Catedral

Autor: Josep Maria Ruiz i Manent
Obra: El pare , 2015
Pàgina: 24

En arribar a la plaça de la Catedral, hi veia comparèixer manteus de capellans en revolt pel cap dels carrers que allí moren: de lluny, el mestre de capella, pit a fora, rebent el vent amb tota l'extensió del cos ple de vida; més a prop, capellans menys importants, que provaven d'encletxar aquelles bufades homèriques, i, a mà dreta, entrant a un carrer que en revogint augmentava la frescor de l'aire, el sagristà major havia perdut el cap dins l'embolic del seu manteu perpendicularment fugisser cap al cel, i oprimia la sotana als turmells per tal de no ensenyar les calces. El vent es venjava d'aquesta resistència als seus designis ficant-se a la sotana que inflava com un montgolfier.

Això quan feia vent, que era la situació normal. Quan no, pel gener i al començ de maig i per les greus pesantors de juliol, una boira blanca pura fugia de la ciutat a poc a poc, enduent-se al mar els llençols on l'ànima de la ciutat havia dormit. Els capellans, tanmateix, aqueixos dies excepcionals passaven també corbats, perquè, a aquella hora, de consuetud era així. El carrer i la plaça olien a encens també, però no del més viu i nou que altres dies sortia de la Catedral com raptat, sinó del que el vent havia encabit a la pedra porosa dels murs exteriors, randats pel furoneig del buf del sud a l'estiu.

Autor: Josep Maria Ruiz i Manent
Obra: El pare , 2015
Pàgines: 40-41

Dins la penombra de la Catedral, tèbiament il·luminada pels colors dels finestrals altíssims, ens arraulíem el meu pare i jo. A l'altar major encenien tota una filera recta de quinze ciris, ininterrompuda, de flames immòbils. Entrava la clerecia amb atxes enceses i s'agenollava davant de l'altar. Quan entrava la creu, la capella de música escometia amb veu plena el «Vexilla Regis prodeunt». «Surten del Rei les senyeres...» Quin Rei? Un Rei clavat a una creu, mort, que es deixava dur per unes mans humanals, que més prest o més tard haurien de podrir-se -quantes d'aquelles mans són avui ossos sota terra esmicoladissos!—, i cobert, amb el sacerdot que el duia, amb un mateix vel negre, negre de nit, brodat d'or, com hom brodaria la nit del Divendres Sant amb estels d'or i plata.

Finida la primera estrofa de l'himne, la creu era posada damunt l'altar, mentre el cor sencer cantava la segona a cant gregorià; alternant-se capella i cor, desgranaven després tot l'himne fins que el canonge que oficiava, alçant-se, es cobria el cap i tot el cos amb el vel admirable. Prenia la creu com si fos la nit qui la prenia, i la presentava al poble una llarga estona immòbil, i, després, donava benedicció amplíssima. L'estrofa «O Crux, ave, Spes única» era cantada amb música diversa de les restants, lenta i no triomfal. Mon pare, ajupint el cap, recolzava el front a les mans, i les mans sobre el bastó. Jo no podia treure la mirada de la creu que estava sobre la nit brodada, sobre la nit ajupida penjant dels peus de Crist i a sota de la filera de llums, que eren com estels astorats que havien fugit de llurs constel·lacions i s'havien arrenglerat en un ordre teològic que els humans no sabem.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970
Pàgina: 70

Si Maó és la capital política i administrativa de Menorca, Ciutadella n'és la capital eclesiàstica. A Ciutadella hi ha catedral, bisbe i seminari. El fet dona un toc acusat a la població, que, pel fet de ser petita, és immediatament apreciable. Seguint simplement la gent, vaig arribar a la catedral. Hi vaig entrar. Era gairebé plena. Com que encara era Quaresma, predicava, a la trona, el predicador quaresmal, que després vaig saber que era un orador sagrat extremament apreciable. Predicava en castellà de la manera habitual en aquesta classe d'oradors: d'una manera pomposa i inflada. Tenia un accent acusadament valencià. Exhalava un enfilall de frases fetes i incommovibles amb una força i una seguretat impressionants. El senyor bisbe presidia el cerimonial assegut en el seu setial de l'altar. Em semblà un senyor molt vell, d'una respectable ancianitat. L'altar major era molt il·luminat: ciris respectables. Els fidels — que eren nombrosos — escoltaven l'orador perfectament asseguts, admirablement plàcids, amb una placidesa tan acusada que em semblà una forma de passivitat.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970
Pàgina: 71

L'església catedral és antiga: és una sola nau d'estil gòtic, que ja existia el 1360. Fa un efecte indubtable: és segurament el record més antic que queda de l'expugnació catalana de l'illa — que es produí una mica més tard que la de Mallorca i Eivissa. Fou la primera capital general de Menorca: una autèntica ciutadella en el sentit que fou una plaça forta rodejada de muralles. De la primera capital, n'ha quedat fins ara la primacia eclesiàstica. Tota la resta, el port de Maó se l'emportà sobre les seves ribes. L'única cosa que no ha pogut moure el port de Maó és el senyor bisbe.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Tres guies (Obra completa 30) , 1976
Pàgina: 608

El turista, des de diversos llocs de la ciutat, podrà visitar la catedral, que és l'antiga fàbrica gòtica desvirtuada. La porta principal desaparegué sota la portalada glacial del nou ordre. La del sud alberga, com a testimoni de la seva antiguitat, a part una làpida que data del 1362, uns filigranats capitells, amb els escuts del comte-rei i de la ciutat. Envolta el flanc del temple, part damunt, una balustrada interrompuda per un àtic modern, per damunt del qual es distingeixen els robustos pilars primitius, amb les seves realistes gàrgoles i els seus aguts coronaments.