Ses Voltes

Autor: Josep Pin i Soler
Obra: Vària II (Obres 2) , 2001
Pàgines: 98-99

Ses Voltes

 

Lo carrer del Bisbe que és a la vora és tot ell lo palau episcopal per una banda, i per l'altra una sèrie de cases modestes però d'una modèstia senyorial, i en aquell carrer i en alguns altres fins d'una apariència rica; inferior però a l'aire magnificent dels palaus nobiliaris que encara queden a Palma.

Les cases ordinàries, fins les més modestes són correctes i ben tingudes... Un detall: a casa del propietari de carruatges que ens llogava sa galera per a fer excursions, menada per ell quasi sempre, lo qual explica que era un senzill menestral, hi havia des del fondo de l'entrada, del zaguán fins a la seva habitació, que era a l'entresol, uns deu o dotze graons que a més de gran netedat portaven com ornament una banda de tapís mostrejat, i al replà de l'escala hi havia un rellotge antic de capsa, un rellotge inglès, que feia d'allò més goig.

Les portes de les botigues i moltes finestres, si no són d'ara, són fetes a la moda i seguint la tradició dels fusters inglesos. Porten quadrets de vidres petits, tenen imposta fixa i les finestres s'obren de baix a dalt, són de guillotina; hi ha racons, cantonades de carrer, tant a Ciutadella com a Maó, que a causa d'aquell fustam semblen cantonades i racons de vileta inglesa.

La catedral és bastant heterogènia. Hi ha trossos antics que daten de la consacració (1257 sobre una mesquita), afegidures de gust dubtós però en conjunt majestuosa i rica.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Tres guies (Obra completa 30) , 1976
Pàgina: 608

El centre de la ciutat antiga és la denominada plaça Vella, que és una mica angosta, però que posseeix un moviment i un caràcter excepcionals. Flanquejada de porxos d'arqueria baixa amb pilars gruixuts, hi aflueix un estret carreró amb les seves voltes d'arcs apuntats d'un fi goticisme — segurament allò que la ciutat té de més antic del que encara es manté en peu.

Autor: Joan Francesc López i Casasnovas
Obra: Galops i glops , 1999
Pàgina: 13

Àncora / Arrels

 

Encara sé d'un poble que viu sota l'elegíac

so de les campanes,

 

i que cada any, assenyalats dies,

tan blanca com la calç batega la seva ànima,

 

quan sent, pausats i rítmics,

com canten un tambor i un flabiol...

 

Conec encara un poble d'un passat quasi mític

gelós d'un vell tresor...

Autor: Màrius Serra i Roig
Obra: Mon oncle , 1996
Pàgines: 403-404

L'oncle Canut passeja bocabadat per ses Voltes. Res no li resulta familiar. Troba Ciutadella canviada, després de cinquanta anys llargs de no veure-la. Molt canviada. I això el sorprèn. Les nombroses botigues el despisten. Li impedeixen reconèixer els carrers de sempre. Els vells carrers que van presenciar la seva conversió de soldat roig a soldat de Crist. Passeja d'esma, amb el ulls perduts pertot. Un nen a la fira. De tant en tant, el vent com bufa o alguna dona vella vestida de negre li recorden la Menorca que ell va conèixer. L'illa que el va enamorar. Un forn l'ubica. No sembla el mateix, però és al mateix lloc. Es forn. L'aroma que desprèn és impressionant. Es fon amb la salinitat de l'aire i en resulta una flaire divina. Està temptat d'entrar-hi. Però alguna cosa el reté. Si la memòria no el traeix, la casa on mossèn Baptista li va dir que s'havia posat a viure sa germana Magda, de casada, era a cinc portes del forn. A cinc portes. Se'n recorda perquè quan va rebre aquella dolorosa carta de mossèn Baptista que parlava del matrimoni de na Magda, al seminari, estava llegint L'escala del paradís.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Obra: La mort de l'ànima , 2007
Pàgina: 92 i 93

Quan en Miquel Calafat va veure na Júlia per primera vegada, estava prenent un cafè, assegut en una butaca de vímet del bar de Ses Porgueres, davall Ses Voltes. Compartia la taula amb l'apotecari Villalonga i amb el marquès de la Torreblanca, que escoltaven, divertit el primer, envejós el segon, les anècdotes del seu darrer viatge a Mallawi. En Calafat, amb la seva fina ironia, no deixava anar ocasió per fer rabiar el senyoràs, que era evident que no suportava que un no ningú com el fill d'un grum desertor s'hagués convertit en un dels homes mes rics del poble. [...]

Mentre el marquès de la Torreblanca s'empassava l'orgull i les ganes d'escopir a la cara d'en Miquel Calafat que no era més que un negrer sense escrúpols, aquest va fixar-se en una al·lota rossa i prima que passava davant Ses Porgueres amb la mirada fixada en la Catedral. Na Júlia sabia que davall aquella arcada hi havia assegut algun dels senyors del poble, amb el seu vestit amb armilla i el barret i el bastó, homes importants a qui ella no donaria el gust de saber-se observada des d'allí dalt. La bellesa d'aquell rostre altiu va fer que en Miquel Calafat demanàs a l'apotecari qui era aquella jove: la filla petita del fuster del carrer Sant Cristòfol, ben polida, ella... Quan es va aixecar de la butaca de vímet, l'home ja havia decidit que canviaria de fuster i que la primera feina que li encomanaria seria repassar tota la fusteria del lloc de Son Ullastre, que aquell estufat del marqués de la Torreblanca, més pelat que una rata, devia tenir mig podrida.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Obra: La mort de l'ànima , 2007
Pàgines: 197-198

Quan en Miquel Calafat comprà el lloc de Son Ullastre al marquès de la Torreblanca, que es va fer pregar uns quants mesos per una pura qüestió d'orgull, el primer que va fer va ser anar a casa del fuster del carrer de Sant Cristòfol a encomanar-li una feina que li corria molta pressa. Quan aquell home cobert de serradís va veure entrar el senyor Calafat al taller que tenia muntat a l'entrada de casa, se'l va quedar mirant sorprès. No era un client dels seus, ni tan sols un client que hagués tractat alguna vegada. Tothom sabia qui era el fuster de confiança d'en Calafat. I va sortir de darrere el taulell sense saber què podia esperar-se d'aquella visita inesperada. Vostè dirà, senyor Calafat, va deixar anar l'home amb humilitat. I el senyor Calafat va dir que volia que li fes un bon repàs a la fusteria d'un lloc que acabava de comprar, sense escatimar res, que volia que tot quedàs perfecte. Tan perfecte com si fos per a una filla teva t'ha de quedar, es va atrevir a dir al fuster, sabent del cert que era impossible que l'home pogués endevinar l'autèntic sentit d'aquelles paraules. I en Miquel, mentre parlava de portes i de finestres, va atracar una cadira i s'hi va asseure, sense presses, com si esperàs algú. Fins que va entrar la dona del fuster amb la filla petita, aquella al·lota que un dematí en Calafat havia descobert assegut al bar de Ses Porgueres de davall Ses Voltes. na Júlia, que se'l mirà amb curiositat perquè mai no havia un senyor de tan a prop.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Obra: La mort de l'ànima , 2007
Pàgines: 69-70

Al cap d'un temps que no hauria sabut precisar, n'Andreu es va aixecar del banc i es va endinsar pels carrerons del casc antic del poble. Travessà Ses Voltes, on tots els seus records s'havien convertit en tendes de souvenirs que a l'hivern queien en una letargia que només les parles estranyes podien desvetllar, i arriba a la plaça des Born, que mai no se li havia fet tan immensa... Per què has tornat, ara, després de tants anys? Què vols, Andreu? Ets mort, que no ho saps?... Un mort caminant entre estranys per uns paratges que hauria volgut que l'agombolassin amb tendresa, com feia la seva mare quan era una criatura. Les pedres li havien de traçar camins que ell tornaria a recórrer dalt la seva bicicleta, amb els calçons curts i els genolls pelats, o amb el vestit de fil i el capell d'anar mudat, mentre observava, des dels vidres del bar Plata, les al·lotes que passejaven els diumenges dematins. El seu amic en Quim. Na Tónia. Aquells carrers que havia recorregut fins a l'extenuació a milers de quilòmetres de distància. I ara tot era estrany i duia el manillar de la bicicleta clavat a l'estómac i la veu dels seus amics ressonava com si tingues el cap enfonsat dins l'aigua. I tenia por. Com n'Esperança, ell també tenia por.