa faceta escultòrica que, per la seva raresa, dobla la seva qualitat d'una manera visible.

Organyà és una vellíssima i important població d'un caràcter enorme. La seva església parroquial, de tres naus, amb àbsida central i una façana marcada pels segles, conserva a l'exterior la seva primitiva estructura; no podem dir el mateix de l'interior. Per l'aparell dels seus murs delata el període més opulent de l'art romànic primitiu, i, si fos possible de veure Santa Maria d'Organyà en la seva integritat, seria l'exemplar de més interès arqueològic de la comarca. Organyà té, a més, la veneració general per haver-s'hi conservat a la sagristia la joia literària de les Homilies, considerada durant molts anys el text més antic en català. És un manuscrit mutilat consistent en vuit fulls de pergamins de petit format. El document, descobert el setembre de 1904 per l'investigador Joaquim Miret i Sans, ha fet que Organyà tingui en el món de l'erudició un renom universal. Després d'Organyà, per Coll de Nargó, seguint sempre el riu, arribarem al grau de la Garanta, enorme, estèril, imposant massís rocós dins el qual el Segre queda engorjat tot al llarg de sis quilòmetres.
Entre Coll de Nargó—cal no oblidar el fet que, malgrat el seu nom, és un poble — i Organyà hi ha o hi havia un pont antic, d'un sol arc, sobre el Segre. En aquest Pont de l'Espia, fou llançat daltabaix el cadàver del cèlebre comte d'Espanya, de tan trista memòria en la història del reaccionarisme del país.
Després d'haver recorregut aquesta regió de punta a punta se'ns apareix com un país que té l'economia muntada sobre els cursos d'aigua que la travessen. Una artèria central: el Segre, i a cada costat els seus afluents.

El centre de Balaguer és la plaça porticada del Mercadal, d'una gràcia i d'un moviment inoblidables.

Balaguer és una ciutat que es projecta cap enfora, molt alegre, plena d'animació i de gust per la vida. Conserva considerables vestigis històrics, encara que potser no tants com en caldrien a una població d'arrels profundes, dramàtiques i antigues. Si més no, Balaguer té, com les nostres millors poblacions, les seves actuals preocupacions materials arrelades en una gran tradició, que batega intensament en l'aire de la ciutat, amb un vigor que la vida moderna no ha pogut esmorteir. Encara que per la seva situació geogràfica no forma part de l'Urgell, sinó de la Noguera, és l'Urgell, i tot el seu sistema econòmic, qui ha convertit Balaguer en un dels centres agraris més rics del país.

De Mercadal, passant pels costeruts carrers de la part alta de la ciutat, vaig arribar a l'església de Santa Maria. És potser lamentable que aquests carrers no tinguessin un pas més plausible. Des de la base de l'esvelta església domineu un panorama meravellós i dilatat, amb tota la dolçor agrària de l'Urgell, les arbredes del Segre, les cases de pagès, les recolzades del riu, les rastelleres d'arbres elegants que segueixen les sèquies. Però, si la contemplació del paisatge us suavitza l'ànim i us encanta la mirada, la visita a l'església que teniu a tocar us produeix una gran tristesa. Santa Maria és una enorme peça gòtica que té encara les parets vives i els nervis sensibles. No ha estat pas el temps qui ha assassinat aquesta església, sinó les vicissituds de l'època. Ha servit de presó, de caserna i de dipòsit de presoners. Les seves pedres emmarquen les armes dels comtes d'Urgell. La ciutat de Balaguer està absolutament unida al perfil palpitant, esvelt, d'aquesta església. Sort que una bona restauració ha tingut compassió d'aquestes nobles i venerables pedres.

A Ripoll hi ha un museu, que fundà el senyor Tomàs Raguer, on totes les manifestacions de la vida de muntanya són admirablement representades. La vida dels pastors, els seus atuells, tot allò que es rela­ciona poc o molt amb aquest estament, hi té constància perfecta. Ja hem fet referència a aquest museu, que mereix una visita si voleu tenir una idea de la vida al Pirineu. En realitat, tota la serralada pirinenca és un país de pastors. Però la vall de Ribes, amb les comarques que hi afronten — del Ripollés, de Camprodon i del Cadí —, forma en certa manera, la capi­tal dels pastors del nostre Pirineu Oriental, capitalitat que irradia, amb els seus tentacles de la transhumància, damunt les comarques assolellades i marítimes de la Catalunya Vella.

Hi ha pastors que tenen l'esperit musical i saben cançons antigues. Però generalment el que els caracteritza és la gravetat i el silenci. Els vells pastors, a les hores de lleure, solen entretenir-se fent treballs manuals: culleres i forquilles de boix, gots, collars, esclops i objectes rústecs de tota mena. Els fan a pun­ta de ganivet i els omplen de dibuixos deliciosos. D'aquesta feina, els pastors en diuen «musicar», mot finíssim que sembla concentrar tota l'essència de divagació atenta de l'artesania.

La vida dels pastors s'inicia a les acaballes de la primavera, amb la «diada del tondre», que és quan esquilen els ramats. Pocs dies abans de pujar a la muntanya marquen les ovelles distintament per a cadascun dels ramats que s'han d'agrupar. El dia abans d'emprendre la pujada, pengen les barrombes, o esquelles grosses, i les mitjanes, als marrans. Després, els pastors barregen aquests elements masculins en l'harem immens de les ovelles. El majoral s'hi posa al davant i emprenen el camí.

Quan s'acaba l'estiu, el bestiar emprèn el camí de tornada. El ramat és més nombrós perquè hi ha els anyells que han nascut. Quan arriba al poble que és la seva base — Queralbs o el que sigui — procedeixen a la tria — és a dir, a la reconstrucció dels ramats particulars. Munten pletes, on van col·locant, segons els senyals, els caps de ramat que durant l'estiu visqueren confosos.

Quan la tardor arriba, i a manera que avança, es produeix la transhumància cap a la marina, damunt les terres més assolellades i benignes. Aquests ramats no són mai tan nombrosos com els que a l'estiu pugen a muntanya. Però n'hi ha de conspicus. Fan via cap al pla, lentament, per uns camins preestablerts que els pastors coneixen admirablement. He sentit dir als pas­tors que, amb els ramats, tot sovint s'hi barreja alguna llebre que baixa de la muntanya al pla juntament amb les ovelles. De vegades, generalment, quan el bestiar travessa una població, les llebres es perden o fugen esfereïdes. Però moltes arriben a lloc. Els gossos, que es deleixen qui-sap-lo pels conills, no fan gens de cas de les llebres. Segons els pastors transhumants, les llebres del pla—les poques llebres que hi ha pels plans del nostre país—hi arriben barrejades amb els ramats muntanyencs.

La vida dels pastors exigeix paciència, conformació i amor a l'ofici. És un ofici dolç, ingenu i líric. Els enemics dels pastors són els animals danyosos i les tempestes a muntanya, que esglaien i fan fugir el bestiar. Aleshores els pastors situats estratègicament, amb els gossos, han de mantenir la immobilitat dels animals mentre es desferma la tronada per la solitud immensa i els llamps esberlen els penyals de la vastíssima i solitària geologia.

A les parets de la catedral hi ha les pintures de Josep Maria Sert. Quan els nostres besnéts les contemplaran quedaran fascinats. Davant aquestes pintures, la nostra generació haurà estat una mica refractaria. ¿Què representen aquests homes que pugen i baixen per les parets, fent esforços colossals, amb els bíceps inflats, la mandíbula crispada, les cames rígides, amb una passió pel treball desaforada i enorme? Aquestes pintures són un gran espectacle, una formidable explosió d'art laboral, de constructivitat triomfant. Sert, home àvid, potent, vital — un tipus gegantí —, ha deixat a la catedral de Vic l'essència de la seva concepció del món, el seu ideal d'un art de masses. Si la Humanitat camina cap a les idees que els esdeveniments de cada dia semblen subratllar, els nostres besnéts trobaran en aquesta obra la satisfacció dels seus ideals. La generació contemporània, intoxicada encara per la pintura de cavallet, relativament apassionada pels grans museus, no gaire propícia a l'art social, grandiós i ferroviari, entusiasta dels petits museus situats una mica enllocs desavinents, de les col·leccions recòndites, de les peces inoblidables, admirarà com es mereix aquesta enorme obra mural; però, situada a la catedral de Vic, no deixarà pas de visitar el retaule d'alabastre que fou a l'altar major i ara hi és darrera. La visió d'aquest retaule del mestre Joan Oller produeix un efecte sedant, és com passar de l'exaltació i de la febre a la visió tranquil·la i familiar. A Vic tot sembla tendir a compensar-se

El Museu Arqueològic Artístic Episcopal de Vic és un cas alliçonador de la força de voluntat d'aquest país. Fou fundat l'any 1889 pel bisbe Morgades. Té, doncs, el museu, gairebé tres quarts de segle d'existència. En aquest espai d'anys s'ha convertit en un dels primers museus d'arqueologia i d'art cristià d'Europa i en la més excelsa i apreciada joia de la ciutat de Vic. A Catalunya, després del Museu de Barcelona, el de Vic el segueix i en alguns aspectes el supera. El seu creixement ha estat ràpid; el nombre de peces, considerable; la qualitat d'alguna té una apreciació universal. Dispers abans en unes sales so­bre el claustre de la catedral i en el segon pis del Palau Episcopal, avui està instal·lat en un edifici situat a l'esquerra de la catedral, mirant cap a la porta del temple. Aquest museu és proporcional, admirablement distribuït d'acord amb les idees més recents de la tècnica museística. És un veritable encant de mu­seu. Estic segur que el creador del museu antic, l'inoblidable mossèn Gudiol, hauria considerat amb ulls entendrits la formació de l'actual. Aquest museu, amb la seva personalitat, completa admirablement el de Barcelona. Hi ha alguns artistes que es troben més ben representats en el de Barcelona; per al contacte amb altres serà indispensable (per exemple, en el cas impressionant de Ramón de Mur) recórrer al de Vic.

Sobre la nostra pintura gòtica es tenien a principis de segle idees i notícies poc precises. Després del llibre que el senyor Gudiol i Cunill ha dedicat a aquest ca­pítol de la nostra pintura, tot ho veiem més clar, siste­matitzat i concís. Vic o la voluntat. Vic o la tenacitat. Si totes les nostres ciutats haguessin mantingut la voluntat, la tenacitat que Vic ha desenrotllat al llarg de l'últim mig segle, el país tindria un aspecte molt diferent. Ha estat un esforç limitat en l'espai, un esforç local, tot evitant la dispersió i la vaguetat. I, de la cosa local, n'ha sorgit la universalitat de Vic.

Si ens hem de regir per la tradició, Sant Pau del Camp és un monument molt antic. Els dos capitells merovingis utilitzats de nou a la porta de l'església romànica i la làpida del comte Guifré II, mort el 911, que hi ha a l'interior del temple, semblen confirmar-ho. Es tracta d'un establiment benedictí dependent — probablement — de Sant Cugat del Vallès. L'església és romànica, de planta de creu grega, volta de canó i cimbori, de principis del segle XII. El claustre és del XIII, de planta rectangular amb arcs sostinguts amb dobles columnes. La sala capitular avui serveix de casa rectoral. És un romànic pobre. Les escultures de la façana principal revelen un art tardà. El contrast entre la pobresa del romànic de Barcelona i el de la resta del país és sorprenent.

El romànic de Barcelona és a Sant Pere de les Puel·les, a Sant Pau del Camp, a les capelles de Sant Llàtzer, d'En Marcús i dels Templers i en els vestigis que resten al Palau Episcopal. Sant Pere de les Puelles és el temple cristià més antic de la ciutat. A la base del conjunt arquitectònic de Sant Pere de les Puelles hi ha una església carolíngia dedicada a sant Sadurní i s'hi troba adossat un temple que manà erigir el comte Sunyer, dedicat a sant Pere. El conjunt fou destruït per les invasions musulmanes posteriors i reconstruït més tard; llavors els dos temples quedaren dedicats a sant Pere. Reformat a l'època gòtica i durant el Renaixement, incendiat l'any 1909 i l'any 1936, amb les restauracions que seguiren, no resten sinó alguns detalls isolats, alguns vestigis, de la seva venerable antiguitat. El claustre romànic fou destruït el segle XIX.

La Cova d'en Gispert té uns dos-cents cinquanta metres de profunditat. No presenta, per descomptat, la grandiositat de les coves mallorquines i molt menys la de les de Postummia (Ístria), però les per­sones que de visu puguin comparar la Grota Azzurra de Capri amb aquesta veuran que l'equiparació és possible. Tenint la seva entrada encarada a l'est, és natural que l'hora més bona per a visitar-la sigui la de la sortida del sol, és a dir, en el moment en què els raigs solars, suspesos a flor d'aigua, penetren fins al fons de la caverna. Llavors és una fantasmagoria. Dels seus sostres trencats i de les seves parets, però sobretot dels punts en què les filtracions aquoses produeixen com erosions a la roca, apareixen coloracions de descripció impossible, d'una química com somniada, prodigi del món còsmic, que mai cap joia, ni laboratori, ni escenari no podrà reproduir ni donar-ne la més lleugera idea. Aquesta pro­digiosa elaboració colorística es produeix sobre unes aigües que semblen filtrades, netíssimes, d'un cobalt prodigiosament pur, adormides sobre un fons de sorra de color de rosa.

S'Agaró, sempre dins els motlles de la seva distinció inicial, ha anat, en efecte, creixent i desenvolupant-se. L'església és obra del traspassat arquitecte Falguera, artista de molta distinció i una de les primeres figures de l'art religiós en aquest país. S'aixeca en un turó al qual s'accedeix a través d'una àmplia escalinata, des de la qual es domina un ample panorama sobre la urbanització i el mar. El temple, que és situat dins el cànon catòlic més tradicional i més nostre, té tota la gràcia del nostre barroc mariner, tan clar i aeri. L'església de S'Agaró i la de Cadaqués formen dos meravellosos punts de gràcia divina i humana. El gust del senyor Ensesa, que és un apassionat d'aquest país, de la seva història i de les seves formes belles, ha estat per a l'arquitecte Falguera una col·laboració inapreciable. Ja tenim església a S'Agaró. I quina església! Tot ha quedat com il·luminat i embellit. Al seu interior hi ha algunes peces de primer ordre, com els sepulcres del castell de Foixà gòtics, d'una severitat que sobta.

El senyor Ensesa va ésser ajudat en la seva magna empresa per un arquitecte molt distingit, el difunt Rafael Massó i Valentí. No cal subratllar la discreció de la seva construcció ni la visió àmplia que Massó va tenir del que seria algun dia S'Agaró. El que he de dir, perquè constitueix una altra gratíssima sorpresa, és que S'Agaró no té aquest tràgic aspecte de provisionalitat i de peremptorietat que tenen tants nuclis d'estiueig de la costa i que fan la impressió que la gent hi viu com en un camp obert. S'Agaró té base, autèntica realitat, i en aquest sentit — com en tants d'altres — no té, a la costa, paritat.[...]

La urbanització de S'Agaró va iniciar-se cap a  l'any 1924. El senyor Josep Ensesa fixà la data el setembre de 1923.

El ritme de construcció inicial va ser força ràpid i s'han anat construint, vorejant el mar, totes o gairebé totes les cases previstes fins a la meravellosa cala de Sa Conca. Des del xalet del senyor Ensesa, situat sobre el racó de llevant de la platja de Sant Pol, fins a la casa que es va construir el pintor Colom a Sa Conca, hi ha una extensió considerable. Diguem, això no obstant, que s'han construït a S'Agaró tres coses vertaderament excepcionals: la casa del senyor Josep Ensesa, anomenada Senya Blanca, obra de l'arquitecte Duran Reynals, probablement una de les obres d'aquest arquitecte mes afortunades; el passeig del Mar o camí de Ronda, resseguint les sinuositats del litoral, d'una bellesa incomparable, i l'església de la urbanització.

Tombat el Cap de Begur, surt, encarat a llevant , un litoral més obscur, si és possible, més abrupte, grandiós i inhospitalari. La penya té un color gris d'ombra nimbat per un hàlit ferruginós. Al tombant mateix del Cap —que és totalment àcor— hi ha Es Degotís, lloc que porta aquest nom perquè les roques, impregnades de filtracions, deixen caure gotes. En aquest paratge hi ha la Falquerina, cova sense profunditat, però d'enormes dimensions glacials, on vaig veure, fa molts anys, unes meravelloses estalactites que algun salvatge posteriorment va trencar a martellades, sens dubte per col·locar-les en alguna cova artificial de jardí a Barcelona. S'Encalladora, que apareix tot seguit, és un altre despreniment cataclismàtic de proporcions monstruoses; la profunditat del mar és aquí tan considerable, que la costa, malgrat això, ha quedat àcora. Només és perceptible, a mig cable de la costa, una roca de color negre, Es Furió de Fito —pas franc entre l'escull i la costa que és molt pescat, com tot aquest litoral, per la gent de Sa Tuna—. Aquí es pesca, però, amb el risc constant de perdre els ormeigs, a causa dels violents corrents del Cap. Superada S'Encalladora, apareix la Punta d'es Plom, extrema a garbí de la badia de Sa Tuna.

Tombada, doncs, la Punta d'es Plom, s'entra a la badia de Sa Tuna, enfilant la proa al sud, és a dir, que es navega de cara al vessant nord —saturat de pins, molt altius— del Cap de Begur. La badia és àcora, de navegació molt segura, i amb tots els vents del sud ofereix un refugi excel·lent. Dibuixa una corba de cargol que no remata i que ve a morir a les cases del racó de llevant de la platja. Diré de passada que la badia en forma de cargol més graciosa que conec en el Mediterrani és la de Portoferraio (illa d'Elba). Resseguint, doncs, el perfil de la badia, es troba primer S'Eixugador, que és pròpiament el racó de garbí de Sa Tuna. I, després, la Cova de Sant Pau. Comença llavors la platja pròpiament dita, que s de pedruscall i sorra, de color de plom i molt neta. Amb la platja s'inicia el caseriu, sota els pins que davallen de la muntanya. La platja és bona, profunda, i s'hi pot sempre, amb facilitat, salvar una embarcació. Sa Tuna no ha tingut sort amb la seva arquitectura: la gràcia que tenen les habitacions populars és aquí contrarestada per l'escassa que ofereixen els edificis estiuencs

Cap Roig era, no fa gaires anys, un simple accident geogràfic d'aquest tros de costa. Els pescadors, que el coneixien, sobretot des del mar, quan anaven cap a garbí amb vent de proa, solien fumar una pipa a redós del cap. Algun estiuejant estrany i atrevit s'aventurava, anant per dreceres infernals, fins al cap i, malgrat les dificultats de la marxa, tornava enamorat del panorama que des del cap es contemplava. Cap al 1927, Mr. Woevowski, un cavaller, ex-coronel rus emigrat a Londres, arquitecte, molt relacionat amb la societat anglesa, després d'un llarg viatge pel Mediterrani amb la intenció de fincar-s'hi, descobrí Cap Roig i el considerà com un dels llocs més bells dels que havia vist fins a la data. Comprà terrenys, inicià la construcció d'una gran residència, però sobretot dedicà la màxima atenció a la formació d'un gran jardí paisatgístic que servís de marc a un altre de mes reduït, de gust italià—perspectiva esglaonada de boixos i xiprers sobre un paisatge de mar, realitzada amb una agudíssima comprensió de la geometria romàntica. Construí, a més, per als jardiners i el servei un nucli d'habitacions d'estil popular del país i ho va fer amb suma habilitat i màxima gràcia.

Mr. Woevowski escollí la part alta del promontori del cap per a l'emplaçament de la casa i desenvolupà el pla del jardí en el vessant sud-est de Cap Roig, utilitzant la Cala d'En Massoni com a primer terme i el Cap de Planes i les Formigues com a gran panorama. Va ésser un encert complet. La construcció de la residència començà el 1931, però van ésser interrompudes dues vegades les obres. En l'actualitat es pot dir que en les seves parts fonamentals l'edifici —construït en pedra procedent de pedreres properes — es troba acabat. Sobre la residència en si es pot afirmar que té la solidesa i un cert aire d'edifici nobiliari medieval mediterrani; sobre el punt escollit per al seu emplaçament tots els elogis que poguessin formular-se resultarien pàl·lids. [...]

El que volem subratllar ara és que des de Cap Roig es veu Calella sobre les línies de terra més dolçament ondulades que es poden somniar, línies que alternen la seva coloració entre les suavitats dels conreus, el verd fosc de les pinedes i el daurat avinagrat de les vinyes; que aquest paisatge té el cap dolçament reclinat, dibuixant una declinació, llarga i elegant, sobre el vessant del Cap de Sant Sebastià, i que tot això viu en l'aire de llum rosa o, millor, rosada del país, i que tot plegat forma un dels paisatges més bellament normals, més equilibrats, més civilitzats de l'Empordà.

La importància de Cap de Creus i el dramatisme del seu nom no depenen de l'espectacularitat dels seus espadats, que, al costat dels del Milà, de Sant Sebastià, del Cap de Begur o de Norfeu, són insignificants. Repetim que la seva importància radica en el fet d'ésser un vèrtex d'orientació d'una impressionant brusquedat. Al cap la costa gira en sec, s'acara a nord i a mestral i hom té, enfront de la immensitat del Golf del Lleó i un litoral totalment obert, una estranya sensació de desemparament. És com entrar en la intempèrie, una sensació on es mesclen l'angoixa i la inseguretat. Aquesta sensació respon a una realitat perquè, a partir del cap, la costa obliga, en tot temps, a una vigilància constant i exigeix —per a fugir-ne i tot— una prudència i una perícia reals. Els vents del primer quadrant adquireixen aquí una dramàtica serietat, i els refugis són molt escassos, per no dir nuls.

El Jonquet és una cala incisa en la roca viva, amb el referit illot [Talladofins] a la seva entrada, que té la particularitat, un cop navegat per la seva major extensió, de presentar al seu fons un altre braç d'aigua que fa amb el primer un magnífic angle d'abric. Aquest braç mor en una minúscula platja, molt poc profunda, amb algues i joncs emergint a tall d'aigua, a l'ombra de les oliveres. Hi ha aigua i dues petites barraques. El Jonquet és una de les cales més resguardades d'aquesta costa i per als afeccionats al mar té un encant indescriptible: la llisor de les seves aigües, en tots els temps; la seva diafanitat i la seva calma permanents; la seva absoluta soledat, el silenci, estàtic i present. Passar al Jonquet vuit dies d'estiu, sense diaris ni notícies, pescant i mirant el mar i el cel, aspirant l'aire fort i càlid impregnat d'herbes seques i de boca de forn de l'oliverar, gronxant els somnis i les olles de peix a la popa d'un vaixell, és una cosa que no té comparació a la vida. Les aigües de la part exterior del Jonquet són molt profundes i molt abundoses en peix, sobretot l'illot de la boca, on, en fons d'algues, abunden els rosats pagells i els rogers vermells, grossos, de carn dura. Però el braç interior és molt poc profund i val més no acostar-s'hi si no és amb embarcacions minúscules.

Amb l'agradable sensació del foc de sarments a l'esquena, vam donar una ullada al paratge. El dia ja havia tancat i, al fons de l'angle de la badia, semblava haver-s'hi filtrat un silenci estàtic. El caseriu semblava abandonat. Ni una llum ni en porta ni en finestra. Ningú. A l'engolfament, el mar semblava mort, tenia una immobilitat espessa i estava com extasiat davant la immensitat rutilant del cel. Una estrella molt grossa, potser Júpiter, rogenca i esvaïda, posava un vague parpelleig de llum rosada a l'aigua. Molt llunyana i com perduda en la immensitat s'oïa, flotant, la remor sorda de la ressaca sobre el penya-segat de la costa. Allò semblava augmentar el recolliment de la cala. Quan aquesta remor s'aprimava, arribava —la nit era calorosa— el cant monòton dels grills dels oliverars i se sentien, més pròxims, aquella mena de sospirs ofegats que fan les cordes de les barques fondejades. Però la sensació dominant era una intensa olor d'algues, una olor de fons del mar que gairebé marejava. Era una olor tan obsessionant que les sensacions circumdants acabaren per desaparèixer...

A Portlligat el mar i la vida de l'aigua del mar tenen una presència tan ineludible que hom sembla mastegar-la. Després, menjàrem un bocí, vam instal·lar una manta sobre les pedres de la Riba i ens hi ajaguérem de cara a les estrelles. I a falta d'un matalàs més bo ens adormírem sobre el perfum, una mica amarg, de les actínies.

L'actual cementiri de Cadaqués és una meravella. Tres fossars hi ha a la Costa Brava bellíssims: el de Begur, el de l'Escala, el de Cadaqués. Els dos primers són bells de dins estant, per si mateixos, però llevat de la mar, que des dels murs es veu, la naturalesa circumdant no els acompanya. El cementiri de Cadaqués, en canvi, és, si fos permesa la llibertat, complet. S'hi pot anar o pel rastell que surt del Poal —que era el camí que feien abans els enterraments— o sortint de la plaça de les Herbes. Quan de sobte apareix entre els olivars l'arc del porxo frontal de l'ermita de Sant Baldiri, amb la capelleta del campanaret, blanca de calç, d'una proporció i d'una gràcia tan madures, que tot sembla ja decantar-se cap a una malenconia pensarosa, hom té la sensació de trobar-se davant d'una humil cosa perfecta. Els xiprers es veuen darrera les parets. Tot voltant hi ha la calma, una mica trista, de les oliveres. La simplicitat és enorme. Però és una simplicitat molt complexa.

En el tren dels Ferrocarrils de Mallorca arribarem a Inca. Si no hi ha cap contratemps, l'horari funcionarà amb més o menys exactitud. Altrament, haurem de tenir paciència. Inca és una ciutat molt viva i d'uns 16.000 habitants. Els seus mercats agrícoles — cada dijous — en fan una població concorreguda i animada. També té fabriques de calçat i de teixits. Essent com és cap de partit i disposant d'allò que se'n diu una gran falda—és a dir, un cert nombre de pobles que hi graviten, comercialment, al damunt — és natural que s'hi destaqui un aspecte de petita capital. En els típics cellers s'apleguen els pagesos a menjar requisits propis de la temporada. Són semisubterranis i hi ha les denominades bótes congrenyades. Als voltants d'Inca hi ha tot de torres desafectades de l'antic molinar.

A Inca és digna de visitar l'església de Santa Maria la Major, del segle XIII, però reformada, desgraciadament, el XVIII, amb el barroc inflat que és de rigor. El campanar que se salvà de la millora, és un dels més esvelts i típics de l'illa. Part dedins hi ha el retaule de Joan Daurer, una esvelta figura de madona restaurada. L'obra era abans a l'altar major; ara, en una capella del costat de l'Evangeli. També és notable el convent de Sant Francesc, amb el seu claustre barroc. Dins la ciutat, coronant un turó, té molt de caràcter i sabor el Convent de Monges Jerònimes de clausura. Les virtuosíssimes senyores tenen l'especialitat d'uns pastissos finíssims, els concos. Als afores, dalt d'una muntanya d'uns 300 metres, des de la qual es distingeix un panorama sensacional, hi ha el Santuari de Santa Magdalena, construcció primitiva i de poc interès artístic.

El turista, des de diversos llocs de la ciutat, podrà visitar la catedral, que és l'antiga fàbrica gòtica desvirtuada. La porta principal desaparegué sota la portalada glacial del nou ordre. La del sud alberga, com a testimoni de la seva antiguitat, a part una làpida que data del 1362, uns filigranats capitells, amb els escuts del comte-rei i de la ciutat. Envolta el flanc del temple, part damunt, una balustrada interrompuda per un àtic modern, per damunt del qual es distingeixen els robustos pilars primitius, amb les seves realistes gàrgoles i els seus aguts coronaments.

El centre de la ciutat antiga és la denominada plaça Vella, que és una mica angosta, però que posseeix un moviment i un caràcter excepcionals. Flanquejada de porxos d'arqueria baixa amb pilars gruixuts, hi aflueix un estret carreró amb les seves voltes d'arcs apuntats d'un fi goticisme — segurament allò que la ciutat té de més antic del que encara es manté en peu.

La plaça del Born és el nucli monumental de la ciutat. Al centre, s'hi aixeca l'obelisc erigit a mitjan segle passat en memòria dels herois que defensaren la ciutat el 9 de juliol de 1558 contra la terrible agressió del corsari Mustafá. Li donen magnificència els palaus de Martorell i de Torre-Saura, amb llurs elegants galeries de tres arcs, i la casa de Vigo, amb els seus set balcons en fila sobre fons vermell. Davant aquests edificis s'aixeca l'Ajuntament, erigit damunt els vells murs de l'antiga residència reial. El conjunt és magnífic. [...]

El del comte de Torre Saura, al Born, és d'una bella i ampla façana amb dos cossos d'edificis simètrics amb tres grans arcades neoclàssiques. El portal d'entrada resta coronat per un timpà amb l'escut dels Olives. Passada l'entrada, es troba un pati molt esbarjós de tipus diríem feudal. Al saló del tron es destaca, sobre una estrada i sota dosser, una poltrona girada cap a la paret, en senyal de respecte, costum entre els títols de Castella.

És molt agradable de donar un tomb per aquesta vella Ciutadella senyorívola, de carrers sense pujada, molts empedrats. A Ciutadella — a diferència de Maó, com en tantes altres coses — no hi ha pujades. Les úniques són les d'accés des del port; Ciutadella està aixecada damunt un pla. En aquesta Ciutadella vella es troben els palaus de la noblesa menorquina: els dels marqueses d'Albranca, de Salort, de Squella, de Sintas, d'Olives, de Saura. Aquest darrer, aixecat a les acaballes del segle XVIII, és de belles línies, amb portals i finestres llavorades en gres fi del país, dintre les línies clàssiques i un ràfec voladís, també de pedra, formant quarters.

El palau dels marqueses d'Albranca, títol menorquí, dona al carrer del Santíssim. Té una façana severa, sense cap altre ornament que una cornisa i una sèrie de balconets. L'àmplia escala està coronada pel blasó familiar. A la part posterior de l'edifici s'obre un jardí d'una gran bellesa.

Una gran notabilitat de Maó és l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, tan acollidor i útil per al turista, fundat l'any 1905, patrocinador de la benemèrita «Revista de Menorca», que es publica des del 1888, i centre cultural màxim de l'illa. Menorca ha estat considerablement estudiada per l'erudició estrangera i nacional en gairebé tots els seus aspectes. A l'Ateneu, el turista hi trobarà una immensa tasca recollida. A la seva biblioteca hi ha més de 18.000 volums. Les seves col·leccions són notables: la d'ocells agafats a les illes, composta d'unes 180 espècies i classificada pels conservadors del Museu, el primer dels quals fou el senyor Maurici Hernández Ponsetí; la de peixos de les aigües de Menorca, formada pel senyor Jaume Ferrer, amb més de 100 exemplars; la de mol·luscos terrestres, fluvials i marítims, amb més de 4.000 espècies i uns 10.000 exemplars classificats; la de fòssils; la d'insectes de l'illa; la d'algues, formades pel botànic maonès Rodríguez Femenias, que es considerada la millor d'Espanya, amb 1.240 espècies i mes de 7.000 exemplars. El Museu Arqueològic i d'Art Retrospectiu compta amb làpides, ceràmica antiga, majòliques, plats catalans i valencians; una col·lecció magnífica  de plànols i cartes totals i parcials de l'illa i una col·lecció de quadres d'assumpte menorquí, formada per obra de Clabo, Josep i Joan Chiesa –pintors aquests dos darrers que vingueren a maó durant la dominació anglesa-, Comas i Vilar. les aquarel·les de Chiesa són realment magnífiques.

Després, des d'aquest areny, la costa es decanta cap al nord formant una sella de cavall d'unes dues milles a l'extrem  de la qual hi ha el frontó del cap de Cavalleria. Aquest frontó té al costat oriental el cap de Llevant  i a la cara occidental l'illa de Porros. El cap és net i espadat i és el lloc més septentrional de l'illa, i sobre els seus vuitanta metres d'altitud s'aixeca un far importantíssim (abast 38 milles).

La casa és típicament mallorquina, bastida segons la tradició de l'illa, al voltant d'un pati gegantí. La capacitat dels mallorquins per a adoptar les formes italianitzants s'ha vist demostrada en les cases de Palma i en alguns detalls de Raixa, com ara l'extensa galeria o llotja, no pas oberta a l'interior, sinó a la façana.

El cardenal féu portar des de Roma marbres i escultures greco-romanes i les col·locà en diverses grans sales de la casa. Es tractava d'una col·lecció importantíssima provinent d'adquisicions i de peces aportades directament, és a dir, trobades a les excavacions que, per compte seu, foren fetes a Ariccia, prop d'Albano, on se sabia que estava situat el temple que Domicià dedicà a Egèria. Només en queden algunes restes que en donen una idea ben pobra, dipositats al Museu Municipal de Bellver.

Els jardins són del gust del segle XVIII. L'escalinata monumental que corona una font, tota adornada amb semicolumnes, gàrgoles i figures, és d'una bellesa sorprenent i sembla flotar-hi al damunt la malenconia vaga de Santiago Rusiñol, que pintà aquests jardins. Tot ja té un punt de maduresa gairebé decadent, però el seu encant és molt viu.

Per la resta del jardí hi ha distribuïdes tot de relíquies arquitectòniques al gust de l'època, així com alguns motius escultòrics que podem suposar que féu tallar expressament el cardenal per artistes italians que residiren a Raixa. És notable l'estany ombrejat de pins i d'altres arbres. Diuen que fou construït sobre fonaments àrabs; constitueix el dipòsit artificial d'aigua més gran amb què compta l'illa.

Portopí és el port històric de la Ciutat de Mallorca. Després de les seves escales a la Dragonera i la Porrassa, l'estol del rei En Jaume fondejà a Portopí. Al llarg dels segles fou el centre mariner de l'illa, pel fet de constituir un bon recer i tenir drassanes a les seves ribes. A l'extrem del braç meridional de l'entalladura hi ha el far i el semàfor, que componen, amb les seves banderes, una estampa de vella litografia. La Torre de Paraires o d'En Carroc és un monument nacional que ara resta en sec, a l'arrencada d'un nou dic. Abans en una situació privilegiada, ha passat a un segon terme que no mereixia. En altres èpoques, des d'aquesta torre a la seva bessona de senyals, estenien, de nit, una cadena que tancava el portitxol. Després de segles d'abandó, Portopí, tornat a la vida ja fa anys, per las factories de la Societat Anònima Cros i pel fet de tenir-hi els dipòsits la CAMPSA, forma part de les noves instal·lacions portuàries.

Portopí, amb Es Corb Marí i el Terreno, S'Aigo Dolça, Son Armadans i Son Alegre, constitueixen una densa prolongació de Palma. Davant aquesta considerable concentració urbana, crescuda i multiplicada en tan pocs anys i gràcies sobretot al turisme, la costa dibuixa una petita badia molt polida, i damunt la corba deliciosa el castell de Bellver sembla presidir amb la seva elegància prodigiosa la ciutat flamant.

Aquí hi ha Cas Català, Cala Nova i Cala Major, que és un dels centres estiuencs de Palma més concorreguts. La platja de Cala Major és envoltada d'hotels. La punta de Sant Carles constitueix l'extremitat de la badia a que ens referim. A dos cables d'aquí hi ha el far de Porto Pi, que és de llum blanca amb grups d'esclats cada quinze segons, amb un abast de vint-i-set milles. De la punta de Sant Carles arrenca l'escullera, que forma la defensa del nou port de Ponent, on, part dedins, hi ha els molls, d'una gran extensió i un calat suficient per a atracar-hi els grans vaixells. Al fons hi ha les instal·lacions de la Base Naval. De moment, aquest port tan ampli se sol veure desert. Això desperta una mica l'atenció, tenint en compte, a més, que l'antic tampoc no és massa concorregut si no és pels vaixells-correu de passatgers.

Quan arribeu a Portopí podeu dir que entreu al sac de la badia de Palma. Damunt la costa de Ponent, la serra de Na Burguesa serveix de fons a una atapeïment d'edificacions que s'aboquen a la mar o es destaquen en el vessant muntanyós: Cas Català, Sant Agustí, Gènova, la Bonanova. També es percep, distintament, la ciutat de Palma. El panorama és d'una bellesa superba.

Ultrapassada la desembocadura del Massot, s'arriba ràpidament a la Fonollera, lloc que ve assenyalat per la presència d'un gran pi, alt i frondós, que trenca amb la seva silueta la línia baixa del paisatge. Com a senya de pescadors, aquest pi és d'una gran utilitat i el seu propietari —segons és fama entre la gent de mar— transmet la necessitat de respectar-lo per testament, de generació en generació. Quan el perfil del pi de la Fonollera — diuen els pescadors — coincideix amb el puig on és emplaçat el santuari de Nostra Senyora dels Àngels, és que s'ha arribat a mitja platja.

El Palau Reial Major fou residència dels comtes de Barcelona i dels monarques de Catalunya i Aragó. Construït originàriament en el període romànic sobre un cementiri visigòtic, l'edifici prengué cos amb diversos afegits i assolí l'estructura actual a les acaballes del segle XIV. En finalitzar el segle XV, una ala fou posada a disposició de la Inquisició, i dos segles més tard Felip V donà la resta a una comunitat de monges benedictines de Santa Clara per tal de compensar-les de la pèrdua del seu convent del barri de Ribera, enderrocat en el moment de bastir la Ciutadella. Ara el centre del Palau és el Saló del Tinell, de planta rectangular, cobert amb un enteixinat de fusta, sobre sis arcs transversals de punt rodó, amb pilastres poligonals de capitells decorats amb motius de botànica. A la façana de la plaça del Rei hi ha rosetons reixats i finestrals de doble columna. El mur intern deixa un estret espai entre aquest i un altre de primitiu del palau romànic; en aquest darrer, s'hi han conservat restes de pintures del segle XIII amb escenes de guerra i l'exèrcit catalano-aragonès en marxa amb el rei i un bisbe al davant.

La capella de Palau, o capella de Santa Àgata, fou construïda sobre un sector de muralla romana i porta com a tema decoratiu els escuts de Jaume II i de Blanca d'Anjou, cosa que ens permet d'establir-ne la cronologia en els primers anys del segle XIV. És una graciosa nau, coberta amb enteixinat de doble vessant sobre lleugeríssims murs de gran elegància.

Una altra construcció originàriament gòtica és el grandiós Palau Municipal, que ocupa, amb una façana afegida el segle XIX, la part oriental de la plaça de Sant Jaume. N'és l'element principal el gran Saló de Cent que el Consell dels Cent Jurats de la Ciutat es féu construir a la segona meitat del segle XIV. Pocs anys després fou començada la construcció de la gran façana gòtica — carrer de la Ciutat —, obra d'una exquisida simplicitat, que llueix a la sobreporta un bell arcàngel sant Rafael amb grans ales de bronze, obra de Jordi de Déu. El palau edilici fou arreglat cap al 1926; foren revalorats els elements antics que quedaven i decorades modernes dependències amb pintures de Miquel Viladric — escala d'honor i altres —, Xavier Nogués — despatx de l'alcalde —, i Josep Maria Sert — Saló de les Cròniques. I més recentment, amb obres de Vila Arrufat, Francesc Galí, Ramon Rogent i Antoni Tàpies, ha estat continuada aquesta obra de decoració.

A la part occidental de la plaça de Sant Jaume, s'hi troba el Palau de la Diputació General de Catalunya o Generalitat. Aquí, la bellesa i l'harmonia de la millor construcció d'estil gòtic que posseeix Barcelona s'amaguen darrera la fredor geomètrica d'una façana renaixentista construïda els últims anys del segle XVI. L'autèntica façana es troba al carrer del Bisbe. Sobre la llinda de la porta hi ha el famós medalló de Sant Jordi, obra genial de Pere Johan acabada en el primer quart del segle XV. L'edifici és una estructura de tres plantes amb un pati bellíssim, una de les meravelles més fines que ha produït l'estil gòtic del país. Per la diada de Sant Jordi, el pati és escenari de la fira de les roses, que és un quadre ple de color i que ha popularitzat un gravat de Parcerisa. A la galeria del primer pis, s'hi obre la capella de Sant Jordi, amb una façana en miniatura totalment recoberta de randes pètries. L'interior és de planta quadrada, amb ogives que arrenquen de mènsules raconeres, tot plegat molt ben obrat artísticament. A la capella, s'hi guarden moltes obres d'art del segles XIV, XV i XVI, la qual cosa constitueix una veritable excepció, car la totalitat dels objectes d'art que guardava el Palau desaparegueren o foren traslladats durant els molts anys que fou habilitat per a Audiència (segles XVIII i XIX). Durant el segle XVI foren construïts la Cambra Daurada, el Pati dels Tarongers —un dels racons més bells de Barcelona—, la part alta de la façana del carrer del Bisbe i el Consistori Nou, cobert amb un auri enteixinat. En el cos que forma la façana oberta a la plaça de Sant Jaume, s'hi troba el Saló de Sant Jordi, amb modernes pintures de tema històric.

La Naturalesa, que sol ésser tan monstruosa i de­forme, es complau a Calella a jugar un pas de simetria. Les platges de Sota Can Calau i de Malaspina semblen emmarcar pels dos costats el Port Bo, i so­bre la platja d'aquest es troba una de les construccions més gracioses de la costa: les Voltes, els porxos de Calella. Aquests arcs formen la sortida a migdia d'un bloc de velles cases que fan un rectangle apaïsat sobre la sorra. Els arcs són feixucs i cepats; la seva alineació fa un punt rodó, panxut i ple, punt que treu la fredor que tenen les perspectives d'arcs quan són tirats a cordill. Això fa que, vistos des d'un extrem, semblin una filera de parpelles d'una ober­tura que va en augment, cosa que crea una extraordinària sensació de vida. A l'hivern, en dies de tramuntana, formen sobre la platja un punt recollit; a l'estiu proporcionen una ombra fresca, clarejada per la ventolina marina. I, sobretot, proporcionen el repòs de veure el mar per la forma més graciosa que els homes han creat. El mar vist a través d'una arca­da... ¿existeix una cosa més prodigiosament bella? La diversitat del mar sobre el frontis d'un arc, sobre l'arrencada del tronc d'un arc... ¿hi pot haver res més agradable per a l'equilibri humà?

És en aquestes Voltes de Calella que s'ha de veure i si és possible sentir una entrada de llebeig d'estiu. El vent de gregal —si anuncia bon temps— comença a anar de baixa a les onze o dos quarts de dotze del matí. El gregal ronda pel sud i entra el xaloc —el sirocco dels italians—, que ve del migdia. Vent de fora o foranell, que sol durar una hora o una mica més i cau amb les orelles cotes quan toquen les dot­ze o la una a l'església. El xaloc ronda el sud-est i el garbí, o llebeig, arriba a la una. És a dir: a l'hora de l'aperitiu. (Hora vella, que era la bona.) És en aques­ta hora, si és possible en un cafè i si encara és possi­ble davant una absenta gelada, que convé situar-se un gran dia de sol i de calor a les Voltes de Calella. Des de l'ombra dels arcs, la platja del Port Bo es veu inundada d'una llum lleonada i està com submergida dins una calma letàrgica. El mar té una reverbe­ració que encega la mirada. Circula poca gent. El poble dina i a estones arriba un petit soroll de forquilla o de cullera xocant contra un plat, llunyà i entusiasta. Les embarcacions fondejades es balancegen imperceptiblement. Les cordes s'han afluixat i cauen com una corba humana fatigada. L'aire és sec —el gregal és un vent sec— i els perfils de les coses es retallen amb una precisió que trenca la pastositat de la llum. Quan el garbí arriba, petit, aixecant de seguida, però, un minúscul onatge, es produeix com una distensió de les coses. El garbí és un vent humit que sembla afluixar els elàstics rígids de l'univers. El pas d'aquesta ventolina per la pell humitejada per la calor de forn produeix una impressió deliciosa. El cos queda com alliberat. Un punt d'humitat es fica fins a la rel de la pell. Aquesta am­pla penetració de vent no es produeix d'una manera brusca; el garbí entra lentament. El veieu venir. Empeny suaument portes i finestres, infla lleugerament la galta de les cortines, posa un so lent i greu a les pinedes. No es tracta d'un forcejar violent; és com una ampla carícia suau.

L'Estartit dona l'esquena al nord i queda resguardat —malauradament la tramuntana no respecta res— per l'alineació rocosa que davalla del Montgrí, segueix per Montplà, fa les tres corbes dels Maures i s'allarga horitzontalment per les Salines, fins a la Barra. Aquest vessant muntanyós té un aspecte aspre i pobre, com tota la muntanya de Torroella, que és un dels paisatges entre feudals i ascètics més típics de Catalunya. Els dies molt clars aquests penyalars tenen una coloració metàl·lica —gris plata amb un halo vermellenc— que sembla espurnejar. Quan hi ha un lleuger tel de boirina, tenen una vaga coloració verda, surten unes taques com d'herba seca i d'espígol, els morats de la farigola i els grisos del pedruscall prenen la suavitat del plomatge de les tórtores. El poble està edificat al punt mateix en què les sorres de la platja de Pals moren al peu de les roques d'aquesta alineació muntanyosa. Moltes cases són edificades en realitat sobre l'arena, però tota una successió d'elles s'aixeca sobre la riba de les roques. En dies de mal temps, el millor, per a aguantar-se en les aigües de l'Estartit, es fondejar-se davant aquestes cases, en roda o donant un cap en terra.

Altres opinants han conjecturat la hipòtesi, segons sembla problemàtica, de situar Cípsela més cap a l'interior, identificant el seu emplaçament amb el de l'oppidum o ciutat fortificada indígena d'Ullastret. El poblat ibèric, és a dir, el jaciment arqueològic d'Ullastret, es troba situat en una elevació — l'anomenat Puig de Sant Andreu — pròxim al curs del Daró, uns deu quilòmetres lluny de la costa, precisament a l'altura de la platja de Pals. Aquest establiment, descobert el segle passat, va caure després en l'oblit i no va ésser fins ben entrat l'actual quan el seu nom començà a figurar en la bibliografia arqueològica del país. A partir del 1947, aquesta impressionant estació ibèrica ha estat rigorosament i reiteradament excavada (dotze campanyes entre la data esmentada i el 1962), primer sota la direcció del doctor Pericot i després sota la del senyor Miquel Oliva i Prat, que ha portat el pes i la responsabilitat principals en la realització d'aquests treballs, auspiciats per la Diputació de Girona i amb la col·laboració de la Direcció General de Belles Arts.

Segons el senyor Miquel Oliva («Ullastret. Guía de las excavaciones y su museo»), «s'ha posat al descobert el que és encara una mínima part del jaciment, ja que hem de tenir en compte la considerable extensió que havia assolit, fins a convertir-lo en el més gran de la regió catalana». El descobriment de bona part de les muralles i torres de defensa que encerclen el recinte, els carrers d'accés i les habitacions, que constitueixen els distints nivells superposats en el seu interior, auguren per a un futur pròxim més grans conseqüències i millors troballes —principalment quan es descobreixin les necròpolis —, malgrat el marcat interès que ja té tot el que s'ha desenterrat.

De lluny, el monestir conserva encara un volum i un perfil. És un grandiós edifici que aguanta encara l'altivesa i la dignitat del seu origen. Però quan hom s'hi apropa i veu la destrucció que l'ha abatut —els finestrals buits i els sostres ensorrats, els merlets escapçats, i arrasats els terres —, una gran tristesa s'apodera de l'ànim de qui el visita. I, com totes les ruïnes, Sant Pere de Roda produeix, d'entrada, una impressió de galimaties. Em permeto d'aconsellar al turista que ordeni el seu pensament, separant l'església del monestir, estudiant separadament un edifici de l'altre. Com a impressió de conjunt, crec que la sensació és unànime. El monestir té un aspecte enterament feudal, en el sentit militar i polític de la paraula, És un símbol de poder físic, més que un símbol de poder místic. Sant Pere de Roda és l'obra major del feudalisme eclesiàstic de Catalunya. Recordant el que escrivírem dels benedictins de Sant Feliu de Guíxols, direm que els frares que habitaren Sant Pere de Roda portaren sota l'hàbit humil l'armadura del baró senyorial, amb domini polític directe i acatament dels pobles vassalls.

El claustre, una de les coses que Piferrer i Pi i Margall van veure en el seu temps, avui no existeix. El monestir és vastíssim: és un laberint de salons abandonats, corredors oblidats, estances i cel·les destrossades i una tal quantitat de construccions que hom acaba per perdre's a les ruïnes. Al monestir hi havia un aquari, el rodejaven exquisits jardins, i les terres de conreu d'administració monacal directa eren molt ben portades. Les robustes muralles que el contenien sobre el penya-segat del sud resten en peu, així com les torres i els escapçats merlets. Al monestir, ja tan destruït i saquejat, hi queda molt poc art, però encara li sobra grandesa. La impressió de poder feudal que es desprèn de la seva contemplació és sempre permanent.

Roses està col·locada en el punt precís en què acaba la gran platja del golf i la costa s'aixeca en una riba rocallosa. Aquesta costa interseccional — aquest gest d'un poble que sembla que va a pujar un esglaó—, l'enorme amfiteatre pirinenc que la rodeja al nord i a l'est, la població encarada a ponent, són els tres elements que donen a Roses les característiques més notables. L'amfiteatre té dos punts màxims: Sant Pere de Roda i Pení, en el centre del massís de Cadaqués, i exerceix com una pressió sobre el poble, que es dibuixa molt baix davant la mar, apaïsat i llarg, en semicercle. A l'espill de les aigües fosques de la badia, en les quals la vegetació —les algues— tremola a flor d'aigua, es reflecteixen les seves cases blanques i les frondes —delicioses a l'estiu— del Passeig Marítim i de la platja.

La fixació del terreny primer i la construcció del gran pont gòtic sobre la Muga —els fonaments del qual es veuen avui a flor de terra als sorrals del riu—, amb la consegüent fixació de la «barra» o oficina dels burots per entrar des de Roses a Castelló, van ésser potser els factors decisius de l'augment de la marina de Roses. Van ésser construïdes al voltant del poble unes muralles, les claus de les quals guardava l'abat; es col·locaren torres de guàrdia sobre les penyes per a vigilar el mar; una església romànica de tres naus, de parets fortes i obscures, donava al conjunt un aire de fortalesa. Els seus habitants es dedicaven a la pesca i a l'extracció del coral, que no podien vendre enlloc més que a Castelló. Des de molt antic va ésser, doncs, Roses una població militar, i aquesta circumstància ha fet que hagi estat en el transcurs dels segles diverses vegades arrasada. Fins el 1402 no aconseguí Roses la seva llibertat municipal completa. Va ésser el segle XIV, el 1354, quan Roses visqué la seva primera gran anècdota militar: la reunió a la seva rada de tres-centes veles amb dotze mil homes i cinc-cents cavalls embarcats, que al comandament del general del mar Bernat de Cabrera passaren a Sardenya a sufocar una rebel·lió aixecada en aquella illa.

Si havíem de fer un balanç dels efectes que les vicissituds històriques han projectat sobre Roses, resultaria completament negatiu. Roses ha estat assetjada innombrables vegades, arrasada, saquejada, i destrossada, per terra i per mar, en moltíssimes ocasions. En el llarg període de les guerres incessants de l'absolutisme monàrquic (períodes dels Àustries i dels Borbons) no s'ha produït la més petita acció als fronterers Pirineus que no hagi estat recolzada sobre Roses. Els més excelsos noms de la marina espanyola sentiren el retrunyir de les bombes en les aigües d'aquesta badia. Es pot dir que, fins a la guerra de la Independència, Roses ha exercit un paper de molt renom i fama en la història militar.

Però no en va Roses ha estat durant segles un poble d'anomenada. Més que un poble, ha estat una plaça, i això imprimeix un caràcter. A Roses són gent de rei, que tiren bombes i bales..., diu la vella cançó. Els seus habitants tenen fama de fer grans crits, de tenir uns certs fums i algun puntiglio. A vegades els pescadors d'aquí s'han estimat més naufragar que cedir en una qüestió d'amor propi... I això no és una crítica, per descomptat. És un fet i res més. El passat imprimeix, fatalment, caràcter...

Figueres és generosa, entusiasta, enamorada dels espectacles, tolerant, no pas massa donada a l'estalvi. El figuerenc s'exalta, belluga molt bé les mans, té un rostre mòbil, animat, necessita caminar pels carrers amples. És el poble de Catalunya que, relativament, té més cafès i més sales d'espectacle. La gent no para mai. [...]

La ciutat no té pas caràcter, certament, però tampoc no podem afirmar que sigui una aglomeració qualsevol de carrers i places. És una acumulació absolutament urbana, neta, higiènica, confortable, clara. La ciutat és un aparador per als dies de mercat, però és un aparador molt ben posat. Quan s'encenen els llums divago pels carrers de Figueres... Em sembla agradable, la gent vesteix bé, i no hi ha res que em permeti de dir que Figueres no sigui una ciutat i que els figuerencs no tinguin esperit ciutadà. És l'úica població de l'Empordà que té elements per a ésser una ciutat. A la Rambla és plausible d'aturar-se per contemlar la joventut que passeja. Hi ha una vivacitat estimulant, d'una picant lleugeresa. Les noies, ben calçades, l'anca d'ametlla, el pentinat a la moda, són unes figures de primera qualitat. A la Rambla, hi podem passar cada dia mitja hora amb satisfacció i tranquil·litat.

Sant Domènec, gòtic, amb un claustre que, quan feia el servei militar, els soldats hi pelaven patates;  per l'edifici en ruïnes anomenat de les Àguiles, amb una façana Renaixement on campegen les armes dels Àustries (antic edifici de l'Estudi General, debolit amb la creació de la Universitat de Cervera), i per l'església de Sant Martí, antiga residència dels jesuïtes, i temple de l'estil que imposaren, una mica ensucrat, els reverends pares de la Companyia, abans de la seva expulsió per Carles III.

La portada és un dels arcs de triomf més extraordinaris que podem admirar. Amb els seus dos flancs enormes, és tota coberta de relleus esculpits en pedra, d'una qualitat insuperable, reproducció de les miniatures d'una Bíblia que havia estat del monestir, segons un catàleg del segle XI. Aquests relleus, disposats en set faixes horitzontals i paral·leles, representen: els de baix, l'Església militant; els de dalt, la triomfant. Presideix el conjunt la figura de l'Omnipotent. Davant aquesta obra monumental, Verdaguer pogué dir que era

la Biblia al cor de Catalunya impresa,

cosa que és exacta. Aquesta obra—que justifica per ella sola tants viatges a Ripoll com siguin necessaris per admirar-ne les belleses— és l'exemplar d'escultura romànica més bell i sumptuós que a Catalunya es conserva i un dels més grans d'Europa, segons la unanimitat de la crítica.

Però, encara que tot això sigui important, hi ha una cosa en el Ripollès que ho supera tot: és la significació que té la comarca en la memòria històrica del grup humà de què formem part. El monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll ens és terra sagrada, una de les claus de la nostra personalitat col·lectiva. És la casa pairal, la llar primitiva de la família catalana. Dins els seus murs mil·lenaris, s'hi forjaren la nostra primigènia manera d'ésser, el nostre caràcter, els nostres vicis i les nostres virtuts, la nostra manera d'enraonar. Ripoll fou durant segles el focus potent de la nostra civilització pirinenca, alma mater d'una col·lectivitat que ha perdurat, d'una comunitat històrica arrelada. El monestir fou fundat pel primer comte sobirà de Catalunya, Guifré I, i consagrat el dia 20 d'abril de 888; restaurat i engrandit successivament, fou elevat a basílica l'any 1032 per l'abat Oliba, bisbe de Vic. Des d'aquest temps tan recular fins al 1835, que fou bàrbarament incendiat i saquejat, transcorregueren sobre Santa Maria de Ripoll nou segles de santa continuïtat i de fidelitat a la terra que constituí la seva primitiva base. Davant un fenomen semblant, és natural que Ripoll tingui, en la cultura general europea, una consideració capital. [...]

Dèiem que l'any 1835 el vandalisme polític i el ferment permanent de la guerra civil destruïren Ripoll, com destruïren Poblet i Santes Creus — només per citar les meravelles que aquí foren devastades i que haurien constituït el timbre de glòria més gran de tot poble civilitzat. El monestir estigué durant molts anys en un estat d'abandonament complet i lamentable. Però, gràcies al zel i a la munificència de l'inoblidable bisbe Morgades — un dels homes d'acció més grans que ha tingut Catalunya en l'època contemporània — el monestir fou restaurat. El bisbe consagrà el temple actual el dia 1 de juliol de 1893. Però mig segle no s'havia escolat en va. El senyor Elies Rogent, gran enamorat de l'arquitectura romànica, salvà tot el que pogué. Però moltes i valuoses coses havien definitivament naufragat.

Desaparegué la imatge de Santa Maria i el sepulcre de Ramon Berenguer IV, fundador de la Confederació catalano-aragonesa; la famosa biblioteca, el valuosíssim arxiu — considerat un dels més grans d'Europa —, la sala capitular, el palau de l'abat, l'hostatgeria i tots els objectes, pintures i obres d'art que el monestir contenia. ¿Què en queda, realment, del monestir antic? En queden sobretot la porta monu­mental d'entrada i el claustre.

La capital administrativa de la comarca és Santa Coloma de Farners, antiquíssima població, amb mercat setmanal i una vida comercial sòlida i intensa. És una població molt amable, una mica cauta, plàcida, constant, amb una excel·lent confiteria, una dilatada rebosteria i aigües molt bones. Situada al peu de les Guilleries, al centre d'una magnífica vall de terres de molta qualitat, rodejada de cases magnifiques, Santa Coloma és l'essència del que té de més positiu el to conservador de la comarca.

Lloret és un paradís per als turistes: troben aquí una atenció constant, un gust de servir i d'ajudar impagable.  L'afluència turística a Lloret ha experimentat un increment extraordinari els últims anys. Les construccions estiuenques es multipliquen. Proliferen els hotels. Lloret és avui un dels centres turístics més important del país; el primer de la Costa Brava per la seva densitat hotelera. La seva platja, que és dolenta per atracar-hi i no té defenses contra els vents del sud, forma, des de la Punta de la Carabera i la Caleta, un dibuix de lluna creixent de traçat elegant; és una d'aquestes platges que subratllen la bellesa i l'esveltesa de les dames i la distinció dels cavallers. És molt neta, clara, d'un color rosa esblaimat, lluminosa i radiant.

L'òpera Marina, lletra de Francesc Camprodon, música de Arrieta, ha donat a Lloret una vasta fama: "Costas las de Levante, playas las de Lloret...". Francesc Camprodon va néixer a Vic el 1816,estudià a la universitat de Cervera, on va conèixer i tractar Balmes, fou autor dramàtic, escriptor i polític i va morir a l'Havana, a l'edat de cinquanta-quatre anys, el 1870.  [...]

Marina es va estrenar com a òpera espanyola al Reial de Madrid el 1855, amb un èxit relatiu; posteriorment va sofrir un arranjament en tres actes, i fou reestrenada el 1871 amb un èxit que no l'ha abandonat mai. La van cantar Ortolani, Tamberlick i Aldighieri, grans gargamelles del temps.

Camprodon , que inicià la seva carrera política en el camp de la moderació, va ésser diputat per Gràcia, Vic i Santa Coloma de Farners. En el curs d'un dels seus viatges de propaganda electoral va conèixer les "costas las de Levante" i les "playas las de Lloret". El 1868 es va separar de les files ministerials i va publicar un manifest a la premsa que va fer sensació.  En triomfar la revolució de setembre va acceptar el càrrec d'administrador d'Hisenda de Cuba. Quan Joan Prim va tenir a Àfrica els seus èxits ressonants, Camprodon li va enviar una carta amb quintetes que es va fer popular. Camprodon va ser un considerable flautista, molt afeccionat a la música sentimental, i diuen el seus biògrafs que era un gran cuiner. Camprodon és un gran tipus de l'època fàcil, xerraire i divertit, imponent bohemi. Camprodon no sembla un home de Vic; més relació sembla tenir la seva manera d'ésser amb aquestes terres amables. En aquest sentit la Marina és potser una obra d'una gran sinceritat.

Lloret és una població molt alegre i summament hospitalària. Als lloretencs, els agraden músiques i danses: ballen meravellosament la sardana. És una pura delícia contemplar una audició de sardanes davant la Casa de la Vila de Lloret, cara al mar, enfront del passeig de palmeres d'ondulació tan acurada. Lloret és, a l'estiu, una de les poblacions de la costa on es balla més. La seva festa major —24 de juliol— és, dins del seu tipisme, distingida i solemne. La processó marítima que es fa en tal data fins a Santa Cristina, coneguda vulgarment per s'amorra, amorra!, té una gran vistositat.

Lloret és —malgrat la transformació que hi ha operat el turisme internacional— una població encantadora, d'una distinció innata. Té el que es cotitza encara tant: un aire de petita ciutat.

Des de Roques Planes, magnífic panorama sobre la badia de Palamós. Des de Sa Conca l'havíem contemplat des d'una llunyania potser excessiva. La silueta de Palamós sobre les aigües del seu petit port s'ha anat acostant. La gran corba de la badia apareix ara vorejada de petites cases blanques.

Als seus peus, al port, hi ha un vapor negre i lleig, els arbres d'un bergantí, una sèrie d'embarcacions de pesca fondejades o immòbils a la platja. Hi ha una xemeneia que fumeja, unes taques de roba posada a eixugar, un carro, un camió que camina pel moll, el minúscul dibuix d'un senyor passejant per un terrat... Quan, cap al tard, s'encenen els llums, la seva successió dibuixa a la vora de la badia una corba molt àmplia. Els llums s'arremolinen al casc antic. El far crema amb un ull groguenc i entelat. Els llums roigs i verds de l'escullera deixen a la mar una petita lluïssor immòbil. Una gran calma. Se sent passar el vent entre els pins, i en l'aire hi ha una onda llarga i greu.

Palamós és una població oberta, simpàtica, agradable, situada en una posició que la fa incomparablement bella. Presenta aquesta situació la novetat —rara en la costa, ja que no en conec més que una altra, Roses, que tingui una situació semblant— d'estar encarada a Ponent. Això fa que les tardes, els capvespres, els crepuscles de la badia de Palamós tinguin en la seva infinita diversitat un prestigi inoblidable. Hi ha dos o tres llocs molt estratègics per a dedicar-se a aquesta activitat contemplativa: el petit promontori del far, que té una visualitat magnífica, les cases del Pedró del vessant de Ponent i la terrassa situada davant el Casino.

El nucli antic del poble, més compacte, es dibuixa sobre el seu promontori, a l'extrem de llevant. Forma un bloc apaïsat en el qual la fàbrica de l'església, amb el seu campanar amable i escàs, es confon, amb les construccions urbanes. Un conjunt infinit de detalls inefables, dibuixats amb una cal·ligrafia acurada. Sota el gran arc del cel, aixecada, la silueta té aire.

En tota aquesta costa fins a la Cala Margarida, que és la cala contigua, a garbí, de Cap Gros, hi ha moltes barraques d'aficionats a la pesca que són utilitzades els diumenges per anar-hi a fer l'arròs. Cap Gros, com el seu nom indica, és una enorme formació geològica: sembla un grandiós llom d'elefant que s'immergeix a la mar amb un aire pesat i bonas, una indiferència monstruosa. Al seu litoral hi ha una cova d'interès merament geològic, que justifica unes hores d'excursió estiuenca.

S'Alguer és una recolzada utilitzable per a les embarcacions de pesca, però cal conèixer-lo bé per a a rribar a l'atracament. Resguardades pel talús de la costa, emplaçades sobre les roques, hi ha algunes barraques d'aficionats, alguna de les quals és habitada tot l'any. Allí vivía, plàcid i robinsonià, el meu amic Noguer, excel·lent cuiner, home summament hospitalari.

Entre Sant Esteve de Mar i S'Alguer s'aixeca, una mica a l'interior, l'antic mas Crispí, amb una torre de defensa al costat, de l'època de la piratería.

En la nostra història, les Formigues van unides a un episodi de gran interès retrospectiu que hom pot llegir a les venerables i magnifiques cròniques de Ramon Muntaner i de Desclot, que són, sobretot la primera, models inimitables. Aquest episodi se situa en el temps del regnat de Pere el Gran, en l'època de la gran invasió francesa del 1285, després de les Vespres Sicilianes (30 de març de 1282).[...]

L'esquadra francesa destacada sobre la costa catalana era forta, de cent seixanta galeres, sense comptar-hi les embarcacions de transport. Mentre l'exèrcit es va mantenir a l'Empordà, l'esquadra, situada paral·lelament, va actuar al golf de Roses; va forçar primer Cadaqués i després el monestir i la vila de Roses, on va constituir un dipòsit per a l'exèrcit invasor; l'almirall francès, que era Guillem de Lodève, ordenà, per mantenir-se segur en el golf, realitzar incursions sobre la costa i saquejar i incendiar tot el que sortís al pas.[...]

En això, un capvespre d'últims d'agost de 1285 va aparèixer a la vista del nostre litoral, provinent de Sicília, el fort de l'esquadra catalana enarborant pavelló de l'almirall Roger de Llúria. L'esquadra, en la seva ruta de retorn, havia fet escala a Cabrera de Mallorca i tenia ordres de concentrar-se sobre el Cap d'Aiguafreda —nom que tingué, durant l'Edat Mitjana, l'actual Cap de Begur—. En la seva navegació cap aquestes aigües l'esquadra catalana va fer una pausa davant les illes Formigues, on l'almirall va donar les ordres decisives: ordenà especialment que a cada galera fossin hissats tres fanals per evitar confusions en cas d'un atac nocturn; amb això va voler, a més, l'almirall causar una sensació de força superior a la que realment posseïa.

Trobant-se, doncs, l'esquadra davant aquestes illes, a la llum incerta de l'alba, fou assenyalat el pas d'una altra esquadra que navegava amb un gran llum davant. Roger de Llúria va manar a la seva gent que s'armés i destacà dues embarcacions de descoberta. Era l'esquadra francesa. Immediatament, les galeres catalanes maniobraren i se situaren sobre la costa, entre el Cap de Planes i les Formigues. Foren hissats a cada galera els tres fanals i als crits d'Aragó!, Sicília!», sonaren les trompetes i els tambors, la ferramenta de les armes i les veus de comandament. Mentrestant, el dia estava naixent sobre el Cap de Sant Sebastià.

Els primers raigs del sol del dia il·luminaren un camp de batalla que presentava un aspecte paorós: per les roques i les platges, sobre la mar, flotaven cadàvers, fustes, pals, cordes i tota mena de ruïnes. L'esquadra de Roger de Llúria presentava, per contrast, un aspecte triomfal. L'almirall, sense perdre temps, ordenà el saqueig de les naus de Pisa i l'incendi de les galeres capturades.[...]

D'altra banda, m'he entretingut de vegades a pensar, en el curs de les hores solitàries que he passat en aquestes roques, seguint amb la vista el vol d'una gavina o escoltant el sord soroll de les onades batent el granit, si no han estat aquestes illes testimoni mut del mes gran acte de gibel·linisme d'un cicle determinat de la història d'Europa, i he somniat les il·lusions i els dolors que els fets que es produïren en aquestes aigües originaren en el món de l'època... Però tot ha passat i s'ha esborrat i només s'aguanten immutables i impàvids, resistint la corrosió infatigable del mar, aquests penyals rogencs, indiferents, solitaris...

Situat ja el lector a la comarca, recomano insistentment una visita a Pals. És certament un poble de l'interior, però quan es viu al costat del mar és agradable de tard en tard posar-se-li d'esquena. És d'accés molt fàcil, ja que està situat sobre la carretera Palafrugell-Torroella de Montgrí. Pot anar-se des de Pals a la platja del mateix nom prenent en sortir del poble cap a Torroella la carretera de la platja, que travessa una bella pineda on a l'estiu hi ha, prop de la faixa de sorra, un càmping molt concorregut. Aquest punt de la costa s'està també urbanitzant. A Pals s'ha de deixar la barriada del costat de la carretera i pujar al poble vell per una carretera que està en relatiu bon estat. Hom es troba en un recinte murallat, saquejat i malmenat, però de gran sabor. S'ha de visitar la Torre de les Hores, l'església, que va ésser terriblement destrossada, però que conserva la seva estructura i una façana encarada a ponent, de color d'albercoc, literalment enlluernadora, i les muralles. El nostre preclar i venerat bisbe el doctor Cartañà, recentment traspassat, que va ésser professor d'Arqueologia al Seminari Pontifici de Tarragona, sostenia que les muralles de Pals tenen un valor superior a les de Tossa de Mar.

Visitat això, sortiu al Pedró i, des de l'emplaçament que fou de la Creu de terme, vegeu el panorama: la plana del Baix Empordà apareix formant un gran semicercle. L'efecte és prodigiós. Crec que és el millor paisatge —i faig l'afirmació atribuint-me'n la responsabilitat— de Catalunya.

El recinte murallat del vell Pals, vila feudal, ha guanyat en els últims anys considerablement, gràcies als esforços d'un fill preclar de la població: el cèlebre cirurgià senyor Jaume Pi i Figueres, que s'ha fet construir, sobre plànols del senyor Bonet Garí, una magnífica residència (panorama inoblidable) al costat de les muralles, tocant al pedró, enfront d'un paisatge d'una meravellosa qualitat.

Des del racó de llevant de Sa Riera a Punta Espinuda hi ha molt poca distància. Els accidents geogràfics i geològics d'aquest litoral són Sa Pirolta, la Mata Socarrada, el Caganer del Duc, Sa Roca Negra i l'illa Roja. Sobre aquesta gran massa rocosa que toca amb la platja de Pals, el senyor Coll i Llac es va fer construir fa anys un xalet amb una terrassa practicada als quatre vents i, tocant a la casa, s'hi va fer construir una capella. Aquesta propietat està comunicada amb Begur per una carretera d'iniciativa popular, que empalma pel convent antic a la de Begur-Sa Riera i amb l'interior per la carretera de Pals a la platja del mateix nom. Des de l'emplaçament de la casa, magnífic panorama sobre la platja de Pals, el pla de Torroella, les muntanyes de Montgrí — gris-perla-rosades—, les Medes i el Pirineu. El pla de Torroella, fèrtil, feraç, elegant, adormit sobre la boirina que flota sobre el Ter o — en dies clars — dibuixat en una llum de cristall, d'una claredat divina, és de contemplació reposada i serena.

A Punta Espinuda s'inicia la platja de Pals, que, en aquesta Guia, forma part de l'itinerari següent.

La platja és baixa i de profunditats diverses que són d'assenyalament incert. Excepte els dies de gran calma—i encara! — l'atracament a la platja és difícil i perillós: s'ha d'ésser molt pràctic del país per a desembarcar-hi sense conseqüències desagradables. En el curs de tota la seva extensió submarina es produeixen per la força dels corrents i dels temporals bancs de sorra que són anomenats secs, bancs que varien de forma, d'altura i de posició segons les ressaques, els vents i els corrents. Hi ha un senyal gairebé infal·lible per a fixar la presència d'un d'aquests bancs: sempre que a la platja s'observa que la sorra fa una punta sobre el mar, i es dibuixa, per tant, un petit engolfament, es que davant hi ha un banc submarí.

Les cartes marines donen profunditats fixes; no cal dir que aquesta precisió és purament il·lusòria i que cada any les xifres de sondatge, si tinguéssim propensió a l'exactitud, s'haurien de revisar. Per això és aconsellable — els dies de boira és absolutament indispensable — de passar al llarg de la platja i donar aigua a l'embarcació per a evitar els rompents i els encallaments. De totes maneres, la platja de Pals — i, al golf de Roses, li passa el mateix — no té profunditats fortes, i això explica per què el mar en aquests paratges s'infla desmesuradament.

El Castell del Rei val una visita. S'hi arriba per l'impressionant congost de Ternelles. Aquí es produïren dos moments numantins de la història de Mallorca: fou el darrer baluard dels moros davant les forces del rei Jaume; el 1343, amb un escamot d'homes, Guillem de So resisteix dos mesos el setge davant la tropa de Pere el del Punyalet. Les construccions que en subsisteixen són del segle XIV; foren abandonades el segle XVII, després d'haver servit de torre de guaita i de dipòsit del tresor de la parròquia davant les incursions barbaresques. Fins fa uns quaranta anys restaven en peu tres arcs apuntats, part d'una volta, algunes portes i grans panys de paret, algunes filades de merlets. Tot se n'ha anat avall lentament sota l'acció de les pluges, els vents i també del desamor de molts homes a les pedres velles.