Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El panteó mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola, obra esculpida a Itàlia per Giovanni Merliano da Nola, és una de les millors peces de l'escultura renaixentista a Catalunya. Es troba situat en un dels laterals de l'església, d'ençà que, el 1841, arran de la desamortització, hi fou traslladat des del seu emplaçament originari al convent de Sant Bartomeu. La base representa la presa de l'enclavament islàmic de Mers-el-Kébir amb una perspectiva aèria dels vaixells en ordre de batalla a la badia. El primer nivell és centrat pel sarcòfag amb l'estàtua jacent del duc. El segon nivell representa la glòria assolida pel guerrer i al timpà, sota l'arcosoli, hi ha una representació de la Pietat, i als arcanyols, els símbols del bon govern i de la religiositat. L'escut d'armes presideix la clau d'arc. El fris superior representa la darrera batalla important del duc, la lliurada contra Venècia, que havia traït la Lliga Santa. L'àtic, amb la Madonna i els àngels, dóna a tot el conjunt el sentit de la glòria cristiana.
Tant aquest esplèndid monument com la capella dels Dolors centre de devoció especial pels bellputxencs són evocats amb els seus textos per Josep Pla, Francesc Pascual i Vidal Vidal. En un lateral hi ha la imatge del Sant Crist de Bormio portat d'aquesta localitat italiana, al segle XVII, per Isabel de Casanoves, filla de Bellpuig i cambrera del duc de Fèria, governador de Milà. La imatge actual és una reproducció de l'original cremada el 1936. Al seu davant, podem llegir un fragment d'"Ave Crux!"de Climent Forner (Manresa, 1927) que fa referència a la destrucció.
Per tal de tenir una idea més completa de la comarca visitarem Bellpuig d'Urgell, amb la seva plaça porticada i l'església parroquial, amb una joia renaixentista d'impressionant qualitat: el sepulcre de Ramon Folc de Cardona. Catalunya, saturada de meravelles de l'art romànic, que és l'estil que té un indestructible arrelament en el nostre país; saturada, també, de meravelles de l'art gòtic, té escasses mostres de l'art del Renaixement. És per això que la visita al sepulcre de Folch de Cardona, a Bellpuig, ens posa en contacte amb una meravellosa faceta escultòrica que, per la seva raresa, dobla la seva qualitat d'una manera visible.
El temple, al qual pots accedir si tens bona manxa per aquella impressionant escalinata de pedra —gastadeta, la pobra!— amb trencaaigües de rubinada és sens dubte la peça clau. De les darreries del gòtic, enrunat durant la guerra del 36, ben reconstruït i amb el mausoleu de Ramon Folch de Cardona que és de marbre de Carrara; impactant. Llàstima d'aquella mona de pasqua de l'altar major que la bona fe d'algun rector deuria recomanar i que pel meu gust hi lliga com una taca en un vestit blanc.
La capella dels Dolors, ben pintada, al meu parer desentona ja que és de pedra i nua s'adiria més a la resta. És el centre de la devoció bellpugenca. A Bellpuig es pot no anar a missa, si bé la Mare de Déu dels Dolors es porta a la sina de dins. Qui no ha assistit a una processó dels Dolors, no sap de què va l'assumpte de la fe. Aquella processó, mirada amb parabòlica, és una vulgar imitació de les processons d'Andalusia per Setmana Santa. Si t'hi fiques, no hi facis broma perquè la gent la fa amb devoció i agraïment. Ningú que la visqui queda indiferent: és de veritat.
Potser actualment amb tants "passos", vestes i bandes de música, l'estan portant al precipici —tot i que a la gent de Bellpuig l'ornamenta li va— si bé la seriositat és total i fa respecte. Ja feia anys que no hi havia participat i m'agradaria tornar-hi. La mare encara diu: —Verge dels Dolors! Hi aniré a portar atxa!, que vol dir que és ben viva.
Deixem-ho. El Sant Crist de Bornico el guarden en un racó de la capella dels Dolors, mig amagat. Passa desapercebut i tot. No és tan lleig, el pobre!
És una talla nova que va fer el Jaume Perelló, imitació exacta del que hi ha a Bornico, a Itàlia, i que va portar a Bellpuig Isabel de Casanoves, ja fa segles. La guerra l'havia malmès i se'n va haver de fer una copia. Encara recordo la festassa del retorn; si en fa d'anys!
Una altra sorpresa és —i aquesta per fer caure d'esquena el visitant— el mausoleu de Ramon Folch de Cardona, que es troba encastat en una paret lateral de l'església parroquial. Aquest temple va ser començat a construir en el segle XVI, pensat com a futura «catedral de l'Urgell», i d'aquí vénen les seves formidables dimensions, amb un campanar que s'havia de veure des de la plaça de Sant Roc —i des de bona part de la rodalia— i una escalinata monumental, de regust italianitzant, col·locada en el segle XVIII. La fàbrica respon a l'estil gòtic florit, amb tot de nervadures a la volta de la nau principal i en el sostre de les capelletes laterals. En una, s'hi venera el Sant Crist de Bòrmio, un crucifix —en realitat, una reproducció, obra de l'escultor bellputxenc Jaume Perelló, perquè l'original va cremar a la guerra última— que havia estat portat des d'Itàlia en 1623, comprat a pes de plata a uns heretges que provaven sense èxit de calar-li foc (un cop a les balances, la imatge va pesar només l'equivalent a 30 monedes d'argent, per a escarni d'aquells descreguts). Una altra capella de la parròquia de Bellpuig és la dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, d'arrelada devoció a la vila, que anualment li organitza una concorreguda i sentida processó.
Però la joia principal que hostatja aquesta església és el panteó del comte de Cardona, Ramon Folch, almirall en cap de l'esquadra espanyola, del qual insinuaven les males llengües que podria ser fill del mateix Ferran el Catòlic. Aquest mausoleu estava emplaçat originàriament en el convent de Sant Bartomeu i és una meravella artística en marbre blanc de Carrara, segurament l'obra renaixentista més important de Catalunya, si més no en matèria funerària. Quan va visitar-lo Alfons XIII, el 3 de juny de 1930, el monarca va quedar tan gratament sorprès que no parava de dir: «Qué magnífico, qué bello, lástima que no esté en Madrid».
"Ave, Crux!" (fragment)
Ja provocades per tres cops, les flames
no varen respectar-te pas llavors.
Vine. No temis. Tu mateix l'ablames
el foc que avui abrusa els nostres cors.
Quan embriacs de sang, orbs de follia,
cridàvem: - No existeixes, Déu, t'hem mort!-,
la teva imatge bruna s'imprimia
a la mortalla blanca del record.
Ja la portem en el dolor dels cossos
com tatuada amb foc, i ànima endins
com glavi nu, nosaltres, Crist, que els ossos
et recomptàrem un per un, botxins.
I la veiem, la vèiem. Orbs, ens basta
que, travessat el epi en ens aculls,
un fil de sang escorregut per l'asta
de la llança cruel ens toqui els ulls.
Oh Crist agònic, macilent de rostre,
enclí de cap, imberbe, bru, d'esguard
ombrívol que penetra dintre nostre
i en transfigura en alba el fosc captard.
Altres indrets de Bellpuig d'Urgell: