Capdamunt de la Costa de ses Voltes

Autor: Josep Pin i Soler
Obra: Vària II (Obres 2) , 2001
Pàgina: 82

La ciutat de Maó està plantada dalt de la colina de ponent, de dues que com dos dits colossals s'avancen vers l'aigua i entre les quines penetra el mar, constituint des de cala Sant Esteve i la Mola, vora mar de fora, fins a sa colàrsega, de vegades coberta per l'aigua de mar, dintre terra, una mena de llac, una ría calmosa, fonda, segura, resguardada de tots los vents, on poden fondejar tants navilis com se vulga. Hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos, però el saber que si el mal temps, anant o venint pel Mediterrani obliga als qui naveguen per aquelles aigües a cercar refugi, que allí el trobaran, consola de la quietud que regna en lo port.

De baix del moll fins a ciutat s'ha de pujar per una rampa aspríssima que per sort és de poca llargada. Una colzada davant una caseta que deu ésser d'aduana o consums, altra estropada cap amunt i s'arriba als carrers alts.

Hi vaig arribar amarat de suor, seguint amb calma a l'al·lotet de bordo que em portava la maleta, anant a recalcar a la fonda Petrus que vaig preferir a l'hotel Bustamante... què sé jo?, per res, pel nom. Me sembla que Petrus feia virgilià, que l'altre nom feia massa gòtic. No obstant, a una altra estada a Maó anàrem a l'hotel Bustamante per sebre si el nom tenia influència en la cosa. No s'hi està malament. És més entonat que l'altre, però l'amo en lloc de Bustamante podria dir-se perfectament Toni o Tomeu com qualsevulga mallorquí de bona mena.

No coneixia a Maó ànima viventa, no hi tenia més relacions que les deixades a bordo, de manera que al dia següent, quan lo xabec havent tirat a terra els barrils de ciment se féu a la vela cap a Sóller, no em quedaven per a parlar més que el primer barber on entraria i la gent de cal Petrus.

Autor: Joan Manuel Serrat i Teresa
Obra: Mô , 2006

Mô

 

Blanca de caos, mirant al nord,

sol matiner li encèn el rostre

i mô s'enfila des del port

pels antics camins de ses costes.

 

Vaixell varat en l'arenal

que llepa el mar de retirada.

Amagatall de vents furtius.

refugi de veles cansades.

 

Plora la sínia en el verger

a l'abric de la tramuntana

i la vila humil de carrers lleus

murmura històries quotidianes

 

d'herois petits i glòries breus

cercant el pa de cada dia,

que fan glosats amb pastissets

i gestes de bijuteria.

 

Mô

 

Amb precs i plors i de genolls

passa l'hivern de mica en mica.

Encén el foc i el ganivet

amb sang de porc es purifica.

 

Sota el mestral salat i fred

recargolat s'ajup l'uastre

i pel camí que du a ponent

el sol frissa per amagar-se.

 

Però el temps obscur, ocell vençut,

emigra quan des de la mola

llenega càlid cap al port

un perfum dolç de farigola.

Amolla el fred, es treu el dol,

busca el camí que du a l'arena

i a la nit plouen canons

de mariners i de sirenes.

 

Mô

 

Cap es fosquet, a beure al mar,

morta de set baixa la mata

i el talaiot s'enfila al cel

per si tornessin els pirates.

 

Farcits de peix tornen els bous

que empaiten núvols de gavines

i la ciutat, en el mirall

de l'aigua, tèrbola es pentina.

 

Bota un cavall, toca un flabiol

i un crit antic de gin i festa

s'escampa per l'illa com foc

des de l'oest com una pesta

 

i quan la tardor faci sonar

els tambors fèrtils de la pluja,

mesquineta, s'ensopirà

amb contes de fades i de bruixes.

 

Mô

Autor: Màrius Serra i Roig
Obra: Mon oncle , 1996
Pàgines: 377-378

Un home calb li crida l'atenció. L'entreveu d'esquena, però el seu aire li resulta familiar. Podria ser el monjo disfressat de civil. Vestit de carrer. ¿Per què hauria de traginar l'hàbit, si vol passar desapercebut? La Sal ressegueix la closca pelada del seu objectiu fins que l'home desapareix rere els bots salvavides. El viatjant de comerç tentineja per les escales que baixen a les bodegues. La ressaca no el deixa viure. El capità Monrabà li ha dit que tots els seus compatriotes són a la bodega del barco, a punt per pujar a l'autocar. Però d'això ja fa molta estona. Com més baixa més crits de protesta sent. Les bodegues són una olla de grills. Els conductors recorren impacients els estrets marges que separen els vehicles. Demanen quan s'obriran les portes, però ningú no els respon. El mecanisme d'obertura no funciona. S'ha obturat. Les portes estan encallades. Travades. Una nova avaria. El calb localitza els seus amics txecs en un racó, prop de l'autocar que els haurà de passejar per l'illa. Els fa un crit des d'una mena de balconada que s'alça a dos metres del terra de la bodega. Ahoj! L'oncle Canut aixeca la crossa per saludar-lo. Fa mitja hora que ha deixat el nebot dormint al volant de l'Escort i ha sortit a estirar les cames fins a l'autocar dels txecs. Ja té ganes que aquestes enormes portes metàl·liques cedeixin i aparegui la seva estimada Menorca. Enveja el viatjant de comerç, que ja se'n va perquè no du cotxe.