Més enllà, la nena del gelat i un senyor gran baden davant d'una monumental proa que l'oncle Joan va fer plantar fa anys al jardinet del museu. Al voltant de l'antiga casa marinera que hostatja el museu hi ha peces marineres de tota mena. Motors, estais, veles, fanals, una sima gruixudíssima de set metres de llarg, àncores rovellades plenes de mol·luscs petrificats, el pont de comandament on les nits de pluja l'oncle Joan recorda els seus temps de mariner, la bassa on la carpa Isidora menja amb cullera i beu amb porró, una petxina gegantina, una canoa guineana que va aparèixer a la platja de Castelldefels perquè el seu comprador es va negar a pagar els drets de duana al port de Barcelona i la llençà per la borda... El museu de curiositats marineres de l'oncle Joan és el més semblant a una novel·la que el Canut ha vist mai. Cada objecte remet a una història. Cada història a un temps i a un context. L'oncle és el centre de totes les històries. Les explicacions que ofereix de tots els racons del museu, sempre les mateixes però sempre variables, són els textos en primera persona que enclouen tots els contextos. El text. La nena del gelat estira el seu avi cap a una enorme petxina oberta. Cada cop que el Canut la veu recorda una foto clàssica de la família. L'ondulada boca de la petxina i un nadó adormit a l'interior. L'oncle Joan va convèncer la Lola que posés la Dols dintre de la petxina per fer-li una fotografia. El Canut ja tenia set anys i va estar a punt de trencar-la. Li feia molta ràbia no cabre-hi. En la seva tossuderia per ficar-s'hi va escantonar amb un peu la valva inferior de la petxina, just en el lloc on ara té la mà la nena del gelat. De l'interior del museu surt una veu femenina que parla en alemany. Segurament la intèrpret. El Canut puja els tres graons que hi ha al costat de la petxina i es planta al llindar del museu. La sala és fascinant. Milers d'objectes curiosos trets de context i acumulats en un ordre imprevisible. Ni un racó buit. Les parets estan folrades de vitrines completament atapeïdes de coses. Allà on no arriben les vitrines hi ha retrats de mariners famosos, astrolabis, sextants, octants, mascarons de proa del segle XVI, mapes plens d'agulles, plafons amb les eines que feien servir els constructors a les antigues drassanes de Blanes, trabucs i armes de corsaris, pintures de batalles navals, una campana, desenes de les mètopes commemoratives amb què els grans vaixells obsequien els notables dels ports que visiten... No hi ha ni un pam de paret. El sostre també és gairebé ple.

Mon oncle és amic d'un peix. Li agrada ensenyar-lo a tothom que el visita, perquè és un peix molt eixerit que menja amb cullera i beu amb porró. A mi m'encanta anar-lo a veure a una casa molt gran que hi ha al mig de la muntanya. Primer hem d'anar al pàrquing caminant i després pugem tots al cotxe del pare per anar a veure l'oncle. El camí és força llarg, perquè no viu a Barcelona. Quan fa molta estona que som al cotxe les cases s'acaben i comencen els arbres. Diu l'àvia que la carretera sembla una serp i que el pare ha de conduir a poc a poc. Un dia em vaig marejar una mica, però normalment aguanto més que l'àvia. Després dels arbres ja ve la porta de ferro que dóna a la casa de mon oncle. A mi m'agrada baixar del cotxe per obrir-la. Al principi no podia, però ara ja tinc prou força perquè sóc gran i la puc empènyer fins que s'obre. Llavors el pare fa entrar el cotxe i jo m'espero al costat de la porta per tornar-la a tancar. Es veu que no es pot deixar mai oberta, perquè llavors tothom podria entrar a veure el peix de mon oncle i l'espantarien. Després hi ha un caminet i ja està. El pare deixa el cotxe al costat d'uns arbres molt alts que no sé com se diuen. L'àvia és la primera a baixar. Sempre està mig marejada. La casa és molt gran i no té timbre, perquè als senyors que hi viuen no els agraden els sorolls. Al costat de la porta hi ha un cordill molt llarg per estirar. Quan era petit el pare m'agafava en braços perquè pogués estirar-lo, però ara ja hi arribo. Sempre triguen molt a obrir. Hi ha una casa enorme a dins i una de petita a fora, per a les visites. A la mare i a l'àvia no les deixen entrar mai a la de dins, perquè no són homes, però el pare i jo hem visitat moltes vegades l'habitació de mon oncle. Sembla que sigui molt pobre, perquè no té gairebé res, però ell diu que s'estima el seu peix i que ja té prou coses. Quan algun amic de mon oncle ens obre li diem qui som i l'envien a buscar. Llavors anem a la casa de les visites, que és on viu el peix. La mare i l'àvia sempre estan cansades i volen seure al menjador. El pare es deixa coses al cotxe. Em sembla que ho fa expressament per poder anar i venir tranquil. Però tant me fa. Jo només espero el moment de quedar-me sol amb el peix. M'hi passaria hores. El primer de tot és distingir-lo entre tots els que viuen a la bassa. N'hi ha de tots colors. Sobretot de vermells. El peix de mon oncle és vermell. Menja amb cullera i beu amb porró, però només si li dóna ell. Jo ho he provat moltes vegades d'amagat i mai no em fa cas. Es veu que el coneix molt. Jo em pensava que els peixos no podien veure res que hi hagués fora de l'aigua, però es veu que sí. L'única cosa que aconsegueixo és esvalotar tota la bassa.

Val a dir que, encara ara, em costa menys comprendre el pare que el Canut. El poble n'anava ple. Precisament l'hereu, el rei de la casa, el millor saxofonista que havia donat mai Vilanova... És com si encara els sentís. Quan vam arribar el pare estava enfurismat. En aquells temps el viatge era terrible, perquè calia fer els últims quilòmetres en tartana. La cartoixa era plena de familiars dels monjos. Ens van fer esperar fins a l'hora de la missa i ens van prometre que després de la celebració mon germà sortiria a veure'ns a l'hostatgeria. Però el pare es va negar a entrar a missa i jo li vaig fer costat. Un visitant veterà va informar les dones de casa que si volien combregar primer havien d'entrar a la capella de l'hostatgeria i apuntar-se en un comptador. Atret pel misteriós mecanisme mitjançant el qual els monjos controlaven el nombre d'hòsties que calia consagrar, vaig acompanyar-les a l'interior del temple. Tot estava igual com ara. La il·luminació, escassa. Els bancs dels fidels, separats de l'altar per una reixa que arriba fins al sostre. A la paret de la dreta, rere la reixa, hi ha clavat un estri que llavors vaig trobar extravagant. Una mena de termòmetre foradat amb un piu que penja d'un cordill. Aquell dia estava falcat al forat que du el número onze. Com que la nena s'havia mig marejat, primer només volíem apuntar-hi la mare, a combregar, però al final va insistir tant que les vam comptar totes dues. Jo mateix me'n vaig encarregar. Feia basarda passar la mà per l'obertura una mica més ampla de la reixa que hi havia davant per davant de l'estrany comptador. Era com ficar-se allà on no et demanen. A més, l'onzè fidel havia entaforat el piu amb tanta força que em va costar déu i ajut treure'l d'allà per ficar-lo al forat número tretze. Avui també hem estat dos, els que no ens hem apuntat a combregar, però aquesta vegada he pensat que si em quedava fora ma germana em retrauria que sóc un mal exemple per al noi, i hem assistit a la missa. Mon germà està igual. Sembla un element més de la capella. Fa anys que no canvia gens. Potser és perquè es va rapar els cabells només entrar, o per la vida que mena. La qüestió és que no li he pogut treure els ulls del clatell durant tota la missa. El mateix clatell que fitava amb admiració quan, abans de la guerra, feia gimnàstica a les golfes de casa amb unes anelles que li havia regalat el pare. Sempre ho feia tot bé, el Canut. Era fort i eixerit. Corria amb bicicleta, tocava el saxo, nedava com un peix fins a les boies, llegia molts llibres i es dutxava cada dia quan encara ningú no ho feia. Un fenomen. Costa molt ser germà d'algú que ho fa tot bé. T'hi comparen tothora i acabes desitjant ser fill únic. Encara ara, que ens trobem un parell de cops l'any, els seus ulls somrients em posen nerviós fins al punt que no li puc aguantar la mirada. Rere l'hàbit i les ulleres hi ha la mateixa força de sempre, tot i que tenyida d'humilitat. Molt pitjor, encara.

Sembla un diumenge radiant a la cartoixa, però els núvols esperen pacients. El Canut camina pel claustre. Un hàbit el precedeix com una llum encegadora. Tot ho veu blanc. El porter l'ha rebut amb un somriure. De bon matí. L'informa que son oncle ja no és al llit. El pare procurador ha aparegut, sempre rialler. Ara l'acondueix a la nova cel·la, més assolellada, on reposa el malalt des de fa dos dies. La cartoixa de Montalegre és un monestir petit. Només dos claustres simètrics envoltats de cel·les. Però el nebot prefereix recordar la imatge que se'n va forjar de nen i mai no es fixa en el camí que el fa menar el seu guia de torn. Senzillament segueix la blancor del seu hàbit. Aquesta vegada la caminada li sembla més llarga que de costum. Sonen les campanes. El procurador branda la barra de ferro que obre les portes de totes les cel·les, el fa entrar al passadís que separa la porta del cancell de la interior i s'acomiada fins a la tarda. El nebot es queda quiet entre les dues portes una bona estona. M'hi sento còmode. La trobo una cambra de descompressió perfecta entre el meu món i el de mon oncle. Una autèntica pàtria, amb una porta al davant i l'altra al darrere. Dins i fora. Sí i no. Tot alhora. Les campanes deixen de sonar i de sobte el silenci se li fa intolerable. Acciona el mecanisme que regeix el forrellat de la porta interior i l'empeny amb delicadesa. El lent moviment rodó transforma la porta en una cortina que es descorre per desvelar un secret. La fusta marró descobreix primer una paret escrostonada, un sobri marc també marró i una llum esclatant que l'encega. Fa una ganyota, abaixa la vista i s'esmuny cap a l'interior sense acabar d'obrir la porta. Les taques multicolors que el sol ha imprès en la seva retina s'adhereixen com paparres a la paret escrostonada. Parpelleja per perdre-les, però com més prem les parpelles més s'eixamplen les taques. Davant seu hi ha un reclinatori i una creu de paret. A la dreta una porta tancada. A l'esquerra el focus enlluernador. Sent una veu esmorteïda que el saluda. Mentre avança cap a la llum pensa que la disposició d'aquesta cel·la és diferent de l'anterior. Travessa el llindar de la segona porta i s'atura. Li costa adaptar els ulls a la claror. Palplantat a l'entrada de la sala comença a distingir formes. A l'esquerra de tot hi ha un armari de fusta natural, d'una rusticitat que no admet ni el vernís. Les portelles tenen poms de la mateixa fusta. El sostre es confon amb la part superior de l'altell. Una mica a la dreta s'obre un gran espai buit que projecta la mirada molt més enllà, fins al fons blanc on es dibuixa la porta de la comuna. Un rectangle marró fosc just al mig separa l'armari de l'esquerra d'una taula tosca amb dos calaixos. Un parell de cadires que parafrasegen literalment dos quatres completen el mobiliari. Mon oncle seu en una d'elles, vestit de partisà. De partisà malalt abillat amb la roba de llana que li teixeix la mare. El seu rostre és el del retrat militar que ma mare conserva a l'habitació dels convidats, però res més no encaixa amb cap dels dos uniformes que li he conegut. El nebot profereix una salutació vulgar i somriu. Els ulls se li claven a les sabates de pell girada marró que el monjo du als peus. Té la sobtada impressió que feia molt de temps que no els hi veia, sempre ocults sota l'hàbit i darrerament sota els llençols.

L'Escort es fica al pàrquing del port, Seguit de prop per un jeep negre. Alguns joves amb motxilla caminen cap a l'edifici terminal. Duen samarretes estripades i pantalons curts. El mar. Uns quants joves encorbatats els segueixen a distància. Amb les claus del cotxe en una mà i un maletí a l'altra. L'oficina. L'oncle somriu, assegut al davant de l'Escort. Se sent feliç. Els joves amb motxilla entren a la ter­minal. El nebot aparca prop de l'entrada. El jeep mes enllà. A la dreta del pàrquing ja s'insinuen dues cues de vehicles que esperen torn per embarcar. Una de vehicles pesants, que de moment tanca un autocar txec, i l'altra de cotxes. Els joves encorbatats obren els seus cotxes. S'acomiaden entre ells amb un gest. Són funcionaris que aprofiten el pàrquing gratuït del port. És la seva excusa per anar a treballar amb el cotxe. L'oncle i el nebot ja travessen el vestíbul. Una màquina de tabac que parla crida l'atenció del monjo. Observa encuriosit com un belga deixa de maltractar-la just quan cau un segon paquet de Kent. La màquina l'avisa que cau i li dóna les gràcies. Que cau. El nebot també s'hi acosta. El seu tabac, gràcies. S'ajup per recollir un paquet de Camel i torna a agafar l'oncle pel braç bo. Recolzat a la crossa, el monjo encara somriu. Les portes s'obren d'una batzegada. Mig centenar d'adolescents irrompen al vestíbul de la terminal, acompanyades de nens cridaners, mares, pares i algun avi. L'oncle i el nebot caminen. La gentada els envolta ràpidament. Una dona rossa crida el nom de la seva filla Jènifer amb veu potent. D'una punta a l'altra de la sala. El xivarri és cada cop major. Una professora d'institut repeteix calleu mitja dotzena de vegades. Cada cop perllonga més la e. La megafonia s'afegeix a l'enrenou. Una campaneta i avisos di­versos. Arriben a cridar tres o quatre vegades una tal Alexia Cots. Els cambrers es demanen coca-coles entre ells. Els Canuts ja són dalt, asseguts en una de les taules del bar. El noi sua. Demana dues orxates i l'avisa que el deixa sol un moment. Ara torno, tiet. Vaig a les taquilles i torno. Va a con­tra corrent. En realitat, ja fa una bona estona. Davant la insistència de l'oncle, i com que no tenia ni idea de quant podia costar un bitllet a Menorca, li ha dit que s'aturarien al port i que ho preguntarien. Però a la Ronda la situació varia per instants. El que era una pregunta retòrica a la sortida 4 (Horta) s'ha transformat en una suposició lògica a la 6 (Vallcarca), en un fet plausible a la 13 (Can Vidalet) i en el desig fervent de tenir un parell de bitllets a la butxaca a la sortida 20 (Port). Les taquilles són prop del bar. Quan el Canut aconsegueix acostar-s'hi la llunyana inquietud sobre el preu d'un bitllet a Menorca pren una forma molt més precisa. ¿Els queden bitllets per a avui? Doncs en vull dos d'adult i un per al cotxe. Treu la visa i torna a la taula del bar, eufòric. D'aquí a tres hores marxem cap a Menorca! L'oncle somriu. Extasiat. Al seu voltant hi ha molt de xivarri. Tothom sembla preocupat, els uns per donar consells i els altres per defugir-los. La terrassa és plena de gom a gom. El monjo xarrupa l'orxata i el nebot fuma en silenci. S'hi passen una bona estona comentant la coincidència de noms. Cap dels dos no en coneix cap més, de Canut. Els fa gràcia. La gent ja ha començat a embarcar al vaixell. Desordenadament. Una mare busca la seva filla. Du una motxilla a la mà. La perspectiva de quedar-se-la sembla inquietar-la. Els cambrers fan broma amb les estudiants més desenvolupades. Especialment amb una rossa explosiva que no parla gaire. Els Canuts baixen a buscar el cotxe per posar-lo a la cua de vehicles per embarcar. Mentre ajuda l'oncle a pujar al davant, el noi sent una grinyoladissa notable al seu darrere. Un jeep negre surt del pàrquing com una exhalació. Cueja entre les places mig buides i s'incorpora al flux de vehicles del passeig sense encomanar-se a déu ni al diable. Però no perd el control. Desapareix Rambla amunt, mes enllà de Colom. El nebot puja a l'Escort i recorre els vint metres que els separen de la cua d'embarcament sense posar la segona. La bella conductora del jeep tornava fa unes hores de Vilanova força desesperançada quan li ha semblat reconèixer l'Escort del Canut entre els cotxes que omplien la Ronda del Litoral. L'ha seguit fins al port, ha descobert astorada que hi anaven els dos Canuts i els ha espiat com ha pogut a la terminal. Fins que s'ha assegurat que embarcaven cap a Menorca. Llavors ha buscat un telèfon i ha fugit.

L'oncle Canut passeja bocabadat per ses Voltes. Res no li resulta familiar. Troba Ciutadella canviada, després de cinquanta anys llargs de no veure-la. Molt canviada. I això el sorprèn. Les nombroses botigues el despisten. Li impedeixen reconèixer els carrers de sempre. Els vells carrers que van presenciar la seva conversió de soldat roig a soldat de Crist. Passeja d'esma, amb el ulls perduts pertot. Un nen a la fira. De tant en tant, el vent com bufa o alguna dona vella vestida de negre li recorden la Menorca que ell va conèixer. L'illa que el va enamorar. Un forn l'ubica. No sembla el mateix, però és al mateix lloc. Es forn. L'aroma que desprèn és impressionant. Es fon amb la salinitat de l'aire i en resulta una flaire divina. Està temptat d'entrar-hi. Però alguna cosa el reté. Si la memòria no el traeix, la casa on mossèn Baptista li va dir que s'havia posat a viure sa germana Magda, de casada, era a cinc portes del forn. A cinc portes. Se'n recorda perquè quan va rebre aquella dolorosa carta de mossèn Baptista que parlava del matrimoni de na Magda, al seminari, estava llegint L'escala del paradís.

Un home calb li crida l'atenció. L'entreveu d'esquena, però el seu aire li resulta familiar. Podria ser el monjo disfressat de civil. Vestit de carrer. ¿Per què hauria de traginar l'hàbit, si vol passar desapercebut? La Sal ressegueix la closca pelada del seu objectiu fins que l'home desapareix rere els bots salvavides. El viatjant de comerç tentineja per les escales que baixen a les bodegues. La ressaca no el deixa viure. El capità Monrabà li ha dit que tots els seus compatriotes són a la bodega del barco, a punt per pujar a l'autocar. Però d'això ja fa molta estona. Com més baixa més crits de protesta sent. Les bodegues són una olla de grills. Els conductors recorren impacients els estrets marges que separen els vehicles. Demanen quan s'obriran les portes, però ningú no els respon. El mecanisme d'obertura no funciona. S'ha obturat. Les portes estan encallades. Travades. Una nova avaria. El calb localitza els seus amics txecs en un racó, prop de l'autocar que els haurà de passejar per l'illa. Els fa un crit des d'una mena de balconada que s'alça a dos metres del terra de la bodega. Ahoj! L'oncle Canut aixeca la crossa per saludar-lo. Fa mitja hora que ha deixat el nebot dormint al volant de l'Escort i ha sortit a estirar les cames fins a l'autocar dels txecs. Ja té ganes que aquestes enormes portes metàl·liques cedeixin i aparegui la seva estimada Menorca. Enveja el viatjant de comerç, que ja se'n va perquè no du cotxe.

Des d'aquí dalt les coses es veuen d'una altra manera. La mare diria que es veuen tal com són, però em repugna la mera idea que les coses siguin d'una determinada manera i prou. És clar que ara mateix veig que la terra que envolta aquesta muntanya horrible està alhora encerclada per l'aigua, i aquesta observació dels meus ulls s'ajusta exactament a la descripció d'illa que la meva memòria arrossega des dels vells temps de l'escola primària. Però aleshores, ara fa dues nits, quan em vaig beure mig bar de la festa nupcial i vaig estar a punt de rodolar roques avall cap a l'única presència palpable d'aigua salada que tenia a la vora, Menorca ja no era una illa en sentit estricte i, en canvi, el meu cos ebri de tota mena de licors barrejats podia haver estat un illot inert al mig de cala en Bruch. De fet, em sentia una illa quan vaig vomitar damunt el clergyman del mossèn. Una illa assotada per les furioses onades de l'estupidesa. I una illa deserta. Però ara, d'aquí dalt estant, les coses es veuen d'una altra manera. Ja no sóc una illa i l'estupidesa viatja en les ratxes de vent que ataquen el cim del Toro. La mare s'ha quedat a mig camí, asseguda en una pedra, i l'oncle Joan encara ha arribat menys lluny que ella. Potser per culpa meva. Ahir se'm va acudir imaginar que mossèn Baptista i el monjo s'escrivien sovint perquè mantenien un secret des de feia molts anys, probablement relacionat amb na Magda. Ho vaig comentar de passada mentre parlava amb mon oncle, com si alguna vegada hagués sentit parlar l'oncle Canut d'aquestes cartes. L'home hi ha caigut de quatre grapes. Quan aquest matí he sentit dir a la Lola que en Joan tenia mal de queixal m'he posat a riure com un beneit. M'imagino que la possibilitat de tenir l'arxiu del mossèn al seu abast durant tot un dia ha estat una temptació irresistible. Ara només faltaria que hi trobés alguna cosa. Ja m'ha passat altres vegades, això de veure com les meves mentides salten a la realitat.

La muntanya del Toro és el cor espiritual de Menorca. Els seus tres-cents cinquanta-vuit metres d'altura dominen tota l'illa i el perfil cònic que el caracteritza es veu fins i tot des del mar. En moments de perill els pescadors la busquen amb la mirada i s'encomanen a la seva marededéu. És el guia del grup txec qui parla pel micròfon de l'atrotinat autocar que els tragina per tots els racons de l'illa. Assegut davant mateix del parabrisa els llegeix el capítol corresponent dels seus apunts. La promesa religiosa més habitual dels illencs és pujar el Toro a peu. Amb la seva caminada els autòctons acostumen a donar gràcies per algun favor rebut. A primers de maig el bisbe beneeix els camps de tot Menorca des de l'antic convent dels pares agustins. Conta la llegenda que del seu cim sortien unes estranyes llums que atreien els fidels, però quan aquests s'hi volien acostar un brau enorme amb urpes d'argent els espantava. Fins que un bon dia un frare de cor senzill no es va fer enrere i l'animal acompanyà el sant baró fins a una cova que era l'origen dels raigs de llum. Allà hi havia la imatge d'una marededéu bruna. L'actual patrona de l'illa. Alguns turistes txecs somriuen. Són uns fanàtics de les llegendes de caire religiós i sovint les comparen amb les del seu país. El guia està fart de sentir-los esmentar el Jesulatsko, sant Joan Nepomucè o el Gòlem del rabí Lówe cada vegada que n'explica una de nova. A l'autocar que puja cent metres per darrere és la professora de català qui enraona amb el micròfon enganxat a la boca. Potser massa enganxat i tot. Algunes llegendes populars parlen de tresors ocults en petites coves que proliferen per tota la muntanya, afirma la professora amb la intenció de despertar l'interès entre les estudiants. Fa dies que té l'angoixant impressió que ningú no li fa gens de cas. Sembla ser que el nom del Toro prové de l'àrab Al Tor, rebla, que vol dir l'elevació. L'església es va començar a construir a finals del disset aprofitant l'existència d'una torre de vigilància i defensa del segle setze, des de la qual es controlaven les possibles naus enemigues. Les estudiants dormiten estirades per les butaques. A la babalà. L'autocar va mig buit i la nit a Fornells ha estat moguda. A banda de l'església i de l'antic convent agustí, insisteix la professora, al capdamunt del Toro s'alça una ultramoderna torre de comunicacions que ha vingut a substituir el seguit d'antenes i repetidors que durant molts anys enlletgien el cim.

Al cim del Toro hi ha una església que és el santuari de la marededéu, un antic convent dels agustins, un monument dedicat als morts de la guerra d'Àfrica i una torre impressionant. De telecomunicacions. La més alta de les Balears. Dues espirals encadenades de mòduls esfèrics que apunten al cel bromós. Les bromes n'oculten la part més alta. Com un cim emboirat. Les esferes semblen dissenyades per recordar l'estructura convencional amb què els científics acostumen a representar l'Adn. La llengua primigènia dels nostres cossos. Els familiars i coneguts de mossèn Baptista fan temps davant de la porta del santuari de la marededéu del Toro, a uns cinquanta metres de la torre. L'arribada de la Dols ha dinamitat la placidesa de la reunió familiar. La Lola l'ha rebut amb les urpes esmolades. De seguida s'han enganxat.