Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Cova de Sant Ignasi de Loiola forma part d'un conjunt arquitectònic al qual se li ha de sumar també l'església barroca, construïda entre 1659-63 per l'arquitecte vigatà Josep Morató i un edifici d'estil classicista de principis del segle XX de Ferran Martorell. La cova va ser formada per l'erosió de les aigües del Cardener i està orientada cap a Montserrat. Arran de la commemoració de la conversió ignasiana del 1522, les vuit capelles de l'església, han estat decorades amb escenes bíbliques a base de combinacions de tessel·les del jesuïta eslovè Marko Rupnik, realitzades el 2021. A la banda dreta de l'avantcova, que dona accés al presbiteri de l'església, hi ha situa el marc de pedra i l'antiga porta que donaven accés a la Coveta fins al 1900, en què es feren les primeres intervencions en el conjunt. A més a més, l'avantcova mostra una sèrie de relleus ovalats d'alabastre amb escenes de la vida del sant, obra de Josep Sunyer (1720), seguits de vitralls d'estil prerafaelita obra del francès Joseph Jules Mauméjean, de relleus en bronze de Carles Flotats i mosaics amb personatges històrics, també dels tallers de Mauméjean sobre dibuixos de Martí Coronas, que havien seguit l'experiència dels Exercicis. Dos monumentals àngels custodis de bronze, donen accés a la capella oratori, obra, com els set que cenyeixen l'entrada per la part de dalt, de Josep Llimona. La coveta està centrada per un retaule barroc d'alabastre representant Sant Ignasi redactant els Exercicis, obra de Joan Grau (1670). Aquesta cova és el principal santuari dedicat al sant i s'ha convertit en un dels referents universals del món jesuític, atès que, segons la tradició, Sant Ignasi hi passà uns mesos, dedicat a la meditació i a la redacció dels seus cèlebres Exercicis espirituals, editats el 1548.
Els textos que presentem per ésser llegits en aquest indret pertanyen a diferents autors i plantegen temàtiques força variades: el primer, del Baró de Maldà és un document d'època de valor inestimable i ens descriu com era l'indret a la primeria del segle XIX; el segon, firmat per Josep Pin i Soler, és la narració d'un dia de diumenge en què es combinen les activitats religioses, culturals i esportives; el tercer, escrit per Josep Maria de Sagarra, explica com era l'ambient del pensionat jesuïta en què es va educar son pare; i, finalment, el text de Josep Pla és una descripció dels trets més destacats de la Cova de Sant Ignasi.
Dia 11 de setembre [...]. Sent la meravella de Manresa la cova del gloriós Sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús -en la que renunciat que hagué la milícia espanyola en Montserrat, agenollat, humil a les soberanes plantes de Maria Santíssima en aquell son sagrat temple, per la milícia celestial, en la que deixà l'espasa, començà sa penitenta vida después de donat son vestit a un pobre, i vestir-se d'un sac, retirant-se a dita cova de Manresa; tenint-se, per lo tant, en gran veneració dels fiels, i més d'estos de Manresa, conservant una tan preciosa joia-, hem anat en est mati, sent tan adornada d'estucos, màrmol, jaspes i escultura dorada en fusta, a vèurer-la i seguir-la, acompanyant-nos-hi lo Sr. canonge Soler i la Sra. alcaldessa Obac, que hem anat primer a visitar en sa casa i junts, baixant carrers, hem eixit al convent i iglésia dels frares caputxins, i des d'allí a la sumptuosa iglésia, no acabada, dels jesuïtes, en faltar-li tots los retaules [...]. Des d'esta, entràrem a altra més estreta de què se servien los padres durant la fàbrica de son temple. Des d'esta, hem entrat a la cova del gloriós Sant Ignasi de Loiola, en la que, dictat per la Mare de Déu, compongué son tan preciós i edificatiu llibre d'Exercicis, motllo, est, que ha estat per fer sants [...].
Què primors i què belleses hem vist, dintre d'aquella santa cova de màrmols i estucos en les parets, matisats de colors, a més de tanta escultura i doradura en la seguida dels medallons d'alabastro, o jaspe blanc, en tantes fígures de palm, de més i de menos, dels passos de la penitenta vida de sant Ignasi de Loiola [...]; no havent-hi prou ulls per veure tant primor com en aquella cova havia, i jo, amb tota ma ullereta a l'ull, no podia ben descobrir.
Des de la cova, hem pujat a la Miranda, esta d'alegre vista, amb la carretera a baix i pont, amb la vora del riu Cardener, a molta de la caseria de Manresa, i, com en un grupo, la Seu; veient-se, a quatre hores distant, allí davant, a tota la llargària de la muntanya de Montserrat, a migdia, com grupos de penyes, pareixent castells en ses puntes.
Era diumenge i havent oït missa, anàrem a visitar aquell edifici que de la miranda es veu i que per sa peculiar arquitectura s'endevina ha d'ésser casa de la Companyia de Jesús.
Amb la impressió fonda i emocionant que causa sempre la presència real dels sitis on han viscut sers superiors, recorreguérem devotament la iglésia, aquell llarg corredor on en pintures ingènues són retratats tots los hèroes i sants de la portentosa família que el gran sant espanyol féu eixir de diverses nacions, d'entremig de societats i classes distintes, per a defensar fins a la mort los sublims principis cristians de la igualança humana, de la caritat individual, de la submissió, la humilitat, l'espiritualisme.
Trobant sols a mancar en aquell siti un monument grandíós fora la iglésia, dalt d'un soberg turó, que digués a propis i estranys: «L'Ignasi de Loiola que per nosaltres és Sant Ignasi fou també un gran home, en lo sentit històric, un paladí portentós, més transcendent i digne de veneració que no pas aquell Martí Luter qual feixuc monument de Worms és una protesta de la Balma Manresana.»
Feta amb reverència la mística visita, davallàrem al fòrum manresà i prenguérem cadira en l'assentada final de la Unió Catalanista a quals aspiracions, si han d'ésser profitoses per l'estimada terra nostra, vulguen donar protecció la Verge de Montserrat que d'allà dalt nos oïa i lo gran sant pamplonès qual esperit engendrà tals muralles socials.
I després de les emocions artístiques, espirituals, patriòtiques, de la jornada, vingué l'esplai d'un dinar amb companys que d'ara ençà són ja nostres amics i, terminat lo dinar i apagat lo soroll dels gots que trincaven a la prosperitat de Catalunya, prenguérem lo camí de la tornada dient a l'estrènyer tantes mans amigues: «A reveure! Visca Manresa! Visca Catalunya!
A la mort de la seva mare, sembla que Ferran de Sagarra i el germà que venia darrera d'ell, el meu oncle Ramon, foren transportats de la tebior, les contemplacions i els caramels de goma i menta, del carrer de Mercaders, al pensionat que els Pares de la Companyia de Jesús tenien a la ciutat de Manresa.
Alguna vegada que el meu pare m'explicava el règim severíssim del seu col·legi de Manresa, a mi se'm posava la pell de gallina.
L'edifici, que encara existeix, i jo l'he vist més d'una vegada, és d'aquella freda i solemne arquitectura de finals del disset, que sembla supurar sil·logismes i badalls del cardenal Belarmino. Les cambres eren fredes, bastes i desolades i els sostres altíssims. Allí les criatures es llevaven a les cinc del matí, sense haver-se pogut guarir del fred que se'ls ficava als ossos i sense acabar-se de treure el greix del clatell, que els abrigava una mica com l'ungüent de les mòmies faraòniques. Durant els hiverns tenien les mans i els peus fets una carnisseria a causa dels penellons perennes, que se'ls enverinaven i es rebentaven.
La gana era atroç, segons els dies, perquè la carn, d'insuficient i d'immenjable, no els arribava a l'estómac, i el bacallà, únic peix conegut en aquell clima, allèn de ser de taula de pirates, al meu pare li produïa vòmit. Allí tot es resolia en grans olles de mongetes; i el festival es produïa els vespres, que els servien, com a requisit extraordinari, truites a l'espanyola amb alguna cosa dins. Sortien cada dia de festa a fer grans passejades, vorejant conreus; aleshores els alumnes es dedicaven a robar cebes; d'aquelles cebes robades, se'n feien una exquisida picada amb el trempaplomes, l'embolicaven en un paper i se la guardaven per acompanyar el festí de les truites a l'espanyola. Les nits de picada procedents del furt, el dormitori d'aquelles criatures feia una pudor de ceba que no s'hi podia tenir cara.
El meu pare fou un alumne perfecte, i acceptava amb alegria el règim penitenciari que, amb la millor bona fe, els pares jesuïtes administraven als xicots de les famílies més il·lustres de Barcelona. Tals eren les privacions, que el meu pare es desmaià i va caure rodó més de mitja dotzena de vegades a conseqüència de la gana imponent que patia.
Diu que una vegada una de les ties solteres arribà a Manresa per tenir una idea de la clausura dels seus nebots, i féu present al meu pare d'una barra de torró de massapà. El meu pare la comprimí sota l'uniforme escolar i la diposità sencera al seu pupitre. I a l'hora d'estudi, bo i desentrellant la vida de Milcíades o la d'Agelisan, en menys de vint minuts, i a unglada seca, va liquidar tota la barra de torró. Faig constar que el meu pare era el subjecte menys golafre d'aquest món, i jo penso que si una barra de massapà va ser tractada per ell amb tal ferocitat paleolítica era que la fam que el dominava tenia les escandaloses exigències de la del setge de Jerusalem.
A desgrat d'això, el meu pare era de tan bona pasta, que més d'un cop m'havia dit que els quatre anys que passà al pensionat de Manresa foren els més idíl·lics de la seva vida.
I és possible, perquè, si els jesuïtes d'aleshores usaven la tàctica de l'austeritat, per altra banda la ratio studiorum, que en aquells temps s'aplicava d'una manera més estricta que ara, creava al voltant de les criatures un clima de grandesa i de solemnitat que, al tendre alumne Ferran de Sagarra i de Siscar, li devia semblar celestial.
L'establiment dels jesuïtes, que tenen cura de l'anomenada vulgarment la Santa Cova de Sant Ignasi, lloc utilitzat pel fundador de la Companyia, entre el tràngol de la meditació i l'austeritat de la penitència, per a establir les bases del seu Orde, no es pot deixar sense al·lusió. A la galeria que porta a la Cova i en el lloc ocupat per l'altar, diuen que sant Ignasi de Loiola hi escriví els seus «Exercicis espirituals».
L'establiment, suspès sobre la riba tallada del Cardener, a la paret de la qual hi havia la balma, o cova, que tanta importància tingué en la vida del fundador de la Companyia de Jesús, és un document barroc, modern (fou acabat l'any 1820), de moltes ínfules, enormement afectat, desproveït de simplicitat, el pinyol de l'estil jesuític més embafador i ensucrat. De la porta d'entrada a l'establiment, se n'ha pogut escriure que sembla més aviat l'entrada d'un parc d'artilleria que d'un temple cristià. El corredor que condueix a la cova, amb l'altar al fons, és un prodigi d'afectació i de retoricisme glacial, que contrasta amb la severa figura plena de gravetat del gran i singular basc. La residència dels pares jesuïtes utilitza amb un estímul ordenancista aquests memorables llocs de la vida del qui fou més tard sant Ignasi. Aquests últims temps, la immensa baluerna jesuítica ha viscut amb un ritme notòriament fluix.
Altres indrets de Manresa: